© Amics de Nonasp. 2020
© Associació Amics de Nonasp. 2020

Lo iaio Rius ere blanquejador

Per Mario Rius

                           Lo   meu   pare, Agustín   Rius   Llop   (1932-2015),   ja   fa   cinc   anys   que   mos   va   deixar.   De   tant en   tant,   m’agrade   recordar   les   històries   que   me   contava   i   que   jo   escoltava   atentament,   paper   i   llapis en   mà,   per   anotar   tot   lo   que   anava   dient.   Mentrestant,   la   meua   filla   Estela que    sempre    estava    a    prop,    anava    dibuixant,    però    sempre    amb    l’orella posada, perquè no si li escapés cap detall.                Vam   parlar   dels   treballs   a   la   terra,   dels   animals   de   llaurança,   de   la mina   i   cent   coses   més. També   li   vaig   preguntar   pels   avantpassats   dels   que   ell guardava   memòria,   i   aquí   tinc   que   dir   que   potser   del   que   tenia   més   bon record   era   del   seu   iaio   Josep   Rius   Ràfales,   al   que   per   circumstàncies   de   la vida, va estar molt vinculat durant los anys d’infància i joventut.                Lo   iaio   del   meu   pare   era   fill   de   Josep   i   Susanna,   i   li   dient   Josep Rius   Ráfales   (1870-1954),   era   lo   gran   de   tres   germans,   ja   que   després   d’ell   hi estava   Gabriel   (1877-            )   i Agustín   (1887-            ).   Són   pare   del   iaio   Josep,   per   guanyar-se   la   vida   feie   un mica   de   tot:   treballar   les   seues   terres,   anar   al   jornal   i   a   més   ere   blanquejador,   es   dir,   amb   calç blanquejava   (pintava)   les   cases.   Este   ofici   lo   va   transmetre   als   fills   Josep   i   Gabriel,   mentre   que   lo   fill petit Agustín, després de casar-se a Nonasp, se’n va anar a viure a Saragossa.                Lo   iaio   del   meu   pare,   Josep   Rius,   se   va   casar   amb   Josepa   Mestre   Borraz,   a   l’església parroquial   de   Nonasp,   lo   29   d’agost   de   1893,   posant-se   a   viure   a   la   casa   dels   pares   d’ella,   al   carrer Sòl   de   vila.   De   sis   fills   en   van   sobreviure   tres:   Josepa   (1894-1936),   Maria   (1902-1991)   i Agustín   (1906- 1962).                A   esta   casa   del   Sòl   de   vila,   on   vivien   los   iaios,   uns   anys   més   tard,   al   casar-se   lo   fill   petit, Agustín,   amb   la   favarola   Encarnación   Llop   Latorre,   com   era   costum   en   aquells   temps,   se   van   posar   a viure   amb   ells   per   cuidar-los.   Del   matrimoni   naix   l’any   1932   lo   meu   pare,   i   poc   després   sa   germana Lídia   (1935-1947).   Per   tant,   lo   meu   pare,   des   de   que   naix,   a   més   dels   pares,   conviu   amb   los   iaios Josep Rius i Josepa Mestre.                La   història   de   Josep   Rius   Ràfales,   os   la   contaré   donant-li   veu al   meu   pare,   amb   les   mateixes   paraules   en   que   ell   me   va   contar   los   seus records:                “Quan   jo   era   petit   a   estudi   s’hi   anava   del   6   als   14   anys.   Jo vaig   començar   als   8   anys   i   sempre   hi   vaig   anar   en   D.   Vicente,   que   era   de Sabiñanigo.   Però   als   10   anys   vaig   tindre   que   plegar,   perquè   al   iaio   Rius   li va agarrar una embòlia.                   Me   contava   lo   iaio   que   al   poc   de   tindre   l’embòlia   va   anar   a blanquejar   a   ca   Catalan   i   parlant   del   que   li   havia   passat,   li   van   dir:   Si   tu vols,   d’esta   no   et   moriràs,   fes-te   una   novena   en   nou   cullerades   de cassalla (aiguardent) i una cullerada de sal ven plena.                     Tal   com   li   van   dir,   va   fer,   ho   va   posar   tot   dins   d’una   ampolla   i ho   va   sacsar   bé.   S’ho   va   prendre   los   nou   dies   i   sigo   el   remei   o   que   no s’havia de morir encara va viure uns quants anys més.             A   conseqüència   de   l’embòlia   del   iaio,   jo   vaig   plegar   d’anar   a   estudi,   i   vaig   començar   a acompanyar-lo   cada   dia   allà   on   anés.   