© Associació Amics de Nonasp. 2018

Fossars, enterraments i dol

               Amb   la   recent   entrada   en   funcionament   de   la sala   de   vetlla   municipal,   m’he   parat   a   reflexionar   sobre com   han   anat   canviant   les   costums   dels   enterraments   i   les formes d'expressar lo dol entre la gent de la nostra Vila.                Lo   fossar   més   vell   que   tenim   documentat,   és   lo que   estava   al   costat   de   l'església,   i   que   ocupava   l'actual casa   parroquial   i   jardí.   La   seua   ubicació   va   donar      lo   nom de    “carrer    del    Fossar”    al    carrer    on    estava    situat.    La antiguitat     possiblement     data     de     la     construcció     de l'església,   que   segons   alguns   autors,   van   ser   los   Templers   a finals    de    segle    XIII,    damunt    d’una    primitiva    església romànica.                A   meitat   segle   XIX,   es   decideix   de   fer-ne   un   de nou   fora   de   les   parets   de   la   Vila.   L’any   1855,   darrer   any sencer   que   va   utilitzar   lo   fossar   de   la   església,   se   van   fer 40   enterraments,   ja   que   parlam   d’un   temps   en   que   la mortaldat    era    molt    elevada    en    condicions    normals, disparant-se   quan   la   població   se   veia   afectada   per   alguna epidèmia.                    Lo   nou   fossar   se   va   construir   al   final   del   carrer de   la   Mare   de   Déu.   Lo   primer   enterrament   se   va   fer   lo   18 de   juny   de   1856,   del   xiquet   José   Andreu   Agustí,   de   nou mesos,   fill   de   Miguel   i   Maria.   Mossèn   Ramón   Vallés   va   ser l’encarregat de oficiar-lo.                Este   fossar   si   bé   estava   fora   de   la Vila,   quedava   relativament   prop.   A   l’estiu,   en los   dies   de   garbí,   les   olors   arribaven   a   les   cases del   carrer   de   la   Mare   de   Déu.   A   conseqüència d'estos       inconvenients,       l’Ajuntament       que presideix   Miguel   Vilella   Roc,   en   sessió   de   28 d'agost de 1910 informa:                “La   Junta   Local   de   Sanidad   enterada de   la   Circular   del   Excmo.   Sr.   Gobernador   Civil de   la   provincia   inserta   en   el   Boletín   Oficial   del día   23   del   actual   por   la   que   se   ordena   se   tomen sin    alarma    ni    apresuramientos    las    medidas preventivas   contra   la   invasión   colérica,   entre estas      precauciones      acordó      proponer      al Ayuntamiento    la    conveniencia    de    construir    un    nuevo    Cementerio    en    otro    punto    del    que    está establecido   por   la   corta   distancia   que   hay   entre   este   y   la   población   y   además   por   estar   mal   situado teniendo   en   cuenta   que   los   vientos   que   generalmente   reinan   no   solamente   sirven   de   vehículo   para atraer   las   mismas   que   de   los   cadáveres   se   desprenden   sino   que   se   perciben   hasta   los   malos   olores producidos   por   la   descomposiciones   cadavéricas      redundando   solo   esto   en   perjuicio   de   la   salubridad pública.”                Lo   2   de   octubre   de   1910,   l’Ajuntament   adjudica   les obres    de    construcció    del    nou    fossar    al    contractista    Tomàs Carabaca   i   Bueno.   Durant   l’hivern   construeix   lo   fossar   i   en   sessió de    3    de    maig    de    1911    se    declara    obert    oficialment    lo    nou Cementiri Catòlic i Civil.                En   este   nou   fossar,   se   pot   destacar   una   petita   edificació coberta   per   fer   les   autòpsies,   i   a   la   dreta   arranca   una   paret   per separar   lo   cementiri   catòlic,   d’un   espai   més   reduït   destinat   a cementiri   civil.   Per   accedir   a   este   espai   d’enterrament   civil,   s’ha de   fer   vorejant   per   exterior   lo   fossar,   entrant   per   una   petita   porta que hi ha a la paret lateral dreta.                