© Associació Amics de Nonasp. 2018

CARMEN “DE BLASET”

Des   de   petit   he   sentit      contar   a   la   meua   mare   diferents històries   relacionades   amb   la   tia   Carmen   “de   Blaset”,   propietària del   cafè   situat   al   carrer   Major   nº   7   cap   allà   els   anys   40   del   segle passat.   Los   dissabtes   i   diumenges,   que   eren   los   dies   de   més   feina,   la meua   iaia   Joaquina   Tomàs   Moreno   li   aidava   al   cafè.   Ella   li   va   contar a   la   seua   filla   Alícia   petites   històries   de   la   família   i   del   cafè   de “Blaset”,   que   sempre   m’han   rondat   pel   cap,   i   que   m’han   portat   a voler   saber   més   d’aquella   dona   que   los   que   la   van   conèixer   la recorden com treballadora, emprenedora i molt espavilada.                Carmen   Maza Albiac   naix   lo   16   de   juliol   de   1893   al   carrer Sòl   de   Vila   nº   11.   És   filla   de   Blas   Maza   Giner   i   Amàlia   Albiac   Tomàs. Lo   seu   pare,   tres   anys   més   tard,   ja   està   documentat   que   té   obert   un cafè   al   carrer   Major.      Sobre   la   seua mare,     és     d’una     família     molt vinculada    a    l’església,    ja    que    és germana    de    Pedro   Albiac    Tomás, darrer mossèn nonaspí.                De   la   infància   de   Carmen,   encara   que   no   hi   ha   testimonis, podem    deduir    que    transcorre    entre    los    jocs    d’infància    per    los carrers   de   la   Vila,   aidar   als   seus   pares   al   cafè   i   anar   a   “estudi”   amb la   mestressa   Agustina   Salafranca   Barluenda,   que   des   del   maig   de 1902   ocupa   la   plaça,   amb   un   sou   anual   de   825   pessetes.      Esta mestressa l’any 1905 se casa amb lo nonaspí Agustín Altés Pallás.             Un   altre   moment   important dins   del   context   familiar,   és   la   ordenació de   sacerdot   del   germà   de   sa   mare,   Pedro Albiac Tomàs,      lo   22   de   setembre   de   1900 a   Saragossa,   per   D.   Juan   Soldevilla,   bisbe de    Tarassona.        Als    pocs    dies,    lo    9 d’octubre   de   1900,   mossèn   Pedro   Albiac Tomàs,     celebra     a     l’església     de     Sant Portomeu   de   Nonasp      la   seua   “Primera Missa”.               Al   poc   de   complir   los   20   anys,   lo   23   d’octubre   de   1913,   mossèn Pedro   Albiac   casa   a   Carmen,   a   l’església   de   Nonasp,   amb   Manuel   Soler Jover,   de   30   anys,   viudo   i   veí   de   Mequinensa.   Lo   matrimoni   té   dos   fills: Manolo i Pepe, dels que no sabem on naixen.                En   una   entrevista   a   Higinia   Sanjuan,   neboda   de   Carmen   Maza, me   diu   que   portaven   una   fonda   a   Saragossa,   al   carrer   Estebanes   nº   4.   La portava   ella   i   tenia   algunes   noies   joves   de   Nonasp,   com   Maria   “la   Poqueta” i   Mariana   Ráfales   Llop   (sa   mare   de   Núria   Ferrer Ráfales),   etc.   Ella   sempre   buscava   gent   de   la seua   confiança.   Això   seria   als   anys   20,   ja   que los   pares   de   Núria   se   van   casar   l’any   1929. Quan   comença   la   Guerra   Civil,   Carmen   i   la   seua   família   viuen   a Villamayor,   prop   de   Saragossa,   on   estan   de   conserges   a   un   cafè   que   se   diu “Café   Republicano”.   Com   la   capital   i   los   pobles   del   voltant   queden   en mans    dels    militars,    Manuel    Soler    és    detingut    per    ser    republicà    i    és condemnat   a   mort.   Carmen   Maza   se’n   va   a   Saragossa,   a   veure   a   mossèn Pedro   Albiac,    per    demanar-li    que    intercedeixi    per    lo    seu    home.    Les gestions   no   arriben   a   bon   port,   ja   que Manuel   Soler   és   afusellat   a   Torrero   lo   22 d’agost   de   1936.   Després   d’estos   fets, Carmen   Maza   torna   a   Nonasp,      on   viu amb los seus pares.                   Al   inici   de   la   guerra,   Manolo Soler   Maza,   fill   gran   de   Carmen,   ja   ha   acabat   la   carrera   de   doctor   a la   Universitat   de   Saragossa.   