© Associació Amics de Nonasp. 2018

Lo Boter a Bèlgica

            Este   estiu   quan   me   va   arribar   la   revista   Temps   de   Franja   nº   138,   com   sempre   li   vaig   pegar un   cop   d’ull,   i   un   dels   articles   que   me   van   cridar   l’atenció   va   ser   un   que   es   anomenat   “Bèlgica   1956: el   relleu   de   la   catàstrofe”,   escrit   per   Lluis   Rajadell,      on parla   dels   miners   de   Mequinensa   i   Vall-de-roures   que van marxar a treballar a les mines belgues.                Començo   a   llegir-lo   i   tal   com   vaig   avançant   lo meu   pensament   me   diu   que   lo   nonaspí   Ramon   Salvador Masdeu   “lo   Boter”   també   hi   havia   anat   a   treballar.   Allí s’havia   casat   amb   Emilia   i   havien   nascut   los   seus   fills.     Estaven tots los ingredients a punt per fer una història.             Quan   vaig   trobar   a   Emilia   li   vaig   explicar   lo que   me   rondava   pel   cap,   i   de   seguida   vam   quedar   una tarde   per   parlar   amb   ella   i   Ramon.   Al   mateix   temps, començo   la   recerca   d’informació   per   la   web   i   trobo   un article   a   Dialnet   -   Universitat   de   La   Rioja,   titulat   “La   inmigración   española   en   el   sector   carbonífero belga”,   escrit   per   Ismael   Rodríguez   Barrio.   Gràcies   a   la   lectura   d’estos   dos   articles,   entenc   en   que circumstàncies se va produir la emigració de miners espanyols a Bèlgica.                Tot   comença   en   acabar   la   Segona   Guerra   Mundial,   l’any   1945,   quan   la   indústria   belga necessita   augmentar   la   seva   capacitat   de   producció   per   reconstruir   les   infrastructures   destruïdes.   Per aconseguir-ho   s’ha   de   augmentar   la   producció   de   carbó,   mantenint   los   preus   baixos.      Lo   govern   belga per   fer-ho   possible,   l’any   1946   firma   un   tractat amb     lo     govern     italià,     acordant     l’arribada massiva   d’immigrants   italians   per   treballar   a   les mines belgues.                     Les    morts    i    accidentes    d’estos treballadors     a     unes     mines     que     són     molt perilloses    fa    que    les    relacions    entre    los    dos països     se     vagin     deteriorant.     Però     lo     punt d’inflexió   és   a   partir   d’un   incendi   del   pou   de Marcinelle,   lo   8   d’agost   de   1956,   que   provoca   la mort   de   262   miners,   d’ells   132   són   italians.   Això fa      que      govern      de      Roma      prohibeixo      lo reclutament   de   treballadors   italians   per   anar   a les mines de Bèlgica.                Lo   govern   belga   decideix   buscar   la   ma   d’obra   a   Espanya   i   per   aconseguir-ho   arriba   a   un acord   amb   lo   govern   de   Franco,   firmant   un   conveni   a   Brussel•les   lo   28   de   novembre   de   1956. A   partir d’este   moment   se   produeix   l’arribada   massiva   de   espanyols   a   les   mines   belgues   i   durarà   hasta   l’any 1965, en que a conseqüència de la crisis econòmica se comencen a tancar alguns pous de carbó.                   Situat   lo   context   de   la   emigració   espanyola   a   Bèlgica,   vaig a    parla    en    Ramon    i    Emilia.    Comença    ell    explicant-me    que    va enganxar   a   treballar   a   la   mina   l’any   1953,   quan   tenia   19   anys.   Va treballar   un   temps   a   La   Pilar   (Mequinensa)   i   després   a   una   mina   que hi    havia    antes    d’arribar    a    la    Granja    d’Escarp.    Treballant    a    esta darrera   mina,   l’any   1963,   es   quan   va   saber   que   buscaven   miners   que tinguessin   entre   18   i   35   anys,   per   anar   a   treballar   a   unes   mines   de Bèlgica.   Allí   oferien   un   jornal   més   bo,   potser   tres   o   quatre   voltes més del que se guanyava a les mines de Mequinensa.                