© Associació Amics de Nonasp. 2018

Figues i figueres

Hasta   no   fa   gaires   anys,   a   totes   les   cases   per   viure   se feia   lo   que   s’anomena   una   economia   de   subsistència,   amb   la que   per   lo   consum   familiar   se   tenia   animals   de   corral,   com: gorrino,   conills   i   gallines.   També   per   los   secans   i   hortes   se tenia    diferents    arbres    per    arreplegar    los    fruits,    que    se guardaven    per    menjar-los    durant    l’hivern,    com:    nous, ametlles,   ametlles   mollanes,   olives,   mangranes,   codonys   per fer   codonyat,   raïm   per   menjar   i   també   per   fer   mostillo, figues seques, etc.                La   figuera   és   un   dels   arbres   tradicionals   a   Nonasp, que   si   bé,   podem   afirmar   que   al   menys   en   les   darreres dècades   no   hi   ha   hagut   plantacions   per   vendre   la   collita.   Per la   importància   del   seu   fruit,   és   un   arbre   que   encara   avui   és   fàcil   trobar-lo   a   qualsevol   finca   de   secà, com   per   les   hortes   de   l’Algars   i   Matarranya,   sempre   a   prop   del   braçal   de   rec,   circumstància   que   fa que   estos   arbres   tinguin   unes   dimensions   considerables.   També   és   fàcil   veure   com   aguaiten   per damunt de la tàpia de més d’un corral dins del poble.                A   Nonasp   podem   trobar   les   figueres   bordes,   que   creixen   de manera   espontània,   per   qualsevol   vora   de   riu   i   caixers   de   les   sèquies; les   figueres   setjoles,   que   al   menys   jo   conec   un   exemplar   a   una   finca familiar   a   la   Vall   de   Batea;   les   figueres   blanques;   i   les   negres.   Los   fruits maduren a principis de setembre.                Les   figueres   negres,   a   més   de   la   collita   del   setembre,   fan   una primera    collita    a    finals    de    juny    o    principis    de    juliol,    i    los    fruits s’anomenen   “figues   de   flor”,   i   aquí era    on    volia    fer    cap,    ja    que    a l’haver   nascut   a   un   poble   petit   com     Nonasp,   viure   amb   ell   pegat   a   seua terra,   i   amb   l’orella   sempre   a   punt per   escoltar   de   la   gent   frases   fetes,   refranys   i   contalles,   a   lo llarg   dels   anys   he   anant   replegant   tota   esta   literatura   oral,   que mos   trasllade   a   temps   passats,   explicant-nos   maneres   de   viure   i entendre    les    coses,    avui    ja    perdudes.    Per    fer    este    viatje, començaré   amb   una   petita   història,   contada   per   lo   meu   pare, Agustin,   on   me   explicava   lo   per   què   fan   los   florades   les   figueres negres:                “Anaven   caminant   Nostre   Senyor   i   Sant   Pere,   quan   van trobar   una   figuera   negra.         Sant   Pere   es   va   parar   i   es   va   posar   a menjar   figues,   mentre   que   Nostre   Senyor   va   continuar   caminant, al mateix temps que li die:      - No te les minjos totes!      I Sant Pere cavil•la-va: Com sap que me les he minjat totes si no s’ha girat?      Con que al cap d’una mica que caminaven Nostre Senyor li va dir:      - Espluga’m.  (Esparpillar el pel del cap a una persona, per poder-li matar los polls)      I Sant Pere després de fer lo que li va manar Nostre Senyor, li va dir:      - Teniu un ull al clatell!                -   Pos   per   aquí   ha   hi   vist   que   t’has   minjat   totes   les figues.      I      per   que   tothom   que   passo   en   puge   minjar,   que   en faigo un altra florà”.                Lo   refranyer   també   mos   parla   de   les   figues   de   flor, dient-nos:   “Per   Sant   Joan   estaqueta,   i   per   Sant   Pere   Madureta”. Això   vol   dir,   que   per   Sant   Joan   a   les   figues   de   flor   si   se’ls   posa una   estaqueta,   és   dir,   un   “totxet”   clavat   al   cul,   maduren   més prompte,   en   aquest   cas,   per   Sant   Pere.   Un   altre   diu:   “Any   de figues,   no   te’n   rigues”.   Si   plou   les   figues   se   fan   malbé,   ja   que de   l’aigua   se   podrissen.      L’any   que   no   plou   se   poden   arreplegar totes,   i   en   aquest   cas,   la   entrada   de   l’hivern   és   dolenta   per falta   de   saó.   També   la   cultura   popular   diu:   “La   figa   per   ser   bona   a   de   tindre   tres   senyals:   madureta, pansideta i picaeta dels pardals”.                Dins   d’este   recull   de   literatura   popular,   trobem cançonetes   que   se   cantaven   als   xiquets   per   fer-los   enfadar: “A   Pepito,   colorito,   l’han   tancat   a   la   presó,   perquè   ha   anat a robar figues, a l’hort del senyor rector”.                      