© Associació Amics de Nonasp. 2018

Florencio Roc i Manolo Giner.

Passió per la música.

               Hi   ha   amistats   que   comencen quan   un   és   ben   petit   i   a   pesar   de   totes   les voltes   que   dona   la   vida,   duren   per   sempre. Este   és   lo   cas   de   Florencio   i   Manolo:   amics, companys,   quintos   i   grans   aficionats   a   la guitarra i al cant. Florencio    Roc    Marches    va    nàixer    a Nonasp   lo   23   de   maig   de   1948,   sent   fill   de Florencio   Roc   Llop   i   Teresa   Marches   Tena. Per   una   altra   part,   Manolo   Giner   Meseguer també   va   nàixer   a   Nonasp,   lo   4   de   juny   de 1948,   sent   fill   de   Manolo   Giner   Rius   i   Pepeta Meseguer Andrés. La   primera   pregunta   i   pot   ser   la   més inevitable,   és   com   va   nàixer   l'afició   per   la música.   Los   dos   me   diuen   que   no   tenien   a   ningú   pròxim   que   fora   aficionat   i   un   dels   primers   contactes que   van   tindre   amb   la   música   va   ser   al   Trinquet:   “Allí   tocaven   los   grans:      l’oncle   Tabola,   Romaldos “l’esquilador”,    Andrés    Moncada,    Remundo    “lo    Comerciant”,    Juan    Manuel,    “Patxero”...    Uns    25 instruments entre guitarres, bandúrries i llaüts. Naltros que érem crios anàvem a mirar. Los   que   tocaven   no   s’hi   mataven   per   ensenyar-nos.   Vam començar   a   tocar   per   oïda   i   espavilant-nos   perquè   teníem   interès, i   quan   ja   en   vam   saber   una   mica,   mos   van   deixar   tocar   alguna peça amb  ells” Florencio    va    començar    a    tocar    amb    un    llaüt    que    li    va encarregar   a   la   “recadera”,   i   després   amb   una   guitarra   espartana però   “jo   era   massa   gran   per   aquella   guitarra   tant   petita”   diu entre   rialles,   així   que   la   va   canviar.   La   de   Manolo   ere   la   clàssica guitarra   espanyola   i   va   ser   un   regal   de   sa   mare   quan   va   fer   los   11 anys. Als   14   anys   van   eixir   d’estudi   i   Manolo   se’n   va   anar   a Castelldefels.    Dormia    a    ca    la    tia    Maximiliana    “la    Faverola”    i durant   lo   dia   treballava   de   ferrer   al   taller   d’un   germà   de   l’oncle Rata.   Més   tard,   Florencio   va   fer   cap   a   l'Hospitalet   de   Llobregat, allotjant-se   a   ca   Emilia   “la   Rúbia”   i   treballant   també   de   ferrer   a una ferreria de la Travessera de les Corts. En   los   viatges   Nonasp-Barcelona   i   Barcelona-Nonasp,   sempre   anaven   amb   “los   ferraments” (que   és   com   ells   li   diuen   a   les   guitarres).   En   un   d’estos   viatges,   van sentir   unes   guitarres   de   fons,   així   que   Manolo,   tot   decidit,   va   anar   a ver   d’on   venien:   “Diuen   que   són   de   Favara.   Per   lo   que   ja   vam   anar cap allí a tocar tots junts” Una   d’ells   ere   Àngel   Villalba,   favarol   que   també   treballava   a l'Hospitalet.   A   partir   d’este   moment   va   nàixer   una   bona   amistat, especialment amb Florencio. M’expliquen   que   al   poble   sol   s’hi   anaven   unes   tres   voltes   a l’any    (Nadal,    Pasqua    i    Festes    de    Sant    Portomeu),    però    sempre intentaven    quedar    per    anar-hi    tots    junts.    Al    tren    tocaven    per amenitzar   lo   viatge,   que   no   era   precisament   curt,   i   los   viatgers sempre s’alegraven i també acabaven participant. “Lo   viatge   sempre   ere   una   aventura   perquè   no   portàvem   ni un   duro.   Quan   veiem   vindre   al   revisor   corríem   a   amagar-nos   al wàter,   que   de   lo   petit   que   ere   casi   no   cabíem.   