Me   diu   que   se   van   apuntar   Cantidiano   Salvador   Roc   i   ell. Los   van   fer   anar   a   Saragossa,   a   l’oficina   d’emigració,   allí   los   fan   un reconeixement   mèdic,   los   demanen   un   certificat   de   penals   i   a   la mateixa   oficina   ja   los   fan   los   contractes   de   treball.   Amb   tot   això   en regla,   lo   ministeri   de   treball   belga   s’encarrega   de      fer-los   arribar   lo visats per viatjar a Bèlgica.                Però   Cantidiano   s   ho   va   repensar.   S’havia   casat   l’any   1954, en   Soledad   Ràfales   Silué,   i   va   ser   aquesta   la   que   al   final   no   lo   va deixar   marxar,      ja   que   ell   havia   d’anar   a   Bèlgica   sol   i   als   sis   mesos   de   treball   era   quan   podia   reclamar a   la   família,   en   lo   seu   cas   la   dona.   I   clar,   a   la   Sole   això   de   quedar-se   a   Nonasp   i   ell   estar   a   Bèlgica, pos   no   ho   trobava   be.   Així   que   Cantidiano   va   canviar   de   pensament   i   se   va      quedar   treballant   a   les mines de Mequinensa.                Ramon   me   diu   que   lo   viatge   lo   va   fer   després   de les   festes   d’agost   de   1963.   Tot   va   anar   a   càrrec   dels   belgues. Ell,   lo   dia   senyalat,   amb   la   maleta   a   la   mà,   va   anar   de Nonasp   a   Riba-roja   d’Ebre   per   agarrar   un   tren   que   lo   va portar   hasta   Portbou.   D’aquí   un   altre   tren   hasta   París,   on   li van   donar   un   altre   bitllet   de   tren   per   viatjar   hasta   Bèlgica. A la   frontera   francobelga,   ell   i   altres   miners   espanyols,   van   ser rebuts   per   membres   de   la   Federació   Carbonífera   de   Bèlgica (FEDECHAR),    que    los    van    porta    hasta    la    població    de Houthalen, on estava la mina que havien de treballar.                L’empresa   minera   de   Houthalen,   per   tots   los miners   que   anaven   arribant,   disposava   d’un   gran   local   que   li deien   “la   Cantina”,   on   menjaven   tots.   Al   costat   hi   tenia   una nau   amb   habitacions   per   dormir   los   miners.   L’empresa,   del jornal, los descomptava lo menjar i dormir.               Al   poc   temps   d’estar   treballant,   me   diu   que   hi   van anar   unes   persones   que   buscaven   gent   per   anar   a   treballar   a Austràlia    i    segons    los    van    explicar    era    per    un    treball    de netejar   la   selva   a   cops   de   matxet.   Ramon   se   va   apuntar   junt amb   un   amic   de   Saragossa,   però   més   tard,   ell   se   va   repensar i sols hi va anar l’amic a treballar a Austràlia.                D’estos   primers   mesos   també   recorda   un   accident   que   va   tenir   l’any   1964,   quan   havia   de fer   les   primeres   vacances   per   vindre   a   Nonasp   amb   un   cotxe   Opel   que   s’havia   comprat.   Me   diu   que   als miners    los    donaven    30    cartrons,    un    per    dia    de    vacances.    Quan    los    treballadors    les    volien    fer, entregaven   los   cartrons   corresponents   als   dies   que   volien   fer.   En   lo   seu   cas   en   va   entregar   per   fer quinze   dies   i   vindre   a   Nonasp.   Però   se   va   donar   lo   cas,   que   les   vacances   les   va   retardar   un   dia,   anant a   treballar,   en   tant   mala   sort,   que   aquell   mateix   dia   se   va   xafar   lo   turmell,   al   caure-li   damunt   una “mamposta” a la mina.               Arribats   a   este   punt   de   la   entrevista, arriba   el   torn   de   situar   a   la   dona   de   Ramon: Emilia.    Comença    explicant-me    que    és    filla d’Eduardo    Cabrera    Peñas    i    Antonia    Murillo González, tots de Villanueva del Rey (Còrdova).                