La calaixera de “Ca Sinyoreta”

   Per   la   història   d’avui   hem   de   fer   un   viatge   al   passat de   quasi   dos-cents   anys.   Lo   segle   XIX   va   portar   grans   canvis al    poble    de    Nonasp.    Seguint    el    “Diccionario    Geográfico- Estadístico-Histórico     1845-1850     (Zaragoza)“     de     Pascual Madoz,   podem   fer-nos   una   idea   general   de   com   era   lo   nostre poble   a   esta   època.   Diu   de   Nonasp   que   és   un   veïnat   amb ajuntament   a   la   província,   audiència   territorial   i   diòcesis   de Saragossa, i que és partit judicial de Casp. En   quant   a   la   situació   del   poble,   està   “En   la   cumbre de   un   montecito,   entre   los   ríos   Algás   y   Matarraña,   la   baten todos   los   vientos;   su   clima   es   templado,   y   las   enfermedades más comunes terciarias”. Lo    terme    municipal    ajunta    al    nord    amb    lo    de Mequinensa   i   Faió;   a   l’est   amb   la   Pobla   de   Massaluca;   al   sud amb   Batea   i   a   l’oest   amb   Favara.   Los   camins   són   locals,   en estat   regular,   i   lo   correu   arriba   des   de   Maella   tres   voltes   per setmana.   La   producció   és   de   blat,   vi   i   oli,   hi   ha   bestiar   i caça   de   conills   i   perdius.   Nonasp   té   un   molí   fariner:   lo   del Cap    de    l’Horta,    i    tres    d’oli:    lo    dels    Hospitalaris    (actual Sindicat),   lo   de   Franc   i   lo   de   la   Plana   (actualment   de   José Maria “lo Moixoner”) Segons   la   informació   que   mos   proporciona   un   cens   d’habitants   de   l’ajuntament   de   Nonasp   de l’any   1861,   hi   havia   633   homes   i   686   dones,   sent   un   total   de   1319   veïns.   La   mitja   d’habitants   per   casa era de 5 persones. Lo   poble   compte   amb   un   castell,   dos   ermites:   la   de   la   Mare   de   Déu   de   les   Dos   Aigües   i   la   de sant   Sebastià,   una   església   dedicada   a   sant   Portomeu   i   un   fossar   tocant   d’ella,   que   l’any   1856   se trasllada al final del carrer de la Mare de Déu. Una   presó,   un   estudi   de   xiquets   i   un   altre   de   xiquetes,   los   dos   poc   concorreguts,   segons   mos diu   Madoz.   Però   no   és   fins   finals   del   segle   XIX,   l’any   1893,   que   arriba   lo   que   possiblement   és   lo   major avanç que ha tingut Nonasp: lo ferrocarril. Lo   protagonista   de   la   història   que   avui   mos   ocupa   és   Mariano   Ràfales   Llop.   Va   nàixer   al   carrer Vell   número   6   de   Nonasp,   a   “ca   Sinyoreta”,   lo   6   de   desembre   de   1831,   era   fill   de   José   Ràfales Andreu i de Maria Llop Ràfales. De   Mariano   no   tenim   cap   foto,   i   tampoc   sabem   res   de   la   seua   infància.   L’únic   testimoni   és   lo de   Montserrat   Ràfales   Viñas   (1916-2004)   que   sempre   deia   que   són   iaio   Mariano   no   sabia   llegir.   Amb això,   a   part   de   confirmar   lo   que   anteriorment   mos   deia   Madoz,   podem   entendre   que   a   estudi   hi   va anar molt poc o gens, ja que va dedicar-se a ajudar a són pare en los negocis familiars. “Ca   Sinyoreta”   era   lo   que   s’anomenava   una   casa   de   propietaris.   És   a   dir,   eren   una   família   amb una   bona   posició   econòmica.   Este   ascens   va   viure   lo   seu   moment   d’esplendor   amb   José   Ràfales Andreu   i   Mariano   Ràfales   Llop,   pare   i   fill,   durant   lo   segle   XIX.   Prova   d’això   són   los   diferents   negocis que van portar entre mans. Tenien   arnes   de   les   que   extreien   mel,   bestiar,   diferents   cultius   propis   de   la   zona,   com   lo   blat, ordi,   los   olivers   i   la   verema.   