Segons   lo   animats que   estàvem   seguíem   tocant   a   dins   del   wàter,   i   jo   (Florencio)   li   deia a    Àngel:    ‘Si    seguim    tocant    sabran    que    estam    aquí’.    Ell    me contestava: ‘És igual, de totes formes no hem de pagar’. Manolo   diu   que   sempre   es   ficaven   al   primer   vagó   perquè   no   arribava   tant   lo   fum   del   tren. Quan   arribaven   a   Móra   la   Nova,   canviaven   la   màquina   i   el   tren   parava   30   o   45   minuts. Allí   anaven   a   la cantina, tocaven unes quantes cançons per fer parròquia i la propietària los convidava a beure. En   una   de   les   estances   a   Nonasp,   concretament per    les    Festes    d’agost    de    l’any    1966,    va    ser    quan Florencio   i   Manolo   es   van   estrenar   damunt   d’un   escenari aquí al poble. Manolo   va   pujar   per   les   escales   del   darrere   de l’escenari    i    va    demanar    parlar    en    lo    “jefe”    de    la orquestra   Tony   Rivers:   “Mos   agradaria   pujar   a   tocar   una peça”, “Sou d’aquí del poble?”, li va preguntar. Davant    de    la    seva    resposta    afirmativa,    los    van acceptar     la     proposta,     i     abans     de     la     mitja     part, ferraments   en   mà,   van   pujar   a   interpretar   ‘La   Casa   del Sol   Naciente’.   Ells   dos   amb   les   guitarres   i   lo   vocalista   la va cantar. “Quan    es    va    acabar    lo    ball,    vam    convidar    al vocalista   a   que   vingués   amb   naltros.   Ere   un   noi   jove, tindria   uns   18   o   20   anys,   igual   que   naltros.   Vam   anar   a voltar    bodegues    (perquè    abans    no    hi    havia    cap    de penya). A   les   7   del   matí,   no   recordem   molt   bé   com,   però vam    acabar    tots    al   Toll    dels    Àngels    banyant-nos    amb calçotets.   Los   altres   components   de   la   orquestra   quan   es va fer l’hora van marxar i com este noi no va aparèixer pel Portal lo van deixar. Vam   dinar   junts   i   a   la      tarda   lo   vam   acompanyar   a   l’estació   a   agarar   lo   Correu   direcció Saragossa.   Mos   vam   ajuntar   8   o   9   de   la   colla   i   vam   anar   tot   lo   camí   del   poble   hasta   la   estació   tocant per   acomiadar-lo.   Quan   va   parar   lo   tren,   tota   la   gent   aguaitava   per   les   finestres,   i   naltros   seguíem tocant. No hi ha res com les Festes quan un és jove” Tornant   a   Barcelona,   los   caps   de   setmana   que   no   venien   al   poble   hi   havia   dos   opcions:   anar   de tasca   o   de   viatge.   Si   triaven   la   primera,   recorrien   principalment   les   tasques   del   Barri   Gòtic.   En aquella època hi havia moltes i quasi tot lo públic ere gent jove. Com   hi   anaven   sovint   ja   coneixien   a   varies   persones,   demanaven   una   garra   de   vi,   treien   los ferraments,   començàvem   a   tocar   i   cantar   i   la   diversió   estava   assegurada.   Era   un   ambient   molt familiar, destaquen los dos. De    tant    en    tant,    per variar    una    mica,    aixíem    del Gòtic     i     anaven     a     escoltar música.    Diu    Manolo    que    una volta    van    anar    a    la    Bodega Bohèmia,   que   estava   al   carrer Conde    del   Asalto    (actualment Nou   de   la   Rambla)   on   actuaven artistes     “vinguts     a     menys”, però   a   ell   no   li   va   agradar   lo tracte   que   se’ls   donava   i   ja   no hi van tornar més. Confessa   Florencio   que, a     diferència     del     tren,     per agarrar    lo    metro    “si    que    en teníem    de    perres”    i    per    això alguna   volta   també   anaven   per la     part     alta     de     la     ciutat, concretament   al   carrer   Tuset   (tant   de   moda   aquells   anys),   on   estava   la   Cova   del   Drac.   