© Associació Amics de Nonasp. 2017

Plegar cap d’any 

L’any   passat,   per   estos   dies,   parlava   del   home   dels nassos,   que   com   tots   sabeu,   se   pot   veure   per   los   nostres carrers   lo   darrer   dia   de   l’any.   Però   a   mes   d’este   home, també   es   una   costum   molt   antiga   que   este   dia   los   xiquets vaigon casa per casa a “Plegar cap d’any”. Lo   darrer   dia   de   l’any,      quan   se   començe   a   fer   de nit,   se   poden   veure   per   los   carrers   del   poble   grups   de xiquets   i   xiquetes   en   bosses   de   plàstic   on   fiquen   lo   que   los donen   per   les   cases,   a   les   que   després   de   picar   al   porter automàtic,   una   de   les   persones   que   hi   viu   los   pregunte: Qui és? Ells   contesten:      “Venim   a   plegar   cap   d’any   i   si   no mos donau res us pendrem la clau del pany”. Generalment   es   la   dona   de   la   casa,   la   que   obre   la porta   i   baixa   per   les   escaleres   en   alguna   cosa   pals   xiquets. Així   es   com   se   conserva   esta   tradició,   ja   que   lògicament, en lo pas del temps ha tingut  canvis. A   mitat   del   anys   80   vaig   tenir   la   ocasió   de   parlar   en persones   que   eren   octogenaries,   i   me   van   explicar   com   ho vivien   ells   quan   eren   petits,   a   principis   del   segle   XX.   Per entendre   lo   sentit   de   la   primera   estrofa   de   la   cançoneta que   fa   referència   a   la   “clau   del   pany”,   he   de   dir   que   per aquells   anys,   les   portes   de   les   cases   eren   mes   grans   que   les de   avui   en   dia,   i   per   elles,   a   més   de   les   persones,   havien de    passar    los    animals    de    llaurança    per    deixar-los    al estable,   ja   que   per   la   mateixa   porta   hi   passaven   animals   i persones.        Estes   portes   se   obrien   per   mig   d’un   picaport   i   sol   tenien   una   clau,   feta   per   lo   ferrer   del poble,   d’un   pam   de   llarg,   i   sempre   estava   posada   al   pany, encara   que   fora   per   la   part   de   dins.   Se   podia   donar   lo   cas de   que   si   la   dona   marxava   a   comprar,   al   corral   o   lo   que   fos, tancava    la    porta    en    clau,    però    la    deixava    al    pany    o l’amagava   posant   la   mà   dins   de   la   gatera,   i   al   travesser   de fusta   que   hi   havia   a   la   part   de   darrere   de   la   porta,   allí deixava   la   clau.   Això   ho   feien   perquè   si   mentre   tant   un altre   membre   de   la   família   tornava   a   casa   pugues   trobar   la clau, obrir la porta i entrar.    Explicada   la   importància   de   la   clau,   continuaré dient    que    després,    igual    que    ara,    los    xiquets        quan començava   a   fer-se   de   nit,   anaven   a   “plegar   cap   d’any”. Primer    a    les    cases        on    tenien    mes    confiança,    algunes d’elles   ja   los   havien   dit   que   hi   anessin,   es   dir,   familiars, veïns   i   amics   dels   pares   o   dels   iaios. Acabades   estes,   si   los   xiquets   eren   ven   decidits,   a   qualsevol   casa provaven sort. A   l’arribar   a   la   casa   elegida,   obrien   la   porta   per   mig del   picaport,   i   al   peu   de   les   escaleres,   cridaven   vent   fort, produint-se   lo   següent   diàleg   entre   lo   xiquet   i   la   dona   de la casa: - Tia! - Qui és? - Vinc a plegar cap d’any. i si no me donau res us prendré la clau del pany. La    dona    de    la    casa,    que    ja    tenia    alguna    cosa preparada,   baixava   per   les   escaleres   i   quan   arribava   a   la   entrada   de   la   casa,   a   on   estaven   los   xiquets, estos continuaven dient: Aquí està lo Rei petit que per una botifarra ballarà tota la nit. Aquí està lo Rei gran que per una botifarra ballarà tot l’any. Acabada   la   cançoneta,   la   dona   los   donava   allò   que ja   tenia   preparat   i   que   podia   ser   unes   monedes,   alguna   barreta   de   guirlatxe,   un   grapat   de   figues seques,   un   pessic   d’armelles   mollanes,   un   codony,      etc.   Los   xiquets   ho   ficaen   dins   d’alguna   estelleta que   portaven   i   després   de   donar   les   gràcies,   continuaven en la plega de cap d’any.                                                                                                                                             

Per Mario Rius