A   este   espai   d’enterrament   civil,   als   pocs   dies   ja   se   fa   lo primer.   Recordem   que   a   la   sessió   de   3   de   maig   de   1911,   se   declara obert    lo    cementiri    catòlic    i    civil.    Pos    bé,    al    setmanari    polític    “El Motín”,   de   20   d’abril   de   1911,   se   parla   d’un      primer   enterrament   civil, amb   la   crítica   de   mossèn   Anselmo   Claver   als   assistents   i   autoritats   per permetreu   i   acaba   la   crònica   dient:   “Tierra   en   el   cementerio   católico… Tierra    en    el    civil.    Podredumbre    y    gusanos    en    el    uno…    Gusanos    y podredumbre   en   el   otro…   Y   al   final,   polvo   en   ambos…   Es   triste,   pero   es así.”                Passats   uns   anys,   al   mateix   setmanari   “El   Motín”,   en   la   edició de   12   de   juliol   de   1924,   informa:   “Un   subscriptor   de   Nonaspe   (...)   me dice   que   allí   se   han   celebrado   43   actos   Civiles   entre   matrimonios, inscripciones    de    niños    en    el    Juzgado    y    enterramientos...”.    En    la arribada   de   la   República,   lo   14   d’abril   de   1931,   los   enterraments   i   actes civils van en augment.                Durant   lo   període   republicà,   l’Ajuntament   fa   gestions   per   la compra   d’un   cotxe   funerari,   lògicament   arrastrat   per   animals   de   tiro. A   la   sessió   de   8   de   setembre   de 1935,   s’informa   d'un   pressupost   de   D.   Esteban   Navarro,   de   Saragossa,   oferint   un   cotxe   de   dos   rodes, pintat   i   amb   teles   negres   i   blanques,   per   la   quantitat   de   968   pessetes.   L’Ajuntament   accepta   lo pressupost   i   encomana   la   seva   construcció,   si   bé,   en   l’inici   de   la   guerra   civil,   no   se   farà   efectiva   la seua compra.                Los   anys   van   passant,   i   per parlar   de   com   eren   los   enterraments   a partir    dels    anys    40,        he    buscat    lo testimoni    de    Manolo    Oset,    membre d’una   família   de   fusters   des   de   1933,   i per   tant,   constructors   de   moltes   de les   caixes   amb   les   que   s’han   fet   los enterraments a la nostra Vila:                “Quan   algú   se   moria,   hasta no   fa   tants   anys,   al   difunt   lo   tenien   al llit   hasta   lo   darrer   moment.   Lo   primer que   se   feia   era   avisar   al   mossèn,   posar-li   al   difunt   lo   millor   traje   que   tenia   per   ser   vetllat   i   avisar   al fuster per fer la caixa.                Per   fer-la,   anava   a   la   casa   del   mort   i   li   prenia   les   mides:   l’altura   i   l’amplada   de   muscles.   Si lo   difunt   era   gros,   la   caixa   la   fèiem   una mica   més   alta.   Se   feien   totes   d’una   fusta que   se   deia   “taula   gallega”,   que   com   lo seu   nom   indica,   era   fusta   que   portaven de    Galicia.    Quan    jo    era    més    jove,    i treballava   amb   lo   meu   pare,   lo   cul   i   la tapa   se      feia   amb   fustes   de   caixes   de tabac,   licors,   etc.      que   s’aprofitaven,   ja que   en   aquells   temps   tot   se   portava   en caixes   de   fusta.      Sols   los   laterals   se   feien amb   taula   gallega   i   tenien   una   doblaria de 2 cm per poder clavar bé los claus.                Acabada   la   construcció,   les   folràvem   per   fora   amb   tela   negra,   per   los   adults,   i   amb   tela blanca,   si   es   tractava   d’un   xiquet.   Se’n   posava   per   los   laterals   i   la   tapa,   és   dir,   per   tot   menys   per   lo cul   de   la   caixa.   S’havia   d'estirar   bé   per   que   no   quedes   cap   arruga.   Algunes,   si   ho   demanaven,   les guarníem per la volta en un serrell negre.                A   les   caixes,   a   més   hi   posàvem   quatre   anses   per transportar-la    i    un    Sant    Crist,    damunt    a    la    tapa.    