Fer cagar el Tronc de Nadal.

                  Un   any   més   arriben   les   festes   de   Nadal,   i   com   en anys   anteriors,   m’he   proposat   parlar   de   les   nostres   tradicions.   Estos anys   passats   he   parlat   de   “l’Home   dels   nassos”,   de   “Plegar   cap d’any”   i   de   “Medir   el   pam”.   Ara   toca   parlar   de   “Cagar   el   tronc”, una   tradició   que   sense   cap   dubte,   continua   molt   viva   a   les   cases   on hi ha xiquets petits.                Cagar   lo   tronc   és   una   tradició   pròpia   dels   pobles   d’Aragó i   Catalunya,   que   segons   los   experts   se   tracte   d’una   tradició   amb segles    d’antiguitat,    que    tindria    lo    seu    origen    en    costums    pre- cristianes i litúrgies paganes.                Per   conèixer   millor   esta   tradició   i   com   ha   anat   canviant los   darrers   anys,   he   parlat   amb   Maria   José   Ràfales   Puértolas,   Maria Alfonso   Andreu   i   Alícia   Roc   Tomàs.   Les   tres,   a   més   de   nonaspines, són   octogenàries   i   han   vist   com   los   cagava   el   tronc   a   elles,   als   fills   i als nets.                  Lo   primer   testimoni   és   lo   de   Maria   José   Ràfales   Puértolas.   Ella   és   filla   del   matrimoni   format per   Felipe   Ràfales   Ràfales   i   Mariana   Puértolas   Soler,   casats   a   Nonasp   l’any   1928.   Ella   va   nàixer   lo   7   de gener de 1935 va arribar Maria José.                Cagar   lo   tronc   és   per   ella   una   tradició   de   tota   la   vida.   Me   diu   que   a   són   pare   i   sa   mare, quan   eren   petits,   a   les   seues   respectives   cases,   ja   los   cagava   lo   tronc.   A   ella   de   ben   petita   també   li van fer cagar.                               Són   pare,   en   temps,   portava   cap   a   casa   un   bon   tronc,   a   poder   ser   d’oliver   i   que   tingues lo   cor   foradat   per   poder   cagar.      La   vespra   de   Nadal,   al   tard,   després   de   retirar-se   (ere   llaurador),   ho començava   a   preparar   tot,   mentre   que   sa   mare   amb   qualsevol   excusa   la   prenia   a   un   altra   habitació de la casa.                Són   pare   ficava   el   tronc   a   un   costat   del   foc,   perquè   anés   cremant   d’un   extrem   i   a   l’altre ficava   lo   sac   amb   tot   lo   que   havia   de   cagar   a   dins.   Una volta   tot   preparat,   i   tots   reunits   al   voltant   del   foc,   són pare   li   donava   un   garrot   que   li   havia   fet   per   l’ocasió   i   li feia    pegar    al    tronc,    al    mateix    temps    que    cantava: “Tronc de Nadal, caga tarrons i pixa vi blanc”.                  Li    feia    cantar    la    cançoneta    unes    quantes voltes,   hasta   que   són   pare   li   deia:   “Ja   ha   degut   de   cagar prou     este     tronc”.     Així     que     deixava     lo     garrot, s’agenollava   i   tota   emocionada   anava   traient   tot   el   que havia cagat.                     De    les    coses    que    li    cagava,    recorda especialment   una   serpeta   de   massapà,   que   anava   dins d’una   capsa   de   cartró   i   portava   una   cirereta   a   la   boca (la   tenia   oberta);   també   recorda   que   li   cagava   un   parell de   mandarines,   un   parell   de   taronges,   alguna   barreta   de   guirlatxe,   tarrons,   palomes   fetes   a   casa... M’aclarís   que   “si   se   comprava   a   casa   dos   barres   de   tarrons   per   Nadal,   estes   se   ficaven   al   tronc”   i   que això del tronc va durar hasta que se’n va adonar que ho feien els pares.                Lo   16   de   novembre   de   1963,   se   casa   amb   Delfín   Roc   Llop   i   a   l’any   següent   tenen   un   xiquet al   que   li   fiquen   per   nom   Delfín.   D’ell   me   diu:      “Al   meu   fill   també   li   fèiem   cagar   lo   tronc.   Va   continuar com   jo,   coses   de   menjar,   tarrons   i   dolços   de   Nadal.   Los   joguets   eren   per   als   Reis.   Són   pare   ere   lo   que li feia cagar i sa iaia Mariana i jo miràvem.”                Per   acabar,   me   diu   que   al   seu   nét   que   també   li   diuen   Delfín,   al   no   viure   a   Nonasp,      a   casa seua ja no li han fet cagar el tronc.                