© Amics de Nonasp. 2020

Lo març de 1938 també va ser diferent

Per Mario Rius

               Estos   dies   lo   coronavirus   mos   està   condicionant   la   nostra manera    de    viure    i    relacionar-nos.    Lo    divendres    dia    13,    amb    lo tancament   de   les   escoles   i   universitats,   ja   van   començar   a   tornar   los primers   estudiants   cap   a   casa,   i   també   mos   vam   fer   saber   de   la suspensió de la festa de quintos.                L’endemà   dissabte   com   si   d’una   traca   se   tractés,   mos anuncien   lo   tancament   de   espais   públics,   bars,   restaurants,   museus, centres    de    la    tercera    edat,    ajuntament,    suspensió    de    cerimònies religioses...                Lo   diumenge,   15   de   març   de   2020,   entra   en   vigor   l’Estat   d’Alarma   decretat   pel   Govern,   en un   intent   de   contenir   l’expansió   del   coronavirus.   Lo   nostre   poble,   segurament   que   com   la   resta   del país,   presenta      una   fisonomia   estranya,   tot   i   ser   diumenge.   Los   carrers   estant   pràcticament   buits,   los cafès   tancats   i   si   mos   trobem   amb   un   veí,   som   conscients   de   mantenir   la   distancia   de   seguretat   d’un metre.                L’Ajuntament,   a   través   de   les   aplicacions   al   mòbil,   facebook   i   los   tradicionals   pregons,   no paren   de   recordar-nos   que   no   podem   passejar-nos   pels   carrers   o   voltants   del   poble,      com   tampoc ajuntar-nos   entre   amics   i   penyes,   ja   que   no   estem   de   festa   i   que   se   tracta   d’un   confinament preventiu per motius de salut.                  Aquesta   sensació   de   buit   que   hi   ha   al   poble,   me   portar   a   pensar en   un   altra   situació   pareguda   que   se   va   deure   de   produir   a   finals   de   març   de 1938,   quan   l’exercit   nacional   estava   a   punt   d’entrar   a   Nonasp,   i   davant   la incertesa   de   lo   que   podia   passar,   molts   van   emprendre   lo   camí   per   refugiar- se   en   terres   catalanes   i   la   resta   de   la   població,   se’n   van   anar   a   masos   del voltant del poble, quedant  este completament desert.                D’estos   fets,   ja   fa   uns   quants   anys   que   vaig   arreplegar   alguns testimonis.   Dels   informants,   uns   ho   recordaven   de   primera   mà,   altres   com eren   petits,   de   haver-ho   sentit   contar   moltes   voltes   com   ho   van   viure   les seues respectives famílies.                   En   definitiva,   són   un   testimonis   que   mos   poden   aidar   a   entendre com   molta   gent   va   viure   aquells   dies,   en   que   per   raons   molt   més   greus   i diferents   a   les   d’ara,   lo   poble   també   se   va   quedar   buit,   i   si   bé,   alguns   van tornar   cap   casa   al   cap   d’uns   dies   o   mesos,      també   hi   va   haver   que   ja   no   van tornar mai més.                Les   setmanes   anteriors   a   la   entrada   del   nacionals,   que   podríem   situar   del   gener   al   març   de 1938,   les   principals   autoritats   locals   són   Benito   Bernús   Roc,   Alcalde;   Agustín   Ràfales   Vidal,   Jutge;   i Gregorio Mompel Andreu, Secretari del Jutjat.                A   les   Memòries   de   Benito   Bernús,   llegim   que   les   autoritats   a   més   de   la   gestió   local,   tal   i com   s’arrima   lo   front,   han   de   ocupar-se   de   sol•licituds   d’ajuda   de   refugiats   republicans   que   van   de camí a Catalunya.                També   han   de   atendre   les   necessitats   de   la   222   Brigada   Mixta,   que   durant   uns   dies   se concentra   entre   Favara   i   Nonasp   per   descansar.   Estos   militars   venen   de   Vinaròs   i   van   camí   del   front. Durant la estància a Nonasp s’han de repartir per cases i corrals.                   Tots   estos   moviments,   són   conseqüència   de   lo   que   s’anomena   la Batalla   d’Aragó,   que   s’inicia   lo   9   de   març   de   1938,   amb   una   gran   ofensiva   de l’exercit    nacional    en    la    que    participen    200.000    homes,    en    front    dels republicans amb poc més de 40.000 homes.                     