Al   mas,   a   l’horta   o   a   blanquejar   (lo   pare   no   venia   en   naltres perquè   treballava   a   una   pedrera   a   Faió).   Si   anàvem   al   mas,   mos   hi   quedàvem   tota   la   setmana   i   si anàvem a les Planes del Pinyeral mos fèiem lo dinar i mos hi quedàvem tot el dia.                Sempre   me   contava   coses   de   quan   era   jove,   i   die   que   una   volta   va   anar   a   peu   en   lo   seu pare   per   Calaceit,   Gandesa,   Corbera,   Caseres,   Batea...   a   treballar   a   lo   que   eixisqués.      Anaven   pels camps, se fotien un pa a les órguines i a treballar de lo que sigues, als molins d’oli, a veremar...                Una   volta   a   un   molí   d’oli   que   tenien   amistat,   los   van   donar   una   ampolleta   d’oli   i   quan   van anar   a   “cenar”,   com   l’oli   s’havia   gelat,   lo   van   arrimar   a   la   bora   del   foc   i   els   va   petar   la   ampolla   de vidre.      Com   que   al   iaio,   li   va   dir   lo   seu   pare   que   se’n   entornés   al   molí   a   que   li   donessin   un   altra ampolla d’oli.  Lo va fer entornar i això que ja se’n havien anat del poble del molí.                Un   altra   història   que   sempre   contava   era   d’una   taverna   de   Gandesa,   a   la   que   hi   anava   una colla que bevia sense pagar, segons li va dir la tavernera en la tenia amistat.       Con que lo iaio li va dir: Si vols, jo acabaré en estos pinxos!                Dit   i   fet,   lo   iaio   se   va   ficar   darrere   del   taulell   i quan   van   arribar   la   colla   que   bevia   a   tot   arreu   sense   pagar, los   va   demanar   les   perres   per   davant,   i   com   no   volien   pagar i   que   els   possés   de   veure,   los   va   desafiar   a   tots   a   la   plaça.     Però   per   lo   que   es   veu,   se   van   acovardí   i   se’n   van   anar sense    veure.    Lo    iaio    era    molt    conegut    per    tots    aquells pobles   i   encara   que   no   portés   perres,      sempre   li   posaven   de veure.                Recordo   que   les   nits   que   passàvem   al   Mas   de   la Cova   eren   molt   llargues   i   com   era   un   crio,   per   entretindrem jugàvem   a   “Marro,   pixo   i   cago”.   En   un   tió,   dibuixàvem   al   banc   de   pedra   que   envolta   el   foc   la   figura del joc i les fitxes les feien en qualsevol cosa que teníem a mà: pedretes, ametlles, fesols, cigrons...                Un   dia   que   estàvem   a   la   cabana   de   les   Planes   del   Pinyeral,   que      encara   que   ere   petita   tenia el   seu   estable   per   ficar   l’animal   si   convenia,   vam   veure   una   serp   que   s’amagava   per   entre   les   pedres de   la   paret   de   la   cabana,   lo   iaio   la   va   agarrar   de   la   coga   estirant-la   i   després   los   dos   i   no   la   podíem traure,   com   que   lo   iaio   me   va   dir:   Porta’m   la   falç.   I   li   va   fer   un   petit   tall,   sense   partir-la,   i   la   serp   va recular i la vam poder traure de la paret i després la vam matar.                Dels   deu   anys   en   que   vaig   plegar   d’estudi   per   la   embòlia   del   iaio,   als   catorze   en   que   me´n vaig   anar   a   treballar   al   mas   d’Artemio,   va   ser   lo   temps   en   que   cada   dia   anava   en   ell   a   treballar   la terra, a blanquejar per les cases, i també recordo que una volta vam fer un forn de calç.                   Lo   forn   lo   vam   fer   lo   meu   iaio,   mon   pare   i   jo,   que   encara   que   era   petit   los   acompanyava. Lo   vam   fer   a   la   primavera,   a   un   cul   de   barranc   que   hi   ha   a   mà   dreta   del   barranc   de   Batea,   al   costat del solà, que és on està la pedra i com hi ha poca vegetació no es pot a botar foc.                 La   construcció   del   forn   la   vam   fer   prop   del   cul   del   barranc,   aprofitant   la   pendent,   allí   vam excavar un pou cilíndric d’un diàmetre de 1,5 a 2 metres i de l’alçada la d’una persona.                