Una    volta acabada   la   cerimònia   religiosa   i   transportat   lo   difunt   al   fossar, antes   de   enterrar-lo   ho   traiem   i   ho   guardàvem,   ja   que   servia   per totes les caixes”.                Per   parlar   de   les   costums   referents   a   l'església,   ho   faig en   Manolo   Oset   i   la   meua   mare,   Alícia,   que   parlen   dels   seus records   de   joventut,   i   que   coincideixen   en   lo   període   en   que està a Nonasp, mossèn Alejandro Burillo (1941-1960).                “Una   volta   avisat   lo   mossèn   de   la   defunció,   se tocaven   les   campanes   a   “senyals”   (de   mort).   La   gent   die “toquen    a    senyals”.    Si    lo    que    se    moria    ere    un    crio, anaven   los   escolanets      per   los   carrers   del   poble   amb   una campaneta   a   la   mà,   tocant-la   sense   parar,      i   això   era senyal   que   s’havia   mort   un   xiquet   (les   campanes   grans   no se tocaven).                A   quan   s’aproximava   l’hora   de   l’enterro   se posava   al   difunt   dins   de   la   caixa   i   se   tapava.   Lo   mossèn, acompanyat   d’alguns   escolanets,   anaven   resant   a   la   casa del    difunt    a    buscar-lo.    Després    tots    anaven    cap    a l'església,    portant    los    homes    la    caixa    al    muscle,    o agarrant-la   de   les   anses.   Durant   este   trajecte   se   feia   tres   parades,   i   a   cada   una   d’elles   lo   mossèn   feia un   petit   respons.   Si   lo   difunt   vivia   a   la   plaça   de   Missa,   per   fer   les   tres   parades,   donaven   la   volta   a   la plaça.                D’enterraments   hi   havia   de   tres   tipus,      de   1ª,   2ª   i   3ª,   segons   se   pagava.   La   missa   era   igual per tots, però a l’hora de acompanyar al difunt, era on estaven les diferencies:                Enterrament   de   3a:   Era   lo   més   senzill   i   acabada   la   missa,   la   família   del   difunt   se   posava   a la   porta   de   l'església   per   rebre   lo   condol   de   la   gent,   les dones   de   la   porta   cap   dins   i   los   homes   de   la   porta   cap defora.    De    primer    passaven    los    homes    i    després    les dones,   dient   als   familiars   del   difunt:   “T’acompanyo   lo sentiment”.   La   gent   més   arrimà   no   passaven   a   donar   lo condol   a   l'església,   i   s’esperaven   per   anar   a   donar-lo   a   la casa del difunt.                Enterrament   de   2a:   Acabada   la   missa,   los homes   agarraven   la   caixa   al   muscle   o   per   les   anses,   i   amb lo   mossèn   i   la   gent,   acompanyaven   al   difunt   hasta   les escoles   (velles)   del   carrer   Maella.   Lo   mossèn   feia   una mica     de     respons,     i     s’entornava     cap     a     l'església, acompanyat   de   familiars   i   gent.   Allí,   la   família   se   posava   a   la   porta   de   missa   i   la   gent   los   donava   lo condol, esperant-se los més arrimats per anar a la casa del difunt.                 Enterrament   de   1a:   Lo   mossèn   acompanyava   al   difunt   hasta   lo   fossar,   junt   en   la   família   i tota la gent. Allí feia un petit respons, i tots s’entornaven cap a l'església,   on   a   la   porta   de   l'església,   se   donava   lo   condol, anant los més arrimats a casa del difunt”.                Per   parlar   del   dol,   ha   faig   en   la   meua   mare,   Alicia,   que m’explica la seva experiència personal:                “Los   homes   que   portaven   dol,   se   posaven   una   camisa negra,   tant   per   treballar   com   per   fer   festa,   al   menys   durant   un   any. Les    dones    si    eixien    de    casa    anaven    amb    vestit    negre,    a    més portaven   mocador   al   cap   i   calces   negres.   Durant   un   any,   encara   que fossin   noies   joves,   no   anaven   al   ball   ni   al   cine. Al   cap   de   l’any   ja   se traient   lo   mocador   i   calces   negres,   i   anaven   al   cine   i   ball,   però   la roba negra la portaven al menys durant quatre anys.                