La    gran    diferencia    d’homes,    armament    i    la    superioritat    de l’aviació,   fa   que   l’exèrcit   nacional   avanço   ràpidament.      Però   a   les   afores   de Casp,      l’exercit   republicà   aconsegueix   establir   una   línia   defensiva   i   per   uns dies   parar   l’avanç   de   l’exèrcit   nacional,   amb   lo      que   se   coneix   com   la   Batalla de Casp.                   Després   de   resistir   uns   dies,   l’exèrcit   republicà   comença   unes maniobres    de    replegament,    seguint    principalment    la    carretera    de    Casp, Maella,   Batea   a   Gandesa.   És   aquí,   quan   alguns   soldats   republicans   nonaspins, decideixen anar a veure a la família i porten notícies de la situació del front.                Benito   Bernús,   a   les   seues   memòries   cita   a   José   Ferrer   Llop,   que   trobant-se   a   Favara, decideix   passar   per   Nonasp   per   veure   a   la   família.   També   lo   meu   sogre,   sempre   m’ha   dit   que   lo   seu pare    Manuel    Ferrer    Cubeles    “Faverol”,    va    participar    a    la    Batalla    de    Casp    amb    les    Brigades Internacionals i també va fer cap al poble per veure als seus pares.                Degut   a   la   proximitat   de   l’exèrcit   nacional,   lo   dia   29,   la   gent   comença   a   evacuar   lo   poble. Uns   carregen   als   carros   amb   tot   los   mes   necessari,   i   junt   amb   la   família,   agarren   lo   camí   que   los porta   a   la   Pobla   de   Massaluca,   Vilalba   dels Arcs,   Gandesa,   Mora...   per   refugiar-se   en   terres   catalanes, ja que continuen estant baix la autoritat de la República.                   Altres,   potser   la   major   part,   van   a   refugiar-se   als   masos   del   voltant   del   poble,   davant   la incertesa   del   que   pot   passar,   ja   que   no   se   sap   si   pot   hi   haver   algun   tipus   de   combat   dins   del   poble   o   al seu voltant.                Lo   dia   30   de   març   de   1938,   és   quan   l’exèrcit   nacional   ocupa   Nonasp. Al   llibre   “La   llegada   al mar”   de   J.   M.   Martínez   Bande,   podem   llegir:   “Los   batallones   de   la   105      División   a   las   órdenes   de Monasterio   y   la   Caballería   llevaban   a   cabo   una   profundísima   persecución   del   enemigo   en   derrota,   por el Coll de Chous, hasta Nonaspe, que era conquistado”.                Les   tropes   nacionals   van   entrar   per   totes   les   valls   que   hi ha   entre   Vernola   i   lo   Volter,   i   encara   que   no   hi   ha   constància documental,   per   testimonis   orals   sabem   que   si   que   hi   va   haver algun   combat   esporàdic. Així   m’ho   va   dir   l’any   1993,   Manuel   Franc Rams   “Muixoner”   (1906-1996),   al   contar-me   com   recordava   aquells moments:                “Lo   dia   que   van   entrar   los   nacionals,   jo   com   la   major part   de   la   gent   estava   amagat   al   mas.   Al   dia   següent,   vaig   tindre que   anar   al   poble   a   buscar   menjar   i   al   començament   del   camí   de les   Planes   -actual   avinguda   Catalunya-   davant   de   la   porta   que   ara viu    la    Manolera,    vaig    veure    a    tres    soldats    de    les    Brigades Internacionals   morts.   També,   al   Volter   de   Jala,   al   costat   de   la carretera,      hi   ha   enterrats   tres   soldats   russos,   de   les   Brigades Internacionals”.                Continuant   en   lo   testimoni   del   meu   sogre,   ara   me   parla de vicissituds del seu pare Manuel Ferrer Cubeles:                “Quan   les   tropes   republicanes   van   començar   la   retirada   de   Casp,   ell   va   vindre   a   Nonasp, seguint la via del tren, però sempre anant per les crestes de Vernola, per no se vist.                Al   arribar   all   Llentic,   se   va   trobar   en   l’oncle   Orlean   (lo   pare   de   Celso   i   Delfin   Roc   Llop). Com   portava   cinc   o   sis   dies   sense   menjar,   li   van   fer   un   plat   de   sopes   en   un   ou,   però   lo   cos   no   li   va aguantar i ho va vomitar.                