Allí   recorda que   alguna   volta   van   veure   a   Marina   Rossell   i   Maria   del   Mar   Bonet,   però   encara   no   eren   gaire conegudes. La   segona   opció   per   aixir   era   “anar   de   viatge”.   Manolo   conta   que   moltes   voltes   anaven   a Sitges,   o   a   Castelldefels,   a   un   bar   que   es   deia   “El   Centro Aragonès”,   i   el   portava   un   tal   Jose,   de   Saidí (Osca).      Hi   anaven   pel   mati   i   es   ficaven   a   tocar,   al   poc   lo   bar   es   ficava   ple   de   gent,   especialment estrangers,   i   l’amo   feia   bones.   A   l’hora   de   dinar   los   convidava   per   a   que   no   marxessin,   perquè   si   no s’acabava lo negoci. Florencio   recorda   una   altra   sortida.   Àngel   tenia   una   tia   a   Riudecols   i   van   anar   a   fer   nit   allí perquè   en   l'un   demà   estaven   convidats   a   tocar   a   una   taverna   de   Reus.     Al   dia   següent,   van   emprendre caminant   lo   trajecte   fins   a   Reus,   però   quan   estaven   a   meitat   es   va   ficar   a   ploure,   i   no   portaven paraigües.   Afortunadament,   un   home   amb   un   2CV   va   parar   i   los va portar allà on anaven. “Àngel   portava   un   tímple   canari   que   se   va   comprar   quan va   fer   la   mili. A   voltes,   estàvem   a   qualsevol   puesto,   lo   treia,   feia dos   tocs   i   com   ere   petit,   se’l   amagava   dins   la   jaqueta.   La   gent venga   a   mirar   i   no   sabien   d’on   havia   eixit   aquell   soroll.   Al   cap dels anys me’l va regalar. Àngel   tocava   la   guitarra,   però   a   més   cantava   (igual   que Manolo).    Les    cançons    de    Raimon    abundaven    entre    lo    seu repertori. A   més   també   componia.   Jo,   en   canvi,   a   esta   època   sol tocava   la   guitarra,   i   no   va   ser   hasta   anys   més   tard   quan   vaig començar a cantar” Tot   lo   bo   s’acaba   i   a   Florencio   i   Manolo,   l’any   1969   los   va arribar   l’hora   d’anar   a   fer   la   mili.   Manolo,   per   circumstancies familiars    es    va    lliurar    de    fer-la,    quedant-se    definitivament    a Castelldefels,   mentre   que   Florencio   va   ser   destinat   a   Saragossa. Per   a   Florencio   la   guitarra   no   es   va   acabar   aquí.   Durant   este temps    va    conèixer    a    un    noi    que    també    era    molt    aficionat    i recorda que sempre tocaven assentats a les lliteres. “Sempre   me   die,   ‘cuando   te   licencies,   si   subes   a   Zaragoza   formaremos   un   grupo”   Florencio per   circumstancies   de   la   vida   ja   no   hi   va   anar.   Lo   grup   que   portava   per   les   mans   este   noi   anomenat Javier   López   Maestre   ere   ni   més   ni   menys   que   La   Bullonera.   L’any   1980,   va   vindre   a   actuar   a   Nonasp   i es van retrobar: “Vam tindre los dos molta alegria, fins i tot van vindre a casa a fer un trago” Los   anys   van   anar   passant,   i   amb   ell   les   conseqüències   de   la   vida:   parella,   fills,   treball...   a pesar   d’això   cap   dels   dos   ha   deixat   tocar.   Manolo   ha   seguit   com   aficionat   amb   los   amics   quan   fan “juerga”.   Florencio,   en   canvi,   a   més   de   seguir   tocant   en   los   amics,   ha   estat   a   diferents   rondalles   com la de Nonasp, Vall-de-roures, Calaceit o Favara. Amb   los   anys   es   va   animar   a   cantar   (molt   bé,   per   cert)   i   ha   guanyat   algun   que   altre   concurs com lo de “Jota escrita Vila de Favara” o lo “II Certamen de Jota Tio Jorge de la Puebla de Híjar”. També   ha   col•laborat   amb   les   últimes   actuacions   del   seu   amic   de   joventut:   Àngel   Villalba.   