CAVALL FORT

                                 A   molts   dels   articles   que   escric   acostumo   a   fer   una   introducció,   amb   la   finalitat   de justificar   lo   motiu   que   me   porta   a   parlar   de   cada   tema,      i   en   més   d’una   ocasió   he   fet   referència   a   la revista   municipal   “Lo   Portal”,      de   la   que   l’Ajuntament   va   editar   179   números,   entre   lo   febrer   1984   i l’abril de 2017.                Dins   de   les   diferents   col•laboracions   que   vaig   fer   per   Lo   Portal   al   llarg   del   temps,   l’any 2003   vaig   iniciar   una   nova   secció   que   se   titulava   “Jocs   de   Nonasp”,   en   la   que   en   vaig   publicar   vint-i- cinc, tant de xiquets-xiquetes, com de gent gran.               Ara,   de   fa   un   temps,   me   rondava   pel   cap   compaginar   los   treballs   que   acostumo   a   fer   i   una nova   publicació   dels   jocs   als Amics   de   Nonasp,   després   ser revisats i millorats en la mida en que sigue possible.                Lo   primer   joc   que   vull   compartir   amb   valtres   és lo   de   “Cavall   Fort”,   que   se   va   publicar   a   Lo   Portal   nº   151, de   Gener-Juny   de   2005.   Per   recollir   com   se   jugava,   vaig entrevistar   a   varies   persones   de   diferents   edats,   i   vaig comprovar   que   havia   diferencies   a   l’hora   d’explicar   lo   joc entre   los   entrevistats   més   grans   i   joves,   per   tant,      los   vaig dividir en dos grups.                El   primer   grup,   estava   format   per   Agustín   Rius Llop,    Manuel    Ferrer    Llop    “Favarol”,    José    Luis    Franc Domènec   “Moixoner”   i   José   Ràfales   Llop   “Hilario”,   nascuts entre els anys 1932 a 1953.                   Estos   me   van   explicar   que   per   jugar   s’havien   de   fer   dos   equips,   un   era   el   que   parava   i   feia de   ruc,   posant-se   ajocats   i   fent   una   espècie   de   cuc.   Lo   primer   xiquet   del   cuc   s’havia   de   repenjar   a   un pedrís   dels   mols   que   hi   havia   a   la   Vila   per   assentar-se   la   gent,   i   els   demés   es   posaven   darrere   d’ell amb lo cap al mig de les cames del de davant.                Quan   el   cuc   estava   ja   preparat,   los   xiquets   del   segon   equip   havien   de   prendre   una   bona correguda   i   saltar   ficant   les   mans   damunt   del   cuc,   per,   amb   un   nou   impuls   poder   caure   lo   més endavant i així un darrere de l’altre.                Lo   darrer   xiquet   que   saltava   havia   de   passar   arrastrant-se   per   damunt   dels   seus   companys   i tocar   la   paret   o   baixar   del   cuc   pel   pedrís,   per   poder   guanyar   el   joc   lo   seu   equip.   Mentrestant,      lo   cuc havia   de   moure’s   intentant   fer   caure   a   qualsevol   jugador   de   l’altre   equip   per   fer-los   perdre   i   que fessin   de   rucs   al   següent   joc.      També   es   podia   donar   el   cas   de   què   el   cuc   no   aguantes   el   pes   dels jugadors   i   caiguessin   tots   a   terra,   en   aquet   cas   es   deia   que   havia   fet   “burro   falso”   i   es   tornava   a repetir el joc.                Lo   segon   grup   d’entrevistats,   estava   format   per   José   Miguel   Tena   Monte   “lo   Sec”,   Gema Ferrer   Ráfales   i   jo   mateix,   nascuts   entre   l’any   1960   i 1967.   Ara   tots   vam   coincidir   en   que   lo   primer   jugador del    cuc    en    comptes    de    repenjar-se    a    un    piló,    es repenjava   a   un   xiquet   que   feia   de   mare,   posant   lo   cap als    seus    genolls,    al    mateix    temps    que    la    mare    li tapava      los   ulls   amb   les   seues   mans.      Continuaven saltant   tots   els   xiquets   a   damunt   del   cuc   i   quan   lo darrer   xiquet   ja   estava   a   damunt   del   cuc   havia   de preguntar, al mateix temps que ho senyalava:                -   Xurro,   mediamanga   o   mangotero?   (mà, colze i muscle)                Lo   xiquet   que   tenia   los   ulls   tapats   per   la mare,   havia   de   contestar   i   si   ho   encertava   lo   seu equip   deixava   de   fer   de   ruc,   fen-ho   lo   equip   contrari.      Si   el   cuc   feia   “burro   falso”   es   repetia   el   joc   i   si algun xiquet dels de dalt, tocava a terra, lo seu equip havia de parar a la següent partida.               Aquí,   ja   donava   la   explicació   del   joc   per   acabada.   Però   fa   uns   dies,   aprofitant   una   trobada al   Xiringuito   amb   J.M.   “Gravat”   i   Enrique   “Ayala”,   los   dos   quintos   meus,   i   per   tant,   companys d’escola i de jocs, vaig aprofitar per preguntar-los per los seus records de Cavall Fort.                   De   seguida   vam   començar   una   conversa   molt   animada,   i   JM   “Gravat”,   va   aportar   un   detall interesant,   al   dir   com   fèiem   los   grups   o   equips.   Recorda   que   quan   estàvem   uns   quants      xiquets   i   en este cas, decidíem jugar a Cavall Fort, diem: “Triam a vint-i-set i l’ou”.                Per   triar,   o   feien   dos   dels   xiquets   que   eren   més   decidits.   Un   d’ells,   se   posava   a   moure   la mà,   com   si   s’espolsés   alguna   cosa   que   tingues   pegada,   al   mateix   temps   que   se   posava   a   contar   ven apressa i en veu alta: Un, dos, tres, quatre, cinc, sis...                Lo   segon   xiquet,   quan   volia   li   deia:   Prou!   I   lo   primer,   ara   continuava   contant   entre   ells   dos, arribant   a   vint-i-set   i   després   a   l’ou.   Al   que   li   tocava   l’ou,   era   qui   començava   per   triar   al   primer company   del   seu   equip,   després   en   triava   un   l’altre   i   així   alternativament,   tantes   voltes   com   xiquets hi havia. Fets los grups, ja se podia iniciar lo joc.                En   la   conversa,   també   vam   parlar   d’on   recordàvem   que   se   jugava.   Enrique   va   destacar,   que al   cafè   de   Blaset   al   carrer   Major,   s’aprofitava   una   finestra   baixa   per   repenjar-se   lo   cuc.   Lo   mateix deia J M “Gravat”, que se feia a una de les finestres de Ca Altés, davant del Xiringuito.                Dels   testimonis   dels   meus   amics   i   del   segon   grup   d’entrevistats,   se   desprèn   que   a   principis dels   anys   70   del   segle   passat,   se   jugava   tant   amb   mare   com   sense   mare.   Totes   les   maneres   de   jugar se   feien   bones,   quedant   clar   que   no   hi   havia   un   manual   d’instruccions,   i   que   lo   important   era senzillament passar-ho-mos bé. 

Per Mario Rius

© Amics de Nonasp. 2020
Dibuix de Gemma Ferrer. 2005 Jugant a Cavall Fort lo dia de Pasqua. Any 1975. Arxiu Amics de Nonasp