Jo   vaig   començar   a   portar   dol   un   mes   antes   de   complir los   deu   anys.   Lo   12   de   novembre   de   1944,   se   va   morir   la   meva   iaia Leonor.   Com   encara   era   una   cria   me   van   posar   de   mig   dol.   Consistia en   un   vestit   negre   en   una   flor   blanca,   un   vestit   negre   en   alguna ratlla blanca, o bé, lo vestit blanc i algun motiu negre.                Després   se   va   morir   lo   pare,   lo   15   de   maig   de   1946,   quan tenia   onze   anys.   Vaig   portar   dol   quatre   anys,   al   complir   los   quinze   ja   me’l   van   traure.   Ho   portava   tot negre: sabates, calcetins i vestit. L’únic  que no me van posar va ser lo mocador al cap.                Lo   dia   de   Tots   Sants   de   1957   se   va   morir   la   mare,   ja   tenia   vint-i-dos   anys.   Després   lo   dol   va ser   sencer.   Per   anar   a   treballar,   per   comprar   o   anar   de   visita,   a   més   de   les   sabates   i   vestit   negre, portava   calces   negres   i   mocador   al   cap.   Si   per   mudar   no   volia   portar   mocador,   me   podia   posar   un   vel negre al cap.                A   mon   germà   Benicio,   li   vaig comprar    dos    camises    negres    per    anar    a treballar   i   les   va   portar   hasta   que   les   va esgarrar.      Los   dies   de   festa   los   jovents   tots portaven   traje,   ell   en   tenia   un   de   blavet   i un   altre   de   gris   i   en   estos   trajes   se   posava camisa   blanca   i   corbata   negra   que   feia   de més dol.                Vaig   estar   sense   eixir   de   casa   los dies   de   festa   més   d'   un   any.   Per   Nadal   de l’any   següent   ja   vaig   començar   a   anar   al cine    (lo    feien    los    dissabtes    per    la    nit    i diumenges   per   la   tarde). Al   ball   (lo   feien   al pis   de   dalt   del   Sindicat   los   diumenges   tarde i   nit)   ja   va   ser   a   Pasqua   de   l’any   següent quan    hi    vaig    anar.        No    estava    ben    vist portant dol eixir dos dies seguits...                Lo   mocador   i   les   calces   me   les   vaig   traure,   però   de   negre   hi   vaig   anar   quatre   anys,   hasta que   me   vaig   casar   amb   Agustín   lo   dia   29   d’octubre   de   1961.   Després   era   moda   casar-se   de   negre, recordo   que   de   la   colla   s’hi   van   casar   Conxita   “la   Poqueta”,   Josefina   “la   Magra”   i   Mercedes   Calvo. Però a mi se me va posar al cap de casar-me de blanc i vaig dir:                -   No   me   vull   casar   de   negre,   que   ja   hi   haig   anat   prou,   si   no   pareixerà   que   me   vaig   a     enterrar.             Encara   no   havia   fet   l’any   de   casar-nos, lo   29   de   juliol   de   1962,   se   va   morir   lo   iaio   Rius (mon   sogre)   i   vaig   tornar   a   anar   de   negre   durant un   any,   però   de   calces   i   mocador   al   cap   ja   no   en vaig portar”.                Fer   una   cronologia   de   alguns   dels   canvis amb   les   costums   del   enterraments      és   complicat, ja   que   no   estan   documentats,   però   encara   que   hi pugi    haver    alguna    inexactitud,    ho    fiarem    a    la memòria   dels   testimonis   de   Manolo   Oset   i   la   meua mare.                Al   setembre   de   1960,   arriba   a   Nonasp mossèn   Doroteo   Juan   Tomàs,   que   hi   estarà   hasta   lo   març   de   1969.   Durant   la   seva   estància,   va   deixar de   fer   enterraments   de   tres   categories,   segons   los   diners   que   se   pagava,   argumentant   mossèn Doroteo: “Quan naixem tots som iguals i quan morim també”.                Manolo   Oset,   situa   a   la   segona   meitat   de   la   dècada   del   anys   60,   quan   van   deixar   de   fer   les caixes a la fusteria, passant-les a comprar a la fàbrica Cardona de Móra d’Ebre.                