Després   ja   va   anar   al   poble,   a   veure   als   seus   pares,   que   vivien   al   carrer   Major,   però   al   poc va   tindre   que   marxar,   ja   que   li   dient   que   si   no   se   reincorporava   a   l’exercit,   igual   li   fotien   dos   tirs. Se’n   va   anar   en   direcció   a   Favara,   però   no   va   trobar   a   ningú   i   potser   l’exercit   nacional   ja   estaria   a prop.                Lo   cas   és   que   se’n   va   entornar   i   va   fer   cap   al   Volter,   a   on   li   havien   dit   los   seus   pares   que anaven   a   refugiar-se,   davant   la   imminent   entrada   dels   nacionals.   Allí   va   estar   en   ells   un   dies   i   quan van poder tornar tots al poble, ell se va entregar als nacionals.                   Lo   van   prendre   detingut   a   Burgos   i   mentre   esperava   l’arribada   dels   avals   del   poble,   va estar   tancat   a   la   plaça   de   toros.   Després   se   va   quedar   allí,   fent   de   guàrdia   als   presoners,   mentre   va durar la guerra”.                Lo   meu   pare,   Agustín   Rius   Llop   (1932-2015),   que   després   tenia   sis   anys,   també   me   va explicar com van viure aquells dies:                   “Naltres   mon   vam   anar   a   les   Planes   de   Pinyeral,   la   iaia   Josepa   Mestre,   lo   iaio   Josep   Rius, los   pares   Agustín   i   Encarnación,   ma   germana   Lidia      i   jo.   En   naltres   també   van   vindre   la   tia   Ramona, l’oncle   Antonio   i   una   xiqueta   que   tenien   que   se   deia   Nati.   La   tia   Ramona era   cosina   germana   de   la   meua   mare,   les   dos   eren   de   Favara   i   vivien   al costat   de   casa   nostra   al   carrer   Sòl   de   vila.   Dins   de   la   cabana   que   teníem vam   dormir   tots   en   prou   faenes   i   los   animals   pasturaven   pel   caixer   de   la sèquia.   Lo   pare   i   l’oncle   Antonio   cada   dia   anaven   al   poble   a   donar   de menjar al gorrino i gallines que cada u tenia al corral.             Al   poc   temps   d’entrar   los   nacionals   ja   vam   tornar   cap   a   casa   i just   al   pas   del   riu Algars,   que   se   coneix   com   de   “Coso”,   mos   vam   trobar   en la força i un dels soldats li va donar una estella a la iaia. Li va dir:     - Tenga abuela, una cesta para poner las medias”.                La   meua   mare, Alicia   Roc Tomás,   que      al   març   de   1938   tenia   poc més   de   tres   anys,   recorda   haver-ho   sentit   contar   moltes   voltes,   com   ho van    viure    a    casa    seua    i    com    se    van    anar    a    refugiar    junt    amb    altres familiars:                “Naltres   mon   vam   anar   a   Ribers,   a   la   cabana   de   pedra   volta   del   pare   de   ma   cosina   Maria. Allí   mos   vam   ajuntar   Jose   Mompel   Roc   i   la   seva   dona   Trinidad Andreu   Gazulla;   lo   fill   Gregorio   Mompel Andreu   i   la   seva   dona   Càndida   Ràfales   Estañ;   Romaldos   Ràfales   Albiac   i   la   seva   dona   Francisca   Estañ Ràfales;   lo   fill   Remundo   Ràfales   Estañ   i   la   seva   dona   María Tomàs   Moreno,   germana   de   la   mare,   en   los seus   fills   petits   Nuria,   Remundo   y   Maria;      lo   germà   del   pare   José   Roc   Giner,   los   meus   pares   Amado   i Joaquina, mon germà Benicio i jo.                Al   cap   d’uns   dies   va   vindre   un   veí   de   Ribers   i   va   dir   que   lo   poble   estava   ple   de   soldats   i obrien   les   cases.   Los   homes   joves,   Gregorio,   Remundo   i   lo   germà   del   pare   van   decidir   marxar   riu Matarranya   avall   cap   a   Catalunya   que   encara   era   republicana.   Lo   pare   era   jove,   però   com   no   hi   veia, se va quedar en naltres.             Los   que   se   van   quedar   eren   los   vells,   dones   i   xiquets,   i   van   acordar   de   tornar   al   poble   per evitar   que   los   soldats   entressin   a   les   seues   cases.   