Al   escoltar   per   la   ràdio   les   noticies   del alçament   dels   militars,   d’acord   amb   són   germà   Pepe,   se   traslladen a   Mequinensa,   on   se   incorporen   a   la   columna   anarquista   “Hilario- Zamora”,      fent   de   doctor   durant   los   combats   a   Casp   contra   les forces de Negrete.                A   l’agost   de   1937,   és   un   destacat   dirigent   comunista.     Julian    Casanova,    al    seu    llibre    Anarquismo    y    revolución    en    la Sociedad   rural   aragonesa   1936-1938,   diu:   “Con   la   disolución   del Consejo     de     Aragón     los     consejos     municipales     que     estaban controlados   por   los   libertarios   fueron   suprimidos   y   reemplazados por   comisiones   gestoras.   José   Ignacio   Mantecón   nombró   delegados gubernativos   en   las   diversas   comarcas   aragonesas,   con   el   fin   de designar   a   los   nuevos   gestores   municipales.   En   las   tres   zonas   de   mayor   implantación   cenetista   se situó   a   destacados   militantes   comunistas   para   realizar   esa   labor;   Royo,   del   Comité   Regional   de   PC, fue   nombrado   delegado   gubernativo   en   la   comarca   de   Albalate   de   Cinca;   Ortiz,   de   las   Juventudes Socialistas   Unificadas,   en   Valderrobres,   y   Manuel   Soler   Maza,   Secretario   Regional   de   las   Juventudes Socialistas Unificadas, en Alcañiz”                Pepe   Maza   Soler,   l’altre   fill   de   Carmen,   als   nou   mesos   d’estar   al   front,   demana   passar   a   la aviació,   fent   estudis   de   pilot   a   l’acadèmia   de   San   Javier,   i   obtenint   lo   títol   amb   la   graduació   de sergent.                   A   Pepe,   lo   cita   Jorge   M.   Reverte   al   llibre   La   caída   de   Cataluña,   d’ell   diu:   “El   zaragozano José    Soler    es    sargento    piloto.    Ha    estado    volando    durante    varios    meses    en    los    “Grumman” norteamericanos,   biplanos   y   biplazas,   en   la   segunda   escuadrilla   del   grupo   28.   Es   un   veterano   del frente   de   Levante   y   ha   participado   en   la   batalla   del   Ebro. Al   principio,   su   escuadrilla   tenía   la   base   en Igualada,   pero   han   tenido   que   ir   retrocediendo   por   el   avance   de   los   franquistas,   hasta   llegar   a   esta pequeña base al noroeste de Figueras.                A   los   pilotos   les   han   informado   ya   de   la   inminente   llegada   de   las   tropas   enemigas.   No   hay aviones   para   todos.   José   Soler   ha   salido   a   pie   junto   con   la   mayoría   de   sus   compañeros   en   dirección   a la   frontera   (…)   Soler   y   sus   quince   compañeros   entregan   las   armas   a   los   gendarmes.   Les   llevan   camino de Argelès   (…)   Soler   y   sus   compañeros   forman   parte   de   primer   contingente   de   soldados   republicanos   a los que se les permite entrar en Francia”.                   Acabada   la   guerra,   Carmen   Maza,   que   està   vivint   a   Nonasp   amb   els   seus   pares,   obre   una tenda   de   comestibles,   als   baixos   de   la   seua   casa   del   carrer   Major.   Però   al   cap   d’un   temps,   tanca   la tenda   i   torna   a   obrir   lo   cafè,   que   la   gent   de   la   Vila   continua   coneixent   com   “Cafè   de   Blaset”,   nom   del seu pare.                La   meua   mare,   m’explica   del   cafè:   “La   tia   Carmen,   al   cafè   sempre   va   tindre   persones   de molta   confiança. A   la   mare   (Joaquina)   li   va   deure   de   dir   si   li   volia   aidar   i   clar,   com   s’havia   de   menjar, la   mare   s’agarrava   a   tot.   Hi   anava   los   dissabtes,   diumenges   i   dies   de   festa.   La   mare   estava   a   darrere lo   mostrador,   fregant   les   tasses,   culleretes   o   lo   que   fes falta.   És   dir,   aidant-li   a   la   tia   Carmen   que   també   estava darrere   lo   mostrador. A   més   de   la   mare,   estos   dies   de   més feina   hi   estava   Agustín   Domènech   “Lo   Poblet”,   per   servir les taules, a l’estiu al carrer i a l’hivern a dins del cafè.                