Un   germà   del   seu   pare   havia   anat   a treballar   a   les   mines   de   Bèlgica,   i   clar,   quan anava   de   vacances   amb   tota   la   família   al   seu poble,    arribava    amb    lo    seu    cotxe    i    diners abundants.   I   li   deia   a   son   germà   (lo   pare   de Emilia,   que   era   jornaler   de   camp):   “Hermano, porque no te vienes a trabajar a Bélgica, allí vivirás mejor con tu familia”.                   De   tant   insistir   lo   va   convèncer,   i   l’any   1961,   des   de   Bèlgica,   son   germà   lo   va   reclamar   per a   que   pugues   anar   a   treballar.   Prèviament   va   tenir   que   passar   lo   reconeixement   mèdic   i   aportar   lo certificat de penals, per fer-li lo contracte de treball.                D’acord   a   la   normativa   belga,   als   sis   mesos   d’estar   treballant   va   reclamar   a   la   família   per que   poguessin   anar   a   viure   tots   amb   ell.   Emilia   recorda   que   al   setembre   de   1962,   la   seua   mare Antonia,   ella   amb   13   anys   i   sa   germana   Maria   amb   5   anys,   van   emprendre   lo   viatge   a   Bèlgica,   amb   uns bitllets de tren que son pare los havia fet arribar per correu.                Van   agarrar   un   tren   exprés   a   Còrdova   que   los   va portar   hasta   Madrid.   D’aquí   un   altre   per   anar   hasta   Irún. Durant   este   trajecte,   al   passar   lo   revisor   i   demanar   los bitllets,   la   seua   mare   los   ensenya.   Però   li   diu   que   tenen que   pagar   un   suplement   per   “exceso   de   velocidad”,   de   lo contrari    hauran    de    baixar    a    la    pròxima    estació.    Les protestes   de   sa   mare,   de   res   van   servir   i   los   pocs   diners que   portava,   los   va   tenir   que   donar   al   revisor.   Me   diu,   que lo revisor ho va dir a tots los que viatjaven al tren.                A   Irún,   com   està   la   frontera   en   França,   van tindre   que   baixar   del   tren   espanyol,   carregats   amb   tot l’equipatge,   passar   per   la   duana   espanyola,   on   la   policia no   parava   de   donar-los   pressa   i   espentejar-los,   dient-los   que   lo   tren   que   los   havia   de   portar   a   París estava a punt d’eixir.                   Emilia   insisteix   que   va   ser   un   caos,   i   me   diu   que   tots   eren   emigrants,   uns   pocs   homes   i   la major   part   dones   amb   los   seus   fills,   que   anaven   a   França,   Holanda,   Bèlgica   i Alemanya   principalment, a   reunir-se   amb   los   seus   homes   que   estaven   treballant.   En   lo   seu   cas,   viatjaven   sa   mare   amb   dos filles de 13 i 5 anys, unes maletes lligades amb cordes i algunes bosses on portaven lo menjar.             A   l'estació   de   Paris,   les   estava   esperant   lo   seu   pare,   que   s’havia   demanat   festa   a   la   mina   i     havia   agarrat   un   tren   a   Brussel•les   per   anar   a   buscar-les.      Emilia   aquí   destaca   que   lo   seu   pare   les esperava en una estella plena de menjar: pa, embotit, formatges, etc.                De   París   van   en   tren   a   Lieja   (Bèlgica),   allí   los   espera   un   cotxe   de   la   empresa   que   treballa son   pare,   que   los   porta   a   Houthalen.   Reunida   tota   la   família   se   posen   a   viure   a   una   caseta   de   fusta que    l'empresa    lloga    als    treballadors,    quan    estos demanen la reagrupació familiar.                Tant   Ramon   com   lo   pare   d’Emilia,   sempre van   treballar   a   la   mateixa   mina,   a   900   metres   de profunditat.   Ramon   era   picador   i   lo   pare   de   Emilia posava    les    “mampostes”    a    les    galeries.    Per    poder treballar   hi   havia   extractors   per   traure   lo   gas   grisú,   a més,    los    miners    sempre    portaven    una    mascareta. Diuen   que   hi   treballaven   italians,   grecs,   espanyols, turcs i polonesos principalment.                