© Associació Amics de Nonasp. 2017

Les pinyeres i los «Corredors»

Ja   fa   uns   anys,   que   les   pinyeres   de   la   "Mar-de-Déu",   van començar   a   posar-se   secalloses,   acabant   algunes   per   morir-se. Segurament   que   en   bon   criteri,   se   van   conservar   les   tronques. Però   esta   bona   intenció,   s’ha   vist   truncada,   ja   que   la   quera s’ha   posat   a   les   tronques   i   l’Ajuntament   per   evitar   desgracies, ha   tingut   que   avisar   als   bombers   de   Casp,   que   el   30   de   juny   de 2017,    se    van    encarregar    de    tallar    arran    de    terra,    les    set pinyeres que estos darrers any s’han assecat. Les   pinyeres   penso   que   han   set   uns   arbres   emblemàtics i   que   a   lo   llarg   de   les   nostres   vides,   tots   hem   “disfrutat” d’elles.   Me   ve   al   pensament   la   festa   de   la   Mare   de   Déu,   i   la   gent menjant   a   la   seua   ombra;   celebracions   que   s’han   fet   aprofitant l’entorn   natural;   fotografies   de   bodes   i   comunions;   gent   buscant pinyons;   gent   passejant   i   conversant   i   moltes   més   històries   de   gent jove i gent gran. També   estos   darrers   anys,   amb   motiu   d’haver-se   assecat   les pinyeres,   s’han   barallat   diferents   motius,   i   s’ha   parlat   de   si   podien ser   molt   velles.   Pos   bé,   este   enigma   ens   la   resolt   lo   guarda   forestal Pedro   Martínez   Jaraba,   que   ha   tingut   la   curiositat   de   comptar   los anells   a   un   dels   troncs.   Li   va   donar   un   resultat   de   162,   lo   que   vol dir   los   anys   de   la   pinyera.   Per   tant,   són   de   meitat   del   segle   XIX,   i contemporànies   de   la   nau   lateral   del   edifici   de   la   Ermita,   ja   que   a la   portalada   està   esculpit   a   la   pedra   “1859”   com   l’any   de   la   seua construcció.    La    pregunta    seria    si    les    pinyeres,    van    nàixer    de manera   espontània   o   van   ser   plantades   al   mateix   temps   que   se   va construir    la    nau    lateral,    per ornament de l’entorn.   A     més,     hi     ha     altres històries    relacionades    amb    les pinyeres,     com     per     exemple, l’any        1933,        l’Ajuntament republicà      proposa   tallar-ne   una per   fer   amb   la   seua   fusta   unes palanques   per   ficar-les   a   un   pas del    riu    Algars.    Finalment    lo sentit    comú    se    imposa    i    se busca     altres     solucions     més pràctiques.        També        conec testimonis     que     l’any     1938, durant    lo    front    de    l’Ebre,    lo nostre   poble   és      reraguarda   de l’exèrcit     nacional,     i     durant estos   dies   se   talla   una   pinyera per les necessitats de l’exèrcit. Però   la   història   relacionada   amb   les   pinyeres,   que   avui   me motiva,   és   una   que   des   de   petit   me   contaven   a   casa   meua,   i   me pareixia   fantàstica   per   no   dir   impossible,   al   dir-me   que   l’oncle “Corredor”,   saltava   d’una   pinyera   a   un   altra   per   collir   les   pinyes. Esta   història   tant   repetida,   però   que   mai   li   havia   fet   massa   cas, ara   m’ha   motivat   i   he   anat   a   parlar   en   Agustín   Tena   i   Guillerma Tena,   fill   i   neboda   de   l’oncle   “Corredor”,   explicant-me   entre   los dos la història de esta família tant particular. JOAQUIN    TENA    RAFALES    “Corredor”,    naix    al    carrer    del Tello,   13,   lo   22   de   març   de   1904.   Es   fill   de   Agustín   Tena   Mestre   i Atanàsia Ràfales Andreu. Lo   mot   de   “Corredor” li    posa    la    seua    colla    d’amics,    ja    que    de    joves    anaven    los diumenges   per   la   tarda   a   fer   un   mosset,   és   a   dir   a   berenar,   i   com bevien vi, després li pegava per córrer.  La   mili   la   fa   a   l’Àfrica,   a   la   ciutat   de   Tetuan.   Una   volta torna   al   poble,   lo   26   de   desembre   de   1929,   mossèn   Luciano   Royo, a   la   església   parroquial   de   Nonasp,   el   va   casar   amb   Mª   Rosa Bautista   Vidal,   de   vint   anys.   