Per   omplir-lo   vam   arreplegar   tota   la   pedra   del   voltant   i   com   no   en   vam   tenir   prou,   en   vam tenir   que   arrencar   en   perpals   i   picots   d’una   beta   que   hi   havia   prop.   Les   pedres   les   vam   portar   a braços o fent-les redolar si eren molt grosses. Les més petites les vam arreplegar en un catró.             Lo   forn   lo   vam   carregar   en   tota   la   pedra   de   cala   que   s’havia   de   coure.   Començant   al   cul fent   una   volta   en   pedres   grosses,   a   modo   de   banqueta   per   lo   voltant.   Després   damunt   d’aquesta banqueta   vam   posar   pedres   en   forma   de   llosa   i   col•locades   planes   vam   anar   tancant   la   volta,   quedant davall l’olla a on ja l’havíem omplint de llenya per fer lo foc per coure la pedra.                Damunt   de   les   lloses   vam   anar   col•locant   pedra,   les   més   grosses   al   mig   del   forn   i   les   més petites   per   la   vora   i   una   volta   vam   arribar   a   ran   de   terra,   vam   anar   emparellant   pedra   petita,   al mateix   temps   tancàvem   lo   forn   fent   com   un   paller,   aquestes   pedres   petites   les   vam   col•locar   a   les vores   i   al   paller   que   era   a   on   se   considerava   que era   més   difícil   la   cocció.   El   paller   fet   en   pedres petites   i   molt   ben   emparellades   lo   vam   tapar   en terra,   deixant   un   petit   forat   al   mig   per   fer   de fumeral.             La   llenya   la   vam   portar   del   costat   de   la ombria.   Una   volta   encès   el   foc   no   se   podia   parar d’atiar-lo,   ja   que   sols   se   posava   llenya   prima,   com coscolls,   matises   o   rames   de   pi,   perquè   al   ser llenya   prima   lo   forn   se   calentava   més   a   pressa. Al principi   lo   fum   era   negre,   però   tal   com   s’anaven coent   les   pedres   se   va   tornar   de   color   més   blanc. Recordo   que   hi   vam   estar   de   nit   i   de   dia.   Lo   pare   i el iaio anaven tornant-se.                     Durant    la    cocció    de    la    pedra    és important   que   per   lo   paller   no   respiro   el   fum, perquè   si   és   així   es   produeix   una   corrent   d’aire   de la   boca   del   forn   al   paller   pujant   lo   foc   recte   cap dalt   i   no   coent-se   bé   les   pedres   del   voltant   i   per tant   una   baixada   de   temperatura.   Si   hi   havia   una   fuga   de   fum   la   tapàvem   tirant   una   aixada   de   terra. Lo fum sol pot eixir per  lo petit orifici que fa de fumeral.                La   cocció   de   la   pedra   la   vam   donar   per   acabada   quan   van   afonar-se   les   pedres,   caient damunt   lo   foc.   Després   de   deixar   passar   uns   dies   perquè   se   refredessin   les   pedres,   amb   aixades   les vam   anar   traient   de   dins   del   forn.   Ja   teníem   la   calç   viva,   i   en   los   animals   les   vam   portar   cap   al   corral que teníem al carrer Amades.               A   la   bodega   d’este   corral   hi   havia   una   trullola   quadrada   de   1,5   metres   per   80   cm   de   alçada aproximadament,   que   la   vam   omplir   d’aigua,      per   tirar   dins   les   pedres   de   cala   cuites,   fent-ho   poc   a poc   per   que   anessin   bullint.   Recordo   que   feien   uns   galls   que   arribaven   al   trebol   de   la   bodega.   Quan va acabar el procés lo que va quedar era una pasta espessa, la que se diu calç morta.             Per   traure   la   calç   de   la   trullola,   teníem   una   paleta   per   omplir   la   “galleta”   que   després portàvem   a   les   cases   per   blanquejar.      A   l’arribar   a   les   cases   si   la   calç   estava   molt   espessa   s’afegia l’aigua   necessària   per   poder-la   treballar,   començant   per   donar   primer   una   mà   de   calç   a   l’habitació, continuant   en   una   segona   mà   de   calç   a   la   que   se   li   havia   afegit   lo   blavet   que   servia   per   donar-li   el color blau a la calç.                