Emilia   continua   dient-me   que   a   Houthalen va   anar   dos   anys   a   estudi,   hasta   que   va   complir   los quinze.   Després   se   va   posar   a   treballar   a   la   fàbrica   de   galetes   Beckelar.   Sa   germana   Maria   que   va arribar   amb   cinc   anys   a   Bèlgica,   va   fer   lo   Batxiller   i   se   va   traure   lo   títol   d’administratiu.   A   més,   va aprendre set idiomes: castellà, flamenc, francès, italià, alemany, angles i holandès.               Ara   es   quan   m’explica   com   se   va   conèixer   en   Ramon.   Me   diu   que   als   set   mesos   de   viure   a   la caseta   de   fusta,   se   van   canviar   a   una   casa   feta   d’obra   a   una   urbanització   que   també   era   de l'empresa,    això    seria    al    mes    d’abril    de    1963.    D’altra    banda,    Ramon    arriba    aproximadament    a Houthalen   al   mes   d’octubre   de   1963,   i   després   de   menjar   unes   setmanes   a   “la   Cantina”,   se   busca   una casa particular per anar a menjar.                Se   tracta   d’un   matrimoni   de   Múrcia,   que   antes   d’anar   a Bèlgica,   havien   viscut   a   la   Granja   d’Escarp,   on   l’home   treballava de   miner.   Un   dels   dies   que   està   allí   menjant,   la   dona   li   diu   que   de veïns   té   a   uns   espanyols   que   tenen   dos   filles.   I   ell,   sense   conèixer- les, li contesta: “Con la mayor me voy a casar yo”.                A   partir   d’este   moment,   Ramon   fa   tot   lo   que   pot   per anar-se   arrimant   poc   a   poc   i   guanyar-se   la   confiança   d’Emilia. Sempre   estava   rondant   pel   voltant   de   casa   seua,   amb   un   cotxe Opel   que   s’havia   comprat   nou   i   la   càmera   de   fotos   sempre   apunt. Emilia   me   diu   que   encara   que   de   carbasses   n’hi   va   donar   moltes,   al final se van ficar a festejar.                Un   altre   record   important   és   quan   a   finals   de   1964, Ramon   acompanyat   de   son   pare   d’Emilia,   viatgen   amb   lo   cotxe hasta   Nonasp   per   emportar-se   a   sa   mare:   Joaquina   Masdeu   Ibarz,   i a   sa   iaia:   Francisca   Ibarz   Pérez,   a   viure   amb   ell.   Van   arribar   tots   a Houthalen   lo   4   de   desembre,   festa   de   Santa   Bàrbara,   patrona   dels miners.   Se   van   instal•lar   de   lloguer   a   una   caseta   de   fusta   que Ramon prèviament havia sol•licitat a la empresa.                Lo   festeig   va   durar   un   any   i   mig,   casant-se   lo   24   d’abril   de   1965   a   Houthalen.   La   cerimònia la   va   fer   un   mossèn   català   que   li   dient   Lucas.   L’havia   posat   l’ambaixada   espanyola   i   feia   missa   tots los diumenges, ja que allí treballaven molts espanyols.                Emilia   diu   que   se   van   posar   a   viure   a   la   casa   de   Ramon, amb   sa   mare   i   sa   iaia.   Als   onze   mesos   va   nàixer   Francisco   (17-03- 1966). Uns anys més tard (27-08-1971), va nàixer Emilio.               Aquell   mateix   estiu   de   1965,   venen   a   passar   les   vacances a   Nonasp,   ells   dos,   la   mare   i   la   iaia   de   Ramon.   Estes   ja   se   queden   a Nonasp,   perquè   la   iaia   Francisca,   sempre   los   estava   dient   que   volia morir-se   a   Nonasp.   Lo   14   d’abril   de   1967,   a   la   edat   de   87   anys,   és quan   mort,   i   Ramon,   encara   que   no   pot   vindre   a   l’enterro,   se demana   uns   dies   de   festa,   i   amb   lo   tren   ve   a   Nonasp   a   buscar   a   la seua mare, per emportar-se-la a viure amb ells.              Del   temps   que   van   viure   a   Houthalen,   me   diuen   que   quan van   arribar   no   hi   havia   cap   punt   de   reunió   dels   espanyols.   