Lo   matrimoni   té   sis   fills:   Miguel, Joaquín, Modesto, José, Agustín i Rosita. Joaquín        “lo    Corredor”    va    treballar    de    jornaler    a    ca Mensiana,   estant-hi   uns   quants   anys,   però   després   va   plegar   i   se’n va   anar   a   treballar   a   ca   Freixa,   a   lo   que   li   manaven,   al   molí   d’oli, a   la   premsa   del   vi   o   a   les   terres,   hasta   que   se   va   fer   gran   i   se   va jubilar, ja que li cotitzaven. Lo    seu    fill    Agustín,    és    lo    que    m’explica    en    detall,    la història   que   tantes   voltes   havia   sentit   contar:   “Lo   pare   collia   les pinyes    per    encàrrec    de    Mossèn    Alejandro.    Començava    per    la pinyera   de   dalt,   la   més   pròxima   al   poble,   i   acabava   per   la   de baix.   Pujava   pel   tronc   escarrassant-se   i   una   volta   a   dalt   collia   les pinyes   amb   l’ajut   d’una   canya   feta   amb   un   tros   de   la   seua   soca. Acabada   la   primera   saltava   a   través   de   les   rames   a   la   següent   pinyera   i   així   successivament   hasta collir-les   totes.   Quan   ja   havia   acabat   baixava   per   la   tronca   de   la   darrera   pinyera   igual   que   havia pujat.   Mon   germà   Modesto   i   jo   l’acompanyàvem   i   anàvem   arreplegant   de   terra   totes   les   pinyes   que ell collia. A mossèn Alejandro li donàvem un sac ben gros i les demés mos les quedàvem per naltros”.  Mª   Rosa   Bautista,   la   seua   dona,   mort   a   la   edat   de   50   anys,   lo   23   de   novembre   de   1959   i Joaquín   Tena   “Corredor”,   mort   lo   13   de   desembre   de   1981,   a   la   edat   de   77   anys,   a   la   mateixa   casa   a on va nàixer, al carrer del Tello. A   la   entrevista   de   Guillerma   Tena,   a   més   de   parlar-me   de l’oncle   Corredor,   també   me   parla   dels   seus   fills,   amb   los   que degut   al   seu   estat   un   tant   especial,   manté   una   relació   familiar   i afectiva   important,   preocupant-se   de   manera   especial   per   Rosita. Durant   la   conversa   que   mantenim,   me   va   explicant   un   poc   de   cada un d’ells. MIGUEL   Naix   a   Nonasp,   lo   29   de   setembre   de   1930.   De   jove se’n   va   a   treballar   de   mosso   a   una   casa   de   la   Pobla   de   Massaluca, a   on   hi   està   dos   o   tres   anys.   Després   se’n   va   a   treballar   a   Móra,   a una   casa   de   pagès,   on   hi   està   hasta   que   agarra   lo   retiro. Al   poc   de jubilar-se,   perquè   no   estès   sol,   lo   fiquen   a   la   residència   de   les monges   de   Casp.   Mort   a   esta   població   lo   17   de   maig   de   2009,   i   es enterrat a un panteó que tenen les monges de Casp. JOAQUIN   Naix   a   Nonasp,   lo   27   de   desembre   de   1932.   És conegut   com   lo   “Peinao”,   ja   que   amb   les   estisores   se   tallava   lo monyo   del   cap,   i   clar,   li   quedava   tot   "d’escaleres",   i   la   gent   li   van començar    a    dir    “Peinado”    que    per    deformació    va    quedar    en “Peinao”. De    jove    treballa    de    mosso    a    una    casa    de    la    Pobla    de Massaluca   i   poc   després   a   un   altra   de   Maella,   però   hi   està   poc   de   temps   i   torna   cap   al   poble,   ocupant- se de les terres i de les feines de la casa. Amb   J.   M.   “Gravat”   parla'm   d’ell,   i   lo   recorda'm   anant   o   venint   de   l’horta   amb   lo   seu   ruquet, amb   l'albarda   posada   i   d’un   dels   cornalons,   aguaitant   lo   mànec   de   l’aixada,   mentre   que   ell   caminava davant   de   l’animal   amb   les   mans   a   les   butxaques   dels   pantalons   i   lo   ramal   del   ruquet,   posat   per damunt del seu coll. També   lo   recordem,   repenjat   al   cantó   de   la   tia   Sabatera,   mirant   qui   passava   per   lo   Portal.   De tant   en   tant,   ficava   la   mà   a   la   butxaca   i   traïa   la   petaca   del   tabac   de   pot,   lo   llibret   del   paper   de fumar,   estirava   un   paper   i   se’l   posava   a   la   llengua,   mentre   que   de   la   petaca   se   posava   lo   tabac   a   la mà, i se feia lo "cigarro". Joaquín mort a casa seua, lo 18 de novembre de 1997 i és enterrat a fossar de Nonasp. MODESTO   Naix   a   Nonasp,   lo   7   d’octubre   de   1935.   