És   precisament   en   relació   amb   esta   última,   que   l’any   1860   se   fica   en funcionament   La   Societat   de   l’Olla,   formada   per   sis   socis   veïns   de   Nonasp:   Pedro-Juan   Ràfales, Casildo Altés,   José   Roc,   Mariano   Giner,   Portomeu Andrés   i   José   Ràfales Andreu.   Estava   situada   al   camí de   Batea   (actual   Av.   Dionisio   Millán),   se   desconeix   lo   número   exacte,   on   tenien   un   alambic   per fabricar aiguardent a partir del vi. Este    aparell    se    feia    servir    per    destil•lar líquids     a     través     d’un     procés     d’evaporació     per calentament       i       posterior       condensació       per refredament.   Estava   format   per   una   caldera   on   se escalfava   la   barreja   i   los   vapors   que   emetia   eixien per    la    part    superior    refredant-se    en    un    serpentí situat   a   un   recipient   refrigerat   per   aigua.   Lo   líquid resultant s’arreplegava al depòsit final. Com   a   anècdota,   segur   que   tots   hem   sentit dir   alguna   volta   “Són   de   l’olla”   per   referir-nos   a   les persones   que   manen.   Pos   bé,   esta   expressió   és   molt probable   que   tingo   los   orígens   en   esta   societat   anomenada   “de   l’Olla”,   ja   que   s’ha   de   tindre   en compte   que   estava   formada   majoritàriament   per   propietaris,   és   a   dir,   los   que   manaven   econòmica   i socialment al poble. Un   altre   dels   negocis   és   l’anomenada   Societat   de   la   Plana.   Se   fa   una   societat   entre   veïns, entre   ells   Mariano   Ràfales   Llop,   que   l’any   1856   compren   lo   Molí   de   la   Plana,   que   compta   amb   tres premses per fer oli, als anteriors propietaris que eren de Favara i Casp. Dins   de   la   Societat   de   la   Plana,   se   fa   un   altra   adquisició:   l’edifici   que   ocupa   l’antiu   molí   d’oli de    la    ordre    de    l’Hospital    (l’actual    edifici    del    Sindicat).    Allí    se    fa    un    forn    de    pa,    que administrativament   s’anomena   “Horno   de   Pan   Cocer”,   això   és   possible   gràcies   a   que   durant   lo   segle XIX   se   desamortitzen   les   propietats   que   perteneixen   al   Convent   de   “San   Juan   de   Jerusalén”   de   Casp,   i se fiquen a la venda. Inicialment,   esta   propietat   és   compartida   entre   los   diferents   socis   però,   poc   a   poc,   Mariano Ràfales   Llop,   passa   a   ser   lo   principal   accionista   i   la   persona   que   l’administra,   coneixent-se   entre   los veïns del poble com “lo forn de Sinyoreta”. Este   forn   ocupa   l’edifici   fins   l’any   1920   aproximadament,   ja   que   l’11   de   febrer   del   1919, Matias   Latogeta,   com   a   president   del   Sindicat   Agrícola,   firma   un   document   on   se   compromet   a construir-li   un   forn   nou   a   Mariano   Ràfales   Llop   II   (nét   de   José   i   fill   de   Mariano   Ràfales   Llop.   Tenien   lo mateix   nom   i   cognoms   lo   pare   i   lo   fill.   Per   tant,   anomenarem   al   fill   amb   un   II   al   final),   al   carrer   les Eres.   A   canvi,   lo   forn   del   Portal,   passarà   a   ser   propietat   del   Sindicat,   amb   la   finalitat   de   construir   lo local social del Sindicat Agrícola Catòlic. Seguint   amb   lo   testimoni   de   Montserrat   Ràfales   Viñas   (1916-2004),   diu   que   sa   mare,   Francisca Viñas   Bordas   (casada   amb   Mariano   Ràfales   Llop   II),   no   va   voler   anar   mai   al   Sindicat,   perquè   era contraria   a   l’intercanvi   que   s’havia   produït.   