Dins   lo   cafè,   entrant   a   ma   dreta,   hi   estava   lo mostrador,   i   darrere   hi   estava   la   entrada   d’un   canyo.   La tia   Carmen   ja   ho   tenia   així   perquè   ningú   pugues   entrar sense    ella    donar-se    compta.    Lo    canyo    a    mi    me’l    va ensenyar   la   meua   mare,   amb   lo   consentiment   de   la   tia Carmen.   Recordo   que   se   baixava   un   ram   d’escaleres   i   hi havia   un   quarto   bastant   gran,   que   ja   quedava   davall   terra.     Aquí    la    tia    Carmen,    ho    feia    servi    de    magatzem    del productes del bar, com licors, cafè, etc.                Des   d’esta   sala-magatzem   se   baixava   unes   quantes   escaleres   més   en   direcció   al   Portal,   i   se trobava      una   espècie   de   túnel   de   pedra   volta,   però   amb   aigües   subterrànies   que   arribaven   a   ran d’escaleres.      La   tia   Carmen   hi   tenia   una   llum,   i   a   l’estiu   hi   posava   les   begudes   dins   de   l’aigua   per tindre-les   més   fresques.   Ella   sempre   deia   que   no   sabia   on   s’acabava   este   túnel   o   canyo,   ja   que   com sempre hi havia aigua no hi havia pogut entrar mai hasta lo final.                Me   conta   la   meua   mare,   que   molt   antes   de   que   se   fiques   ciment   als   carrers,   se   va   posar ciment   al   Portal,   des   de   la   casa   de   la   tia   Buisana   hasta   lo   començament   del   carrer   Maella,   per   poder ballar   millor   durant   les   festes   majors.   Tota   l’aigua   per   pastar   lo   ciment   en   la   grava,   se   va   traure d’este   canyo,   i   que   encara   que   va   baixar   lo   nivell   de   l’aigua,   al   cap   de   poc   temps   va   tornar   a recuperar lo nivell de antes de començar les obres”.                   La   segona   entrevista,   li   faig   a   Núria   Roc   Ràfales,   ella   me   diu:   “La   tia   Carmen   me   va   vindre a buscar a casa, perquè la mare, de soltera ja havia anat a servir a la fonda que tenia a Saragossa.                Vaig   estar   servint,   al   cafè   i   a   la   casa,   durant   vuit   anys. Treballava   los   set   dies   de   la   setmana i guanyava 125 pessetes al mes. Vaig plegar l’any 1953, un any antes de casar-me.                Estant-hi   jo,   va   ficar   una   nevera-mostrador   molt   gran,   que   ja   anava   en   llum.   Les   begudes de   aquells   temps,   eren   suaus,   orange,   cervesa,   vi,   cazalla,   anís,   43,   calisay,   cafès,   carajillos   i   los calmants, que se’n feia molts.          Al   cafè   teníem   aigua   corrent   a   la   fregadora,   perquè   hi   havia   una   tenalla   al   primer   pis,   que l’omplíem   d’aigua   del   riu   que   portàvem   amb   cànters,   i   per   decantació   anava   a   la   fregadora.   Los   gots los fregàvem només amb aigua.                Ella   va   tindre   lo   primer   futbolí   que va   haver   al   poble   i   lo   va   posar   al   mig   del   bar, entre   pilar   i   pilar.   A   més,   tenia   una   Ràdio   de vàlvules   i   en   algunes   ocasions   portava   alguna dona   que   ballava.   Totes   estes   coses   les   feia quan   veia   que   lo   negoci   amollava.   Era   una dona molt emprenedora”.                També   va   ser   la   primera   de   vendre gelats:   cucurutxos   i   lo   que   a   Nonasp   coneixem com   “frígol”,   que   és   un   tros   que   s’ha   tallat d’una   barra   de   gelat,   i   que   se   posa   en   mig   de dos   pastes.   Esta   novetat   que   va   suposar   la venda     de     gelats,     va     donar     peu     a     una anècdota, segurament exagerada i inventada:                “Lo   8   de   setembre,   dia   de   la   Mare de   Déu,   tots   los   favarols   van   anar   a   comprar gelats, ja que ere una novetat perquè a Favara no en hi havie. Lo cas és que un d’ells, li diu:      -Donau-me un frígol pa mi mare.                Com   que   la   tia   Carmen   de   Blaset   li   done   lo   frigol   i   lo   favarol   se’l   fique   a   la   faixa   i   quan arribe a Favara, fot mà a la faixa i no se’l trobe. A lo que exclama tot enfadat:      - Me cagon estos de Nonasp si son pillets, m’han fotut lo frigol i damunt me s’han pixat.”                