Però   al cap    d’un    temps    se    va    obrir    un    bar    que    se    deia    “La    Cantina Española”.   Este   era   lo   punt   de   trobada. Allí   se   feie   menjar   espanyol i   també   hi   havia   una   sinfonola   amb   música   espanyola.   Per   Nadal després   de   menjar   a   casa,   anaven   tots   a   fer   lo   ressopó   i   lo   dia   de   Cap   d’Any   se   feia   ball   i   prenien   lo raïms tots junts.                Ramón   va   treballar   a   la   mina   uns   nou   anys,   hasta   principis   de   1973.   Del   pols   de   la   mina,   va resultar   que   se   posava   malalt   de   la   gola,   i   clar,   agarrava   la   baixa   i   com   no   treballava,   pos   se   posava bé.   Los   doctors   li   donaven   l’alta   i   a   treballar, per   lo   que   se   tornava   a   posar   malalt   i   tornava a agarrar la baixa, així successivament.                 Al   final   decideix   buscar   un   altre treball   i   comença   a   treballar   a   una   fàbrica   de pólvora,   on   se   fan   explosius.   Aquí   hi   està   un poc   més   d’un   any.   I   poc   a   poc,   comença   a sorgir la idea de tornar a Nonasp.               A   l’estiu   de   1975   Joaquina   Masdeu   i Francisco,    lo    net    gran,    que    ja    té    9    anys, tornen      a      Nonasp      per      quedar-se.      De Brussel•les     amb     avió     van     a     Madrid,     on agarren     un     altre     avió     que     los     porte     a Saragossa,   aquí   los   espera   Milio   Ráfales   “lo Gravat”   que   los   fa   lo   servei   de   taxi,   portant- los hasta Nonasp. Al setembre Francisco comença lo curs escolar a los estudis de Nonasp.                Als   Nadals   de   1975,   Ramón,   Emilia   i   Emilio,   lo   fill   petit,   venen   amb   lo   cotxe   a   passar   les festes en la família. Mentre tant, ja van preparant la tornada definitiva a Nonasp.                Per   la   Setmana   Santa   de   1976,   Ramón   ha   trobat   feina   a   les   obres   de   construcció   de   la Central   Nuclear   de   Ascó.   Lo   cotxe   decideixen   vendre’l,   ja   que      per   portar-lo   a   Espanya,   s’ha   de legalitzar   i   canviar   la   matrícula,   tenint   que   pagar   bastant   i   consideren   que   no   val   la   pena.      Una   volta instal•lats a Nonasp se compraran un Simca.                     Ramon    lo    viatge    de tornada    a    Espanya    lo    fa    amb    un camió    que    han    llogat,    per    portar tots   los   mobles   cap   a   Nonasp.   Emilia i   lo   seu   fill   Emilio,   se   queden   a   la casa   dels   seus   pares,   i   al   cap   d’una setmana     amb     un     avió     van     de Brussel•les     a     Barcelona,     on     los espera   Ramon,   per   fer   tots   junts   lo trajecte   hasta   Nonasp.         L’any   1976 lo   pare   d’Emilia   encara   treballava   a la   mina   i   tardaran   uns   anys   a   tornar a Espanya.                 Per    acabar,    torno    a l’article     publicat     a     Dialnet     per Ismael   Rodríguez   Barrio,   on   diu   que un   total   de   7.273   espanyols   van   anar a   treballar   a   les   mines   belgues   entre 1957   i   1965   dins   del   marc   del   conveni   bilateral.   Quan   a   l’origen   dels   miners,   Andalusia   va   ser   la principal   comunitat,   seguida   de   Madrid,   Astúries,   Múrcia,   etc.   L'aportació   aragonesa   va   ser   mínima dins del conjunt de l’estat espanyol.

Per Mario Rius

Ramon, lo cotxe Opel i la caseta de fusta Curs de formaciˇ de miners a Houthalen 24 abril 1965 Boda de Ramon i Emilia Emilia Cabrera Emilia i Ramon Comuniˇ de Francisco amb los pares Ramon i Emilia i son germa Emilio Emilia i Francisco Emilia, Francisco i Ramon Granja d'Escarp Ramon i Maria Cabrera La mare de Emilia, Francisca Ibarz i Joaquina Masdeu a BŔlgica