Hem   de   tindre   present   que   “lo   forn   de   Sinyoreta”, inicialment   estava   situat   a   un   punt   estratègic,   perquè   l’any   1920,   lo   Portal,   ja   podia   considerar-se   lo centro    del    poble.   Així    mos    ho    prova    lo    nonaspí    Àngel   Albiac    Salvador    (1888-1961)    a    les    seues memòries:   “Los   domingos   y   días   festivos   se   celebraban   en   esta   plaza   interesantes   partidos   de   pelota, era   y   es   el   sitio   más   frecuentado   y   atractivo,   allí   acudía   el   pueblo   entero,   era   y   es   el   centro   de reunión del vecindario” Penso   que   la   decisió   del   canvi   va   ser   perjudicial   per   “ca   Sinyoreta”   pel   fet   de   perdre   una propietat   al   centro   del   poble.   Però   per   un   altre   costat,   crec   que   a   Mariano   no   li   van   quedar   moltes més   opcions,   perquè   tot   i   que   era   lo   principal   accionista,   no   era   l’únic,   de   manera   que   la   decisió   no estava   totalment   a   les   seues   mans.   A   més,   segon   conten,   era   un   home   de   bon   caràcter,   i   amb   la intenció de no buscar problemes innecessaris, estic segura que va cedir al canvi. Per   la   construcció   del   nou   forn   al   carrer   de   les   Eres   (l’actual   número   8   i   part   del   número   10), se   va   acordar   tota   una   sèrie   de   condicions   minuciosament   detallades:   “Que   se   edifique   un   horno   de Pan Cocer al estilo del que está enclavado en Plaza de San Bartolomé”, i les seues característiques: “Cabida   de   olla,   igual   que   la   del   horno   en   litigio;   que   de   conformidad   con   los   planos.   Constará de   una   puerta   de   entrada   por   la   parte   de   c/Eras   y   ventana,   ambas   decentemente   construidas   y nuevas;   una   puerta   por   la   parte   c/Eras   Altas   que   comunicará   y   dará   acceso   al   corral   destinado   a leñas,   y   otra   que   comunicará   desde   este,   al   interior   del   local,   las   dos,   aunque   sencillas,   construidas bajo   la   base   de   solidez.   Y   que   las   paredes   serán   según   costumbre   en   las   obras   que   se   realizan   en   esta localidad,   con   buena   cimentación   y   de   un   espesor   de   cuarenta   y   cinco   a   cincuenta   centímetros;   que el   tejado   será   de   vigas,   tejas   y   cañizos   todo   ello   a   uso   y   costumbre   de   esta   localidad;   que   la   citada olla será construida de adobes en crudo y suelo de losas como en el horno de plaza San Bartolomé” Per   acabar   amb   los   negocis,   un   altra   forma   de   bellugar   les   perres   era   fer   préstecs. A   les   cases més   velles   del   poble,   és   freqüent   veure   que   alguna   de   les   habitacions   entre   dins   de   la   casa   del costat.   En   cas   de   que   este   préstec   se   fes   entre   veïns   i   no   se   tornessin   les   perres,   esta   era   una   forma de   passar   comptes.   Un   altre   cas   és   lo   dels   bancals.   Mariano   (en   este   cas),   feia   un   préstec   d’una   certa quantitat,   i   com   a   fiança,   l’altra   persona   li   cedia   un   o   varis   bancals   amb   valor   de   les   perres   que   li havia   deixat.   D’esta   forma,   durant   lo   temps   que   durava   el   préstec,   Mariano   tenia   dret   a   treballar   lo bancal   i   beneficiar-se   dels   fruits   que   donava.   