També    hi    ha    frases    fetes    per    respondre    a preguntes   que   no   mos   interessa   contestar,   o   simplement pensem   que   es   pregunta   per   xafarderia.   En   este   cas,   a   la pregunta:   -   “Que   has   portat?”   La   resposta   és:   -“Un   ruc carregat de figues”.                Per   completar   este   treball,   li   he   dit   a   la   meua   mare, Alicia,   que   me   parlés   dels   seus   records de arreplegar les figues per casa, i este es lo resultat:                       “A   principis   de   setembre,   la   meua   mare   (Joaquina)   anava   amb   lo   ruquet      a   collir   les figues,   a   totes   les   figueres   que   teníem.   Anàvem   repassant   les   figues   madures   de   dalt   del   arbre   així com   anaven   madurant.   Les   que   estaven   a   terra,   també   les   arreplegàvem,   però   les   posàvem   a   part   ja que    eren    pal    gorrino    i    animals    de    llaurança.    Les posàvem    amb    estelles,    i    quan    acabàvem,    estes    les posaven als cornalons de la sària i cap a casa.                Les   figues   les   assecàvem      en   canyissos,   que posàvem    a    dalt    de    casa,    al    solonar.    Les    que    se destinaven   per   fer   los   pans   de   figues,   s’obrien   per   la mitat   i   les   que   eren   per   menjar,   se   posaven   senceres.   A quan   mos   pareixia   que   per   la   part   de   damunt   ja   estaven seques,     les     giràvem     de     damunt     davall,     per     que s’acabaren d’assecar.                Una   volta   seques,   se   miraven   ven   bé,   i   si   en   hi havia   alguna   de   dolenta   se   posava   amb   les   arreplegades de   terra,   ja   que   eren   les   destinades   als   animals. A   estos sols   se   los   podia   donar   una   almosta   cada   dia,   ja   que   eren   una   mica   ardents.   Com   los   gorrinos   se mataven   al   desembre   i   les   figues   a   l’octubre   ja   estaven   seques,   se’ls   donaven   una   almosta   (la   mida   és les   dos   mans   juntes)      cada   dia,   perquè   eren   molt   d’aliment,   ja   que   són   molt   dolces,   porten   molt sucre   i   la   gent   die   que   los   donava   les   figues   per   “embasti’ls”.   Les   figues   s’arroplegaven   totes,      i   ja   se die: “La que no és bona per les persones, per los animals”.                Les   bones   se   posaven   dins   d’una   estella   de   vímen,   les figues   obertes   eren   per   fer   los   pans   de   figues,   i   les   senceres   se menjaven   com   a   postres,   a   casa   o   quan   s’anava   a   la   oliva.   Te menjaves   quatre   figues   de   potres,   i   a   voltes,   les   obries   i   posaves una ametlla mollana dins de cada figa, i que bones que eren.”                Continuant   la   conversa   amb   ma   mare,   entre   los   seus records   d’infància,   li   ve   a   la   memòria   aquelles   dones   més   velles que   anaven   sempre   vestides   de   colors   foscos,   amb   lo   mocador   al cap, la xambra i les faldetes amples i llargues.                   Estes   dones   més   grans,   se   baixaven   de   casa   una “silla”   de   bova   i   a   l’estiu   buscaven   l’ombra   al   carrer,   i   si   era hivern   buscaven   algun   raser   ben   carasolat.   Un   exemple   serien les    del    carrer    Sòl    de    vila,    que    a    l’hivern    anaven    totes    al Castell.   Una   volta   reunides,   si   era   festiu   jugaven   a   les   cartes   i entre   setmana,   cada   una   d’elles,   feia   algun   tipus   de   labor, com   cosir,   fer   ganxo,   surgir   algun   calcetí,   apedaçar   la   roba, etc.                     Estes    dones,    a    les    faldetes,    portaven    les faldriqueres,      i      era costum   que   portessen alguna   figa   seca.   Quan   se   trobaven   amb   un   crio   que   era parent o li tenien voluntat, li donaven una figa.                Avui   en   dia,   ja   no   s’arrepleguen   les   figues   de   dalt del   arbre   per   menjar   a   les   cases,   ni   les   de   terra   per   los animals,   perquè   ja   no   hi   ha   gorrino,   ni   animals   de   llaurança. Tampoc   a   ningú   se   li   passa   pel   cap,   la   idea   de   donar-li   una figa   seca   a   un   crio.   Tot   ha   canviat,   de   figueres   ja   no   en   hi tantes,   cada   dia   menys,   però   jo,   per   experiència,   he   de   dir que     una     cosa     no     ha canviat,    ja    que    igual    que    Sant    Pere    no    va    poder    resistir    la temptació   de   menjar-ne,   jo   quan   passo   per   davall   d’una   figuera tampoc hem puc resistir.

Per Mario Rius