Este   blavet   se   comprava   a   les   tendes   del   poble   i   era   lo   mateix   que   les   dones   posaven   al llavar   la   roba   blanca   per   tal   de   que   els   quedés   més   blanca.   A   les   habitacions   a   més   de   les   parets   se pintava   l’entrebigat   del   trèvol   i   les   bigues   de   fusta,   ja   que   en   la   majoria   de   les   cases   eren   unes bigues molt irregulars fetes a cop d’astral.                   De   les   brotxes   de   blanquejar,   los   mànecs   los   feia   lo   fuster   del   poble   i   el   pèl   mos   lo aguardaven   los   matadors   de   gorrinos,   Ramón   Ferrer   Puértolas   i   el   seu   germà   petit   Tomás.   Lo   pèl   ere del   llom   del   gorrino,   que   era   a   on   lo   tenien   més   llarg.   No   tots   los   gorrinos   tenien   pèl.   Quan   vien   un gorrino que tenia pèl l’arrencaven i el guardaven a l’estella pals blanquejadors.               A   les   brotxes   posavem   una   capa   de   pèl   de   gorrino   i   una   altra   de   pèl   d’animal.   Se   barrejava perquè   lo   pèl   de   gorrino   és   més   escàs.   Lo   pèl   de   gorrino és   millor   ja   que   la   calç   no   s’escorre   i   per   tant   no   goteja la   brotxa   i   en   canvi   el   pèl   d’animal   la   calç   s’escorre   i per tant goteja.                Per   ficar   lo   pèl   a   les   brotxes,   lo   primer   era estendre    un    cordell    damunt    d’una    taula,    després    se col•locava   una   capa   de   pèl   de   gorrino   i   damunt   una   de pèl   d’animal,   tenint   en   compte   el   perímetre   del   rodet de    la    brotxa    a    l’hora    de    escampar    el    pèl.    Després s’agarrava   la   brotxa   pel   rodet   i   en   molt   compte   se   li anava    enrotllant    el    pèl    en    l’ajut    del    cordell    i    que finalment   se   lligava,   donant   la   brotxa   per   feta.   Tal   com s’havia col•locat el pèl, el de gorrino quedava per fora i el d’animal per dins.                Finalment   se   lligava   la   brotxa   a   una   canya,   fent   un   angle   de   120   graus   aproximadament   . Los   blanquejadors   sempre   pintaven   en   la   brotxa   lligada   a   una   canya   i   les   tenien   de   diferents   mides segons a on havien de pintar, foc, habitació, escaleres, etc.                               La   gent   blanquejava   los   mesos   d’estiu   de   cara   a   festes.   Lo   que   més   se   blanquejava   era lo   foc,   perquè   a   la   majoria   de   les   cases   se feia    una    mica    de    fum    i    com    no    hi    havia portes   passava   a   la   sala.   A   demés   del   foc   i   la sala,     també     se     blanquejava     les     alcoves (dormitori   sense   porta)   i   quartos   (dormitori en     porta).     Hi     havia     que     també     feien l’entrada   de   la   casa   i   les   escaleres.   Lo   que menys   se   blanquejava   era   la   frontera   de   les cases.                Blanquejàvem   lo   iaio,   lo   pare   i   jo, que    com    era    petit    ho    feia    sense    cobrar. M’acordo   que   la   tia   Punxa   sempre   me   donava propina.   Algunes   cases   que   vam   blanquejar eren   a   ca   la   tia   Punxa,   a   cal   Corberà,   a   ca   la tia   Meliga,   a   ca   la   tia   Fustera   al   carrer   de Mare   de   Déu   i   a   moltes   cases   més,   també   a les cases del veïns del Sòl de vila.                Lo   iaio   es   va   morir   lo   7   de   juliol   de   1954,   a   l’edat   de   84   anys,   jo   feia   la   mili   a   Barcelona   i me   van   escriure   per   dir   m’ho.   Com   que   me’n   vaig   anar   a   parlar   en   lo   capità   per   demanar-li   permís per   anar   a   l’enterro   i   lo   primer   que   me   va   preguntar   va   ser   quants   anys   tenia.      Li   vaig   dir:   “84   años” Y me va contestar: “Pues no te doy permiso, porque ya es demasiado viejo”.    
Josť Rius Rŗfales Agustin Rius, Agustin i LŪdia Rius AgustŪn Rius, blanquejant. Agost 1993 AgustŪn Rius amb una brotxa. Any 2014 Fron de calÁ Carrer Minyons Carrer Nou Carrer SÚl de vila Carrer SÚl de vila