Però   la   mare   no   volia   tornar,   perquè   durant   los   dies d’estància a Ribers tots los xiquets havíem agarrat la xarampió i la darrera vaig ser jo.                Però   no   se   van   voler   esperar   cap   dia   més   per   tornar   al   poble.   Com   que   la   mare   me   va embolicar   vent   bé   (ja   que   se   diu   que   lo   més   dolent   que   hi   ha   quan   un   té   febre   és   que   li   toco   l’aire),   i me van posar al cornaló de la sària i en un ruquet que teníem vaig tornar cap a casa.                Al   arribar   a   casa   vam   trobar   la   porta   oberta.   Esta   era   de   garronera,   així   és   que   la   van aixecar fen palanca i després ja la van poder obrir. Lo pany ni lo van tocar.                La   mare   va   mirar   per   tota   la   casa   i   va   veure   que   li   faltava   la   maquina   de   cosir.   Tota desesperada   va   córrer   cap   al   carrer   a   ver   si   algú   sabia   alguna   cosa   de   la   màquina   i   mentre   se lamentava   de   la   seua   desgracia,   dient   que   tenia   dos   xiquets   petits   i   l’home   que   estava   cec,   la   va sentir un soldat que era molt bona persona i li va dir:                -   No   se   preocupe   que   yo   le   daré   la   máquina   de   coser,   pero   no   diga   nada   a   nadie   y   déjela escondida en otra casa.                I   a   un   camió   que   hi   havia   per   allí   i   que   havien   posat   tots   los “trastes”   que   havien   pres   de   les   cases   a   on   havien   entrat,      aquell   soldat   va començar a remenar i del cul del camió va traure la màquina de cosir.                Al   donar-li   li   va   tornar   a   dir   que   no   digues   res   a   ningú,   perquè   si lo    qui    la    havia    pres,    se’n    adonava    que    la    màquina    havia    desaparegut, tornaria    a    buscar-la    i    després    ja    no    podria    fer    res.    La    vam    amagar    a l’estable   de   ca   Vinyetes   i   allí   va   estar   durant   tots   los   mesos   que   hi   va   haver soldats al poble.                   Los   soldats   a   l’entrar   a   les   cases   agarraven   lo   que   los   agradava, com   a   boti   de   guerra,   segurament   en   la   intenció   de   fer-ho   arribar   a   casa seua.   I   vet   a   qui,   que   al   entrar   a   casa   van   prendre   la   maquina   de   cosir,   però mos   van   deixar   un   molinet   de   cafè,   que   per   lo   gran   que   era,   devia   de   ser   de algun Café o Societat, que no devia de fer gaires dies havien entrat.                També   mos   van   desaparèixer   los   matalassos   dels   llits,   com   a   la   major   part   de   les   cases,   los soldats   los   van   deure   d’agarrar   per   dormir   ells.   Al   cap   d’un   temps,   després   de   marxar   del   poble, l’Ajuntament   va   fer   un   pregó   dient   que   los   matalassos   estaven   a   l’ermita   de   Sant   Sebastià   i   que   la gent podia anar a buscar los que seguessin seus.                Davant   de   casa   nostra,   hi   estava   la   de   Vinyetes   i   a   la   seva   dreta   hi   havia   la   estructura   de una   casa   a   mitat   fer   que   era   de   Pellot,   allí   vivien   mols   soldats   moros.   Un   d’ells   sempre   die   als   del carrer   que   la   seva   il•lusió   seria   ser   padrí   d’una   xiqueta   espanyola.      La   tia   Vinyeta   que   va   sentir   lo   que deia, li va contestar:      - Aquí, delante de casa, hay un niño i una niña que se han de bautizar.                Lo   moro   sense   perea,   se’n   va   anar   a   parlar   en   la   mare   i   li   va   explicar   que   li   havien   dit   que tenia una xiqueta a la que havia de batejar i que li faria molta il•lusió fer de padrí.                La   mare   se   va   quedar   que   no   va   saber   massa   bé   que   contestar,   perquè   va   pensar,   si   li   dic que no, haver si mos farà alguna cosa. Així que li va contestar:      - Por mi sí, pero depende del mossèn.                Con   que   la   mare   se’n   va   anar   a   parlar   en   lo   mossèn   i   li   va   explicar   lo   que   li   havia   passat   i   lo mossèn li va contestar:      - Un moro no puede entrar en tierra cristiana.                         