Lo   segon   testimoni   és   lo   de   Maria   Alfonso Andreu.   Comença   parlant-me   dels   pares   i   germans, dient-me    que    és    filla    d’Agustín    i    Júlia,    casats    a Nonasp   lo   2   de   febrer   de   1910.   Van   tindre   quatre   fills, la   primera   Serafina,   que   va   nàixer   l’any   1911   i   va morir   l’any   1915.   Després   a   Agustín,   l’any   1915,   del que   destaca   que   va   anar   a   la   Guerra   amb   lo   batalló del    Komsomol,    va    passar    per    camps    de    treball forçosos   i   al   tornar   a   Nonasp   va   treballar   a   les   mines de   Mequinensa,   morint   l’any   1947,   a   la   edat   de   32 anys.   Lo   tercer   fill   és   Francisco,   que   naix   l’any   1926, però   mort   als   quatre   mesos;   i   la   darrera   és   Maria,   que naix lo 22 de novembre de 1930.                Maria   recorda   que   a   ella   de   petita   li   cagava   el   tronc.   Ere   un   tronc   del   corral   amb   un   forat per   que   pogués   cagar.   Al   mateix   temps   que   picava   al   tronc   li   feien   cantar   la   cançoneta   “Tronc   de Nadal,   caga   tarrons   i   pixa   vi   blanc”.   Lo   tronc   li   cagava   un   grapat   de   nous,   algun   codony,   magrana, etc. A quan se’n va adonar que això ho feien los pares ja se va acabar.                Lo   6   de   juliol   de   1953   se   casa   en   Joaquín   Albiac   Ràfales.   Tenen   quatre   fills:   Paco   (1954), María   (1955),   Agustina   (1958)   i   Rosabel   (1965).   A   tots   los   fan   cagar   el   tronc,   seguint   amb   la   tradició, però el tronc ara ja cague alguna barra de tarró i algun dolç propi de les festes de Nadal.             Uns   anys   més   tard,   arriben   los   nets:   Raquel   i   David,   los   fills   de   Paco;   Cristian   i   Laura,   los fills de Maria; Marc, Gemma, Núria i Arnau, los fills d’Agustina; Silvia i Olga, les filles de Rosabel.                La   vespra   de   Nadal,   al   tard,   a   la   casa   dels   iaios   Maria   i   Joaquin   se   troben   los   fills   i   néts.   Lo foc   ja   està   encès,   són   iaio   ha   pujat   del   corral   un   tronc   foradat   que   guardava   per   este   dia.      Los   pares porten   los   regals   per   cada   u   dels   seus   fills   i      mentre   ho   preparen,   són   iaio   Joaquin   amb   qualsevol excusa   pren   als   nets.   Al   cap   d’un   rato   tornen,   lo   sac   ja   està   ficat   al   tronc,   i   dins,   los   regals   amb   lo nom de cada xiquet.                Los   iaios   los   demanen   que   tots   junts   canton   la   cançoneta   “Tronc   de   Nadal,   caga   tarrons   i pixa   vi   blanc”,   al   mateix   temps   que   algun   d’ells   pegava   al   tronc.   Després   arriba   lo   moment   més esperat,   tots   s’amorren   al   sac   per   veure   que   los   ha   cagat   a   cada   u   d’ells.   A   esta   nova   generació,   als més petits los cague dolços de Nadal, i als més grans, algo de roba, és a dir, coses d’aprofitar.                La   tercera   entrevistada   és   Alícia   Roc   Tomàs,   la   meua   mare.   Los   seus   pares,   Amado   Roc Giner   i   Joaquina   Tomàs   Moreno,   se   van   casar   a   Nonasp,   lo   21   de   novembre   de   1931.   Tenen   dos   fills, Benicio (1932) i Alícia que naix lo 10 de desembre de 1934.               Alícia   de   primer   me   diu   que   sa   mare,   Joaquina,   tenia   molt   bona   relació   en   Remunda   Muner, que   vivia   al   Prat   de   Llobregat.   La   seua   mare,   a   voltes   de   Nadal,   després   de   matar   lo   gorrino,   li enviava   a   Remunda   una   canastra   amb   coses   de   menjar   que   li   facturava   en   lo   tren,   ficant-li   una   mica de gorrino, mostillo, patates, magranes, figues seques, és a dir, coses del temps.                Remunda   li   tornava   la   canastra,   amb   taronges,   alguna   barra   de   tarrons,   guirlatxe   i   coses   de menjar   per   Nadal.   Joaquina,   quan   arribava   ho   amagava   i   la   vespra   de   Nadal   ho   ficava   per   fer   cagar   lo tronc a Benicio i ella, Alícia.                