Continuant   en   la   conversa   en   Núria,   me   diu   que   la   tia   Carmen,   l’any   1952   va   deixar   lo   cafè i   lo   va   llogar   a Agustín   Domènech   “lo   Poblet”   i   a   la   seua   dona   Paquita   Tena.   De   primer   “lo   Poblet”   va continuar   treballant   a   la   mina   i   era   Paquita   la   qui   portava   lo   cafè.   Núria   va   continuar   treballant   al cafè   amb   ells   durant   un   any,   i   va   passar   a   guanyar   un   duro   més,   es   dir,   130   pessetes   mensuals.   En quan   a   la   meua   iaia   Joaquina,   també   va   continuar   treballant   al   cafè   amb   ells   durant   un   bon   temps. La tia Carmen se va fer una casa a la Costa i se’n va anar a viure allí.                Un   altre   testimoni   que   vull   aportar,   és   lo   de   Pere   Suñer,   que   me   parla   de   Pepe,   lo   fill   petit de   la   tia   Carmen,   dient-me:   “Una   volta   que   estava   al   cafè      de   la   tia   Carmen,   li   vaig   preguntar   si   ere cert   que   lo   seu   fill   (José   Soler),   sent   aviador   republicà,   havia   tingut   ocasió   de   bombardejar   Nonasp durant    la    batalla    de    l’Ebre,    a    lo    que    ella    no    me    va    voler contestar.   Un   dia   que   va   vindre   i   jo   estava   al   cafè,   ella   mateixa   li va   dir   al   seu   fill   lo   que   jo   li   havia   preguntat   temps   enrere.   Ell   li va   contestar   davant   meu:      “Mare,   ja   sabeu   que   vaig   passar   per damunt   de   Nonasp   en   l’avio   ple   de   bombes,   però   al   veure   la plaça   plena   de   gent   no   vaig   tindre   coratge   de   tirar-les,   i   les   vaig deixar caure al barranc de Vilalba, pujant a ma dreta.”                De   Pepe   Soler   Maza,   lo   nostre   amic   Daniel   Maza   escriu a   Lo   Portal   nº   137,   que   va   passar   a   França   lo   7   de   febrer   de   1939, treballant   los   anys   següents   a   Casablanca   (Marroc)   i   França,   fent de   camioner,   hasta   que   se   va   jubilar   l’any   1962.   Se   va   casar,   però no   va   tindre   fills.   En   l’arribada   de   la   democràcia   a   Espanya,   li son   reconeguts   los   serveis   prestats   a   l’exercit   republicà,   amb   la graduació   de   comandant   d’aviació.   Mort   a   Barcelona   lo   25   de febrer del 2005.                   Són   germà   Manolo,   en   los   darrers   mesos   de   la   guerra, se    casa    amb    Emilia    Claudin    Pontas,    germana    del    dirigent comunista     Fernando     Claudin.     A principis   de   1939,   passen   a   França, i   després   se’n   van   a   l’exili   a   Mèxic, on    residiran.    Allí    Manolo    treballa com   investigador   a   uns   laboratoris   d’una   empresa   farmacèutica.   Té   tres fills:   Un   treballa   d’aparellador;   un   altre   d’empresari   i   propietari   d’una fabrica    de    joguines;    i    la    tercera,    una    filla    universitària,    està    com delegada de Mèxic a la Organització Mundial de la Salut.                Tornant   a   la   conversa   amb   ma   mare,   me   diu   que   la   tia Carmen,   quan   començava   a   fer-se   gran   va   anar   a   Mèxic   a   passar   una temporada   amb   lo   seu   fill   Manolo,   ja   que   este   no   volia   que   estès   sola   a Nonasp   i   li   deia   que   se’n   anés   a   viure   amb   ell.   Per   esta   raó,   quan   torne a   Nonasp,   vent   totes   les   seves   propietats:   les   terres,   la   casa   de   la   Costa   (a   Raimundo   Ráfales   “lo Comerciant”), i lo cafè del carrer Major (a Antonio Lecha “Patxero”).                Quan   marxa   definitivament   va   ser   cap   a   l’any   1959.   Recorda   la   meua   mare   que   va   anar   a Barcelona,   i   per   un   carrer   se   va   trobar   en   la   tia   Carmen   i   la   tia   Magdalena.   Diu   que   va   tindre moltíssima   alegria.   Carmen   estava   a   Barcelona   perquè   ja   se’n   anava   amb   “barco”   cap   a   Mèxic. Carmen   Maza,   va   passar   los   darrers   anys   de   la   seua   vida   a   Mèxic   D.   F.      on   mort   lo   18   de   setembre   de 1977.

Per Mario Rius