A principis   de   la   dècada   dels   2000   van   fer   un   concert   al   Castell.   L’any   2012   va   participar   com   a   músic   al segon   disc   d’Àngel,   Olivera   d’Aragó.   Va   ser   presentat   a   la   22a   Trobada   Cultural   del   Matarranya   a Valljunquera,   amb   una   actuació   conjunta.   Un   temps   després   van   presentar-lo   al   Teatre   Municipal   de Favara coincidint amb l’anunci de la retirada dels escenaris d’Àngel. Lo    9    d’abril    del    2016,    van actuar   conjuntament   a   Sabadell   amb representació             de             l’Aragó catalanoparlant   a   les   Jornades   de   la Franja    i    l’Alguer.    Florencio    em    diu que,    quan    actua    en    Àngel,    aquest sempre    li    demana    que    sigo    ell    qui canto   L’Havanera   del   riu   d’Algars,   una de       les       cançons       d’Àngel       més conegudes. L’any   2011,   a   partir   del   15-M, Florencio    es    va    solidaritzar    amb    lo moviment    dels    indignats    i    com    ell també    ho    estava,    va    compondre    la “Jota   del   llaurador   indignat”,   a   partir de   l’estil   de   la   jota   “Por   cantarte   yo en    la    ronda”,    ja    que    permet    fer estrofes més llargues. JOTA DEL LLAURADOR INDIGNAT  Soc llaurador del meu poble, en molt poquetes ganes d’estar per la labor. Jo no tinc “cosechadora”, tampoc empacadora, sol tinc un vell tractor. Pos l’ofici de la terra, “done” molts poquets quartos passant fred i calor. Si se gelen les cireres, les “aulives” i armelles, la vinya i los melons.   Vaja un any que se “m’espere”, No tocaré ni un duro, Me cago’n los collons. En “l’asunto” de la terra, haig pensat una cosa, ho fotré tot de revés. I me ficaré a polític, A una bona cadira, I cobraré molt més. Este   estiu   de   l’any   2018,   va   sorgir   la   proposta   de   Florencio   i   Manolo   de   fer   una   petita   actuació en forma d’homenatge cap a los sòcis/es i simpatitzants de l’Associació de Jubilats Baix Matarranya. Lo   30   de   juny,   al   saló   del   segon   pis   del   bar   es   va   portar   a   terme   l’actuació,   amb   tant   d'èxit que,   a   petició   popular,   lo   dia   21   d’agost   es   va   repetir.   En   esta   ocasió,   degut   a   la   gran   assistència,   es va fer al carrer Major, davant del bar. Lo   repertori   va   ser   variat:   cançons   de   cantautors   com   Desideri   Lombarte,   Àngel   Villalba, Labordeta...    jotes,    ranxeres,    alguna    de    Peret,    un    fragment    del    concert    d’Aranjuez,    el    Duo Dinámico...   tampoc   van   faltar   alguns   clàssics   entre   lo   repertori   de   Manolo:   “El   chofer”,   de   Luis Lucena,   “Guitarra-tango”,   de   Shadows   i   “La   Casa   del   Sol   Naciente”,   d'   Animals   (per   fer   un   petit homenatge a l’actuació de les Festes del 1966). Però   les   cançons   que   es   van   fer   esperar   fins   al   final   ja   que   eren   los   “grans   èxits”   van   ser “L’havanera   del   riu   d’Algars”   i   la   “Jota   del   llaurador   indignat”.   Va   ser   una   nit   fantàstica.   Donava   gust veure a la gent disfrutar i participar de la música d’estos dos artistes nonaspins: Florencio i Manolo.

Per Estela Rius

1.-Florencio Roc i 2.-Manolo Giner, al Trinquet. Any 1965 aprox (Arxiu Amics de Nonasp) Manolo Giner amb la seua primera guitarra (Estela Rius) Florencio Roc tocant al carrer Eres Baixes (Carlos Fasi) Manolo i Florencio al Portal. Festes 1966 (Manolo Giner) Florencio i Angel a la platja Castelldefels. Any 1972 (Angel Villalba Florencio Roc amb lo timple canari regal d'Angel (Estela Rius) Manolo i Florencio al primer concert del bar dels Jubilats (Estela Rius) Concert agost 2018. Com es pot veure amb una gran assistencia (Estela Rius)