Com   a   totes   les   cases   on   hi   havia   crios,   la   vespra   de   Nadal   al   tard,   ficaven   al   foc   un   tronc, a   poder   ser   foradat,   que   anava   cremant-se.   A   l’altre   extrem   lo   sac   amb   tot   lo   que   havia   de   cagar. Amb   tot   a   punt,   ella   i   són   germà,   se   preparaven   per   picar   al   tronc,   un   amb   les   tenaces   i   l’altre   amb la   paleta   del   foc,   al   mateix   temps   que   cantaven   la   cançoneta:   “Tronc   de   Nadal,   caga   torrons   i   pixa   vi blanc”.                Desprès   de   fer-los   cantar   i   picar   dos   o   tres   voltes,   diu   que   s’agenollaven   i   Alícia   quasi clavava   lo   cap   dins   del   sac   i   com   més   coses   treien,   diu   que   millor,   encara   que   reconeix   que   desprès no menjava res de lo que li havia cagat.             Alícia   se   casa   amb   mon   pare,   Agustín   Rius   Llop,   lo   29   d’octubre   de   1961.   Jo   neixo   l’any 1962,   al   carrer   Sòl   de   vila   nº   25.   La   casa   dels   meus   pares,   pot   considerar-se   de   les   més   velles   del poble,   allí   hi   ha   un   canyo,   l’estable,   algorfa,   l’algorí,   solonar,   alcoves,   i   com   no,   un   dels   focs d’aquells   tant   antics,   amb   una   campana   de   grans   dimensions,   d’uns   tres   metes   d’amplada,   és   a   dir, tot que ere l’estància on estava lo foc.                Este   tipus   de   campana   permet   l’entrada   de   la   llum   durant   lo   dia,   però   te   l’inconvenient   de que   entre   l’aigua   quan   plou,   l’aire   i   el   fred.   A   l’arribar   la   llum   elèctrica   a   les   cases   l’any   1923,   los fumerals se fan més petits, tal i com lo coneixem a la majoria de cases velles.                En   este   escenari   propi   d’altres   segles,   era   on   jo   feia   cagar   lo   tronc.   Allí   mos   reuníem   lo meu   pare,   la   meua   mare   i   la   iaia   Encarnación.   Ficaven   un   bon   tronc   al   foc   i   per   l’altre   extrem   un   sac amb   lo   que   m’havia   de   cagar   lo   tronc.   Me   feien   picar   i   cantar   la   cançoneta   dos   o   tres   voltes,   i   quan me   dient   que   ja   havia   degut   de   cagar   prou   lo   tronc,   pos   a   traure   los   dolços   que   aquells   Nadals   se menjarien a casa nostra.                                  Uns   anys   més   tard,   concretament   lo   1998,   arriba   Estela.   De   ben   petita,   a   la   casa   dels iaios Agustín   i Alicia,   amb   la   il•lusió   renovada   per   l’arribada   de   la   néta,      se   torna   a   preparar   un   tronc d’oliver   amb   un   bon   forat   per   fer-li   cagar   lo   tronc,   igual   que   feia   uns   anys   li   havien   fet   cagar   a   són pare.                També   li   fan   cagar   lo   tronc   los   iaios   Manuel   i Amelia   i   a   esta   casa   hi   ha   una   petita   variant en   la   cançoneta:   “Tronc   de   Nadal,   caga   tarrons   i   pixa   vi   blanc. Tronc   de   Sant   Esteve,   pixa   per   davant   i caga   per   darrere”. Això   s’explica   perquè   la   cançoneta   és   originaria   de   La   Fatarella.   La   iaia Amèlia,   és filla   de   Josepa   Miró,   de   la   Fatarella   i   casada   a   Nonasp   amb   Emilio   Ràfales   “Sinyoreta”.   Per   tant,   la iaia   Amèlia   li   ensenya   la   cançoneta   com   a   ella   li   cantava   sa   mare,   després   li   cantaria   a   la   seua   filla Gema i ara a la néta.                Com   a   conclusió,   després   d’haver   parlat   en   María   Jose,   María   i Alicia,   podem   afirmar,   que és   un   tradició   que   continua   molt   viva   i   que   se   transmet   de   generació   en   generació   entre   la   gent   del nostre   poble.   Los   xiquets   petits   són   los   protagonistes   de   cagar   los   tronc,   però   als   que   mes   il•lusió   los fa,   m’atreveixo   a   dir,   es   als   pares   i   iaios,   que   com   diem   a   Nonasp:   “los   cau   la   baba”   mentre   veuen com cague lo tronc.

Per Mario Rius

Estela Rius fent cagar el tronc a ca sons iaios M .JosÚ RÓfales Puertˇlas amb els seus pares Olga RÓfales fent cagar el tronc a ca sons iaios
© Associació Amics de Nonasp. 2019