La   revista “Eixam”    nº    15,    d’agost    2010,    lo    nostre    amic,    Daniel    Maza,    lo recorda   dient:   “Lo   dia   1   de   novembre   de   l’any   2000,   a   l’hospital d’Alcanyís   i   després   d’una   llarga   malaltia,   va   morir   Modesto   Tena Bautista,   a   l’edat   de   65   anys. A   Modesto,   que   formava   part,   com   lo pregonador   i   lo   sereno,   del   paisatge   urbà   de   Nonasp,   sempre   lo recordarem    baixant    y    pujant    de    l’estació    del    ferrocarril    les pel•lícules   i   algun   paquet.   Sense   traure’s   l’ampla   jaqueta   que   li servia   per   resguardar-se   del   fred   de   l’hivern   i   per   lliurar-se   de   les calors   de   l’estiu;   mai   no   deixava   la jaqueta,      potser      perquè      a      les butxaques   no   li   faltaven   mai   quatre cordells   per   si   havia   de   lligar   alguna cosa   al   carretó   a   més   a   més   d’algun tros    de    paper.    A    la    vila    tothom l’apreciava.   Crec   no   equivocar-me   si dic   que   també   els   quatre   noiots   que més   d’un   dia,   quan   passava   amb   lo carretó   pel   Portal   carregat   amb   los rotllos   de   la   pel•lícula   de   l’Oest   o de   “romanos”   que   per   aquells   anys se   solien   passar   al   cine,   lo   feien   enfadar   i   feien   com   si   li   volgueren prendre   lo   carretó.   Això   l’enrabiava   molt   i   marxava   com   un   descosit darrera   dels   nois   i   lo   carretó,   hasta   que   lo   tornava   a   recuperar   i emprenia sense preses lo camí de l’estació”. JOSE   Quart   fill   del   matrimoni,   naix   a   Nonasp   lo   9   de   maig   de 1938, i mort al cap de set mesos, lo 31 de desembre de 1938.  AGUSTIN   Naix   a   Nonasp,   lo   22   d’octubre   1939.   Sempre   va   anar   a   tots   los   treballs   que   li   eixien al   jornal.   A   més   feia   tota   classe   d’encàrrecs   quan era   lo   temps   dels   planters   de   hortalisses.   Ell   ho   feia pregonar   i   la   gent   li   portava   apuntat   a   un   paper   lo que   volia,   desplaçant-se   amb   lo   tren   a   Móra.   Allà comprava los planters que li havien encomanat. Als   anys   70,   l’oncle   Josepet   de   Fèlix,   li   va llogar   un   quartet   que   tenia   a   la   seua   casa   del   carrer de   la   "Mar-de-Déu",   davant   lo   Xiringuito. Allí   venia   a la    canalla    tota    classe    de    dolços    i    llamineries. Recordo    que    los    més    joves    també    hi    anàvem,    i creuàvem   lo   carrer,   per   anar   del   quartet   d’Agustí “lo    Corredor”    a    la    sinfonola    del    Xiringuito    i viceversa.   A   finals   dels   80   o   principis   dels   90,   va traslladar   lo   quartet   dels   caramels,   al   carrer   del Raval,   a   un   quartet   de   la   casa   de   l’oncle   Carbassio,   al   que   s’ha   germana   Teresina   en   altres   temps   hi havia venut llet.  ROSITA   Naix   a   Nonasp,   lo   17   d’abril   de 1943.   Guillerma   és   de   la   que   me   parla   amb més   sentiment   i   me   diu:   “Va   treballar   un temps   de   mossa   a   la   fonda   “Barcelona”   de Móra   la   Nova.   Però   era   molt   menudeta   i   la pobra    no    se    trobava    massa    bé,    patia    de l’esquena,   ja   que   de   jove   va   caure   per   les escales   de   casa,   pujant   una   galleta   d’aigua. Jo   me   vaig   preocupar   per   ella   i   la   vaig   portar a   visitar   a   la   clínica   Borràs   de   Móra   d’Ebre.     No   va   trobar   massa   millora   i   al   cap   d’un parell   d’anys,   la   vaig   fer   anar   a   Saragossa   a que   la   visitessin   a   l’Hospital   Provincial,   ja que   no   parava   de   queixar-se   de   l’esquena. Allí   vaig   tindre   sort   i   vaig   trobar   una   monja   a la    que    li    vaig    explicar    lo    seu    cas.    Se    va interessar   molt   per   ella,      fent-li   los   papers per    ingressar-la    a    la    residència    que    les monges   tenen   a   Tarassona.   Això   seria   cap   a l’any   1970,   i   des   de   després   allí   està   molt ven cuidada”. Les   pinyeres   i   los   membres   de   la   família   dels   “Corredors”,   amb   les   moltes   històries   que   d’ells se   podrien   contar,   són   part   de   les   vivències   de   la   gent   del   nostre   poble   i   amb   lo   pas   del   temps   han passat a forma part de la memòria col•lectiva dels nonaspins.

Per Mario Rius