Arribat   lo   moment   acordat   per   tornar   les   perres,   si   no era possible, se quedava amb lo bancal, passant a ser de la seua propietat. Tornant   uns   anys   enrere,   lo   7   d’abril del   1890,   a   Mariano   Ràfales   Llop   (pare)   li   van traspassar   lo   càrrec   de   Majordom   de   la   Mare de   Déu   de   les   Dos Aigües.   La   persona   (home) que   era   designat   Majordom,   era   l’encarregat de    portar    els    comptes    de    les    despeses    i ingressos     de     l’ermita,     és     a     dir,     era l’administrador. Este    era    un    càrrec    que    durava    un període    de    temps    limitat.    En    lo    cas    de Mariano,   van   ser   cinc   anys,   traspassant-lo   lo 13   de   juliol   del   1895   a   Joaquin   Barberán   i “entregándole   por   duplicado   el   inventario   de las   ropas   y   alhajas   y   demás   enseres   de   la Imagen.   (...)   entregando   las   cuentas   de   los años   que   ha   ejercido   el   cargo,   las   cuales   le han   sido   aprobadas   por   la   alcaldía,   resultando   de   los   gastos   e   ingresos   una   diferencia   a   su   favor   de 200   pesetas   que   le   serán   abonadas   a   medida   que   se   recojan   fondos   después   de   cubrir   los   gastos indispensables de la conservación del culto de la Virgen” És   de   suposar   que   durant   este   període   se   va   fer   alguna   obra   de   millora   a   l’ermita,   i   per   poder pagar-la,   Mariano   va   ficar   200   pessetes   de   la   seua   butxaca. A   falta   d’ingressos,   se   va   arribar   a   l’acord de pagar-li amb la calaixera on se guardaven los “mantos” de la Mare de Déu de les Dos Aigües. “Que   para   satisfacer   el   alcance   que   de   200   pesetas   resultaba   a   favor   del   Mayordomo   D. Mariano   Ráfales   Llop   y   a   propuesta   del   mismo   la   entrega   como   saldo   de   la   expresada   cuenta,   de   una cómoda   sacada   afecta   a   los   bienes   de   la   expresada   Virgen   por   ser   de   uso   innecesario   para   la   misma   y carecer de fondos” Arribats   a   este   punt,   recordo   les   diferents   historietes   que   me   contava   ma   iaia   Amèlia   Ràfales Miró   (1943-2017)   de   la   calaixera,   de   són   iaio   Mariano   i   d’altres   coses   de   “ca   Sinyoreta”.   Com   ella   ja no   hi   està,   decidisco   anar   a   parlar   amb   sa   cosina   Montse   Guiu   Ràfales,   hereva   de   la   casa   familiar   i   per tant, de la calaixera. Primer   de   tot   me   confirma   la   versió   oral   de   la   història   que   envolta   a   la   calaixera,   i   m’afegís que   sempre   l’han   tingut   a   casa   pel   valor   espiritual   que   té.   “Al   principi   la   teníem   al   “quarto”   del   blat, i   al   cap   dels   anys   la   vam   pujar   al   solonar.   Quan   vam   fer   obres   a   casa,   l’anaven   a   llançar   per   lo   vella que   estava,   però   jo   me   vaig   negar.   La   vaig   fer   restaurar   a   un   restaurador   de   Barcelona,   i   ara   la   tinc exposada a l’entrada de casa” Seguidament   d’eixir   del   càrrec   de   Majordom,   Mariano   Ràfales   Llop,   va   estar   de   regidor   a l’ajuntament   de   Nonasp   durant   tres   biennis:   1896-1897,   1898-1899   i   1900-1901.   L’etapa   política   va ser curta. No   puc   acabar   la   història   sense   fer   un   repàs   familiar,   i   aprofito   la   ocasió   per   introduir   una anècdota   (per   dir-li   d’alguna   manera)   de   lo   més   curiosa,   que   ha   anat   passat   de   forma   oral   entre   los descendents de “Ca Sinyoreta”. Lo   testimoni   va   ser   arreplegat   l’any   1995   per   Mario   Rius,   on   Montserrat   (1916-2004)   i   Emilio Ràfales   Viñas   (1913-2001)   contaven:   “Lo   dia   que   lo   tallaven,   per   a   “Quintos”,   estava   Mariano   Ràfales (són   iaio)   ballant   a   la   plaça   Major.   