Si   los   moros   estaven   al   edifici   de   la   dreta   de   ca   Vinyetes,   a   la   esquerra   hi   havia   un   corral de   bestiar   que   era   del   ferrer   del   carrer   Nou.   Allí   hi   havia   molts   soldats   espanyols   i   al   corral   de   Roc     que se die del Potacari, al camí de les Planes, també en hi havia.             Aquells   dies   se   van   tenir   que   batejar   mols   xiquets   nascuts   durant   la   República   i   que   en   lo seu   dia   havien   decidit   no   batejar-los.   Com   resultava   que   molts   homes   estaven   al   front   o   havien marxat   del   poble   antes   de   entrar   los   nacionals,   a   la   major   part   dels   xiquets   van   fer   de   padrins   soldats que estaven al poble.                Lo   dia   dos   de   juny   de   1938,   mos   va   batejar   un   franciscà   a   ma   cosina   María,   Benicio   i   jo. Als tres   mos   va   ser   padrí   un   soldat,   a   María   un   que   li   dient   Joaquín   Esteve,   de   Benicio   ho   va   ver   Manuel Bernal i de jo un que li dient Serafín Romero, que era de Alcolea del Tajo (Pontevedra)”.                Amb   la   ocupació   de   Nonasp   per   l’exercit   nacional,   se   nomenen   unes   noves   autoritats   locals d’acord   a   la   nova   legalitat   i   s’inicia   entre   los   republicans   que   han   quedat   un   procés   de   depuració   de responsabilitats polítiques.                Mentre   tant,   al   poble   hi   ha   soldats,   tant   espanyols   com moros,   que   en   les   setmanes   posteriors   a   la   seua   arribada,   podem afirmà   que   disposen   de   una   relativa   tranquil•litat,   que   se   veurà trencada   la   matinada   del   25   de   juliol   de   1938,   en   que   les   tropes del   exercit   republicà   creuen   lo   riu   Ebre,   començant   lo   que   se coneix com la batalla de l’Ebre.                A   Nonasp,   hi   estava   la   18   Bandera   de   la   Legión Extranjera, i segons Gabriel Albiac:                “El   mando   de   la   legión   estaba   en   Casa   Altés,   delante de   cuya   casa   formó   la   legión   al   toque   de   llamada   a   media   tarde,   de   donde   marchó.   Esto   lo   recuerdo pues estaba jugando con varios chicos cerca y acudimos al oír aquel toque de corneta inusitado”.                Un   altre   testimoni   d’aquell   25   de   juliol,   és   lo   de   Pere Tena   Campanales,   que   en   aquells   dies tenia 11 anys, i me va contar com ho va viure ell:                “Estava   en   los   amics   nadant   als   tolls   del   Molí   i   del   Llidoner,   que   estaven   molt   junts.   En naltres   també   hi   estaven   nadant   mols   dels   legionaris   que   hi   havia   al   poble.   Tots   eren   soldats espanyols, de moros no en havia al riu.                Recordo   que   de   dalt   de   la   Costa   del   Sot,   un   soldat   que   era   corneta   va   tocar   a   “generala”   i los legionaris que hi havia al toll en naltres, mos dient:      - Iros a casa, que vienen los rojillos.               Al   cap   d’un   parell   d’hores   marxaven   per   lo   camí   del   Volter   (ara   carretera),   a   peu,   carregats en    l’armament:    morters,    metralladores,    etc.    També    portaven    animals,    als    que    carregaven l’armament més pesat. Van anar cap al Julivert...”                Este   dia   va   començar   una   nova   pagina   en   la   historia   de   Nonasp,   ja   que   durant   la   batalla   de l’Ebre,   va   ser   un   poble   de   rereguarda,   utilitzant-se   la   estació   de   ferrocarril   pel   transport   de   tropes   i material,    també    se    van    millorar    los    camins    per    anar    al    front,    amb    l’objectiu    de    facilitar    los desplaçaments de tropes, avituallaments, serveis d’hospital... Però tot això, ja és un altra historia.
Lo Portal desert. 20 de març de 2020. Foto Maite Oset Benito Bernús Roc - Alcalde Gregorio Mompel  Andreu - Secretari Jutgat Rafales Vidal Agustin - Jutge municipal José Ferrer Llop. Soldat republicà Serafin Romero Cabana de pedra volta de Ribers. On van estar amagades Maria Ràfales i Alicía Roc amb les seues famílies