Un   altre   canvi   important,      se   va   produir   un   hivern   (als   anys   70)   que   va   nevar   i   los   carrers estaven   gelats   i   no   se   podia   caminar   per   ells.   Lo   mossèn   va   dir   que   no   podia   anar   a   buscar   al   mort   i que   fessin   lo   que   volguessin.   La   família   va   decidir   portar-lo   a   l'església   al   remolc   d’un   tractor.   La   nova costum se va anar imposant, poc a poc, passant del remolc del tractor, a Land Ròvers i furgonetes.                L’any   1979,   després   de   molts   anys,   se   celebren   eleccions   municipals   i   una   de   les   primeres decisions   del   nou   ajuntament,   tal   com   recordo   i   així   m’ho   confirma   José Albiac   “lo   Xupeno”,   és   tirar a   terra   la   paret   del   cementiri   que   divideix   los   enterraments   catòlics   del   civils.   L’espai   d’enterrament civil,   era   conegut   com   “lo   corralet”,   paraula   d’us   generalitzat   i   feta   servir   en   sentit   despectiu,   per referir-se a l’espai d’enterrament civil.                Un   altre   record   de   Manolo   Oset,   és   de   la   primera   caixa   que   li   van   demanar   sense   lo   Sant Crist. Això   va   ser   per   l’enterro   de   Paula   Borraz   Giner,   lo   13   d’agost   de   1982.   Ella   va   ser   la   primera   de ser enterrada civilment a Nonasp, després de ser recuperada la democràcia.                Un   altre   exemple   de   canvi,   lo   trobem   a   la   revista   L’Eixam   nº   16,   del   agost   de   2014,   en   que Luisa   Meseguer   explica:   “Cap   allà   l’any   1990,   vam   anar   a   tirar   les   cendres   de   la   meua   germana Angelina   (la   mare   de   l’Ana   María   i   del   Terenci   Moix   Meseguer)   i   es   van   repartir   als   dos   rius.   Quan   les vam   tirar   hi   estava   jo,   el   meu   germà   Miquel,   el   meu   fill   Jose   Luis,   la   meva   filla   Natacha,   la   mossa   que tenia   l’Angelina,   l’Anna   María   i   el   seu   gos.   Vam   anar   a   la   Mare   de   Déu   i   des   d’allí   en   vam   tirar   la meitat al Matarranya i l’altra meitat a l’Algars”.                Un   altre   pas   endavant,   com   diu   Manolo   Oset,   es   la   compra   d’un   cotxe   funerari.   Per   mig dels   germans   Paco   i Alfonso   Moya,   de   “Ataudes   del   Mediterráneo”,   l’Ajuntament   compra   per   250.000 pessetes   un   cotxe   funerari   de   segona   mà.   Lo   primer   enterrament   d'este   vehicle,   és   lo   de   Paquita Navarro Latorre, lo 27 de juny de 1999.                Un   altra   costum   de   tota   la   vida   era   que   a   l’hora   de   donar   lo   condol,   primer   ho   fessin   los homes   i   després   les   dones.   Pos   bé,   amb   lo   canvi   de   segle,   la   igualtat   es   comença   a   fer   més   real,   i   ara són   majoritàriament   les   dones   les   primeres   en   donar-lo.   També   als   enterraments   civils,   elles   son protagonistes en moltes ocasions, dient unes paraules de record al difunt.                   I   per   acabar,   la   construcció   de   la   sala   de   vetlla.   Lo   passat   diumenge   10   de   juny, l’ajuntament   va   fer   una   jornada   de   portes   obertes,   per   tots   los   que   volguessin   veure’l.   Si   bé,   lo dimarts   anterior   ja   havia   donat   servei   als   familiars   d’un   difunt   que   lo   van   sol•licitar.   Poc   a   poc,   a l’igual   que   totes   les   altres   costums,      anirà   quedant   enrere      anar   a   buscar   “silles”   a   l’Ajuntament, anar a la casa del difunt per acompanyar a la família i vetllar-lo a l'entrada de la casa per la nit. Un   pas   més   en   esta   llarga   i   incompleta   llista   de   canvis   en   los   enterraments   i   dol,   que   van veient   los   que   se   queden,   perquè   al   final,   en   les   paraules   que   Estela   me   proposa   del   poeta   Jaime   Gil de Biedma: “morir, es el único argumento de la obra”

Per Mario Rius