Passava   un   bateig   i   va   dir:   ‘Dixau   passar,   que   ara   passe   la   que   ha de ser la meua dona” Lo   primer   que   vull   aclarir,   és   que   quan   diuen   “la   plaça   Major”   no   se   referien   a   Lo   Portal. Estem   parlant   de   l’any   1853   i   la   plaça   Major   era   lo   que   avui   coneixem   com   “la   plaça   de   l’Església”, centre   neuràlgic   del   poble,   on   estava   Ca   la   Vila   i   l’església.   En   aquells   anys,   tal   com   mos   conte   Àngel Albiac   a   les   seues   memòries,   la   gent   més   gran   del   poble   encara   recordava   quan   lo   poble   estava murallat   i   tancat   per   portals.   Lo   Portal   no   deixava   de   ser   una   plaça   posterior   de   lo   que   abans   era extramurs, que havia nascut a partir de l’ampliació del poble. En   quant   al   crit   de   “dixau   passar,   que   ara   passe   la   que   ha   de   ser   la   meua   dona”,   la   xiqueta   que batejaven   aquell   dia   25   de   març   de   l’any   1853,   era   Portomeva   Llop   Andrés.   La   qual,   complint-se   la predicció,   lo   dia   13   de   juliol   del   1872,   se   convertia   en   la   dona   de   Mariano.   La   diferència   d’edat   era de 22 anys, tenint 41 i 19 anys respectivament. Del matrimoni van nàixer vuit fills i en van sobreviure set: Maria (15-05-1874), casada amb José Giner Alfonso Joaquina (06-12-1875), casada amb José Roc Buisán Mariana (16-02-1880), casada amb José Viñas Bordas i després Mariano Turlán Andreu Mariano (12-08-1882) casat amb Francisca Viñas Bordas Fermina (07-07-1884), casada amb Casildo Altés Vallés Portomeva (17-04-1886), casada amb Joaquin Marches Anglés Antònia (08-05-1888), casada amb Mariano Puértolas Ràfales Portomeva,   la   mare   de   les   criatures,   va   morir   estant   en   estat   lo   12   de   gener   del   1891,   i   lo   seu home   Mariano,   lo   10   de   novembre   del   1908.   Tornem   al   testimoni   de   Montserrat   Ràfales   Viñas   que contava:   “Lo   dotó   ere   lliberal   i   lo   iaio   Mariano   ere   carliste.   Estant   la   seua   dona   en   estat,   no   se trobave   bé   i   van   avisar   al   dotó,   que   li   va   donar   una   medecina.   Se   veu   que   no   li   va   anar   bé   i   se   va morir. Mariano creie que lo dotó havie matat a la seua dona per política” La   darrera   Guerra   Carlista   va   ser   lo   1875,   any   que   a   Nonasp   se   fa   lo   Castellet   de   Faió   per   ordre del   general   Salamanca.   Era   una   torre   des   d’on   se   feien   senyals   òptiques   per   avisar   de   possibles   perills dins   d’una   línia   telegràfica,   en   el   context   de   la   tercera   guerra   carlista.   L’any   1891   ja   havien   passat   16 anys des del final de la guerra, però per desgràcia, los rancors polítics seguien vigents. La   casa   familiar,   gran   part   de   les   propietats   i   la   responsabilitat   de   seguir   vetllant   per   elles,   va recaure   sobre   l’únic   fill   del   matrimoni:   Mariano   Ràfales   Llop   II,   que   l’any   vinent   de   la   mort   de   són pare   se   casaria   amb   Francisca   Viñas   Bordas,   amn   la   que   tindria   quatre   fills:   José   (1909),   Mariano (1912), Emilio (1913) i Montserrat (1916).

Per Estela Rius

© Amics de Nonasp. 2019
Ca Sinyoreta al carrer Vell La calaixera original. Foto Mario Rius. Any 1993 La calaixera restaurada Germans Rafales-Llop