© Associació Amics de Nonasp. 2017

Maria Ràfales Tomàs: Loewe, Dalí

i més coses

Una   nit   d’este   calorós   mes   de   juliol,   després de   cenar   vaig   baixar   al   carrer   i   vaig   veure   a   –la   meua veïna,   a   més   de   tia-      Maria   i   a   Remundo   prenent   la fresca.   Ja   feia   temps   que   portava   pel   cap   parlar   amb ella   per   a   que   me   expliqués   una   sèrie   d’històries   que m’interessaven,    així    que    me    vaig    dir:    ¡ara    és    la meua! Hem    estat    parlant    moltes    nits.    Maria    m’ha contat   moltes   històries   interessants,   seues   i   de   la nostra   família.   Algunes   que   ja   les   sabia   i   altres   que les   desconeixia   per   complet,   algunes   que   es   poden comptar    i    altres    que    no,    però    en    tot    cas    he    de reconèixer   que   m’han   deixat   sorpresa.   Fruit   de   totes estes converses és la petita història que he seleccionat per comptar avui: Maria   va   nàixer   a   Nonasp   l’any   1935,   sent   la   tercera   de   tres germans.   La   infància   i   la   adolescència   la   va   viure   entre   la   Guerra Civil   i   la   postguerra,   i   entre   Nonasp   i   Catalunya.   Per   diferents motius   va   ser   una   etapa   molt   dolorosa   per   a   ella,   per   tant   la saltarem.    Després    d’estar    servint    a    algunes    cases    com    per exemple   la   de   Maria Teresa   Macià,   que   ere   neta   de   Francesc   Macià –diu   Maria-,   l’any   1956,   als   21   anys,   es   va   casar   amb   Joan   Roc Latorre, també de Nonasp. Van tenir dos fills: Núria i Joan. A   meitat   dels   anys   60,   amb   lo   tancament   de   les   mines,   van anar   a   viure   a   Saragossa.   Allí   hi   van   estar   uns   quants   anys   però finalment    van    decidir    anar    cap    a    Barcelona    i    buscar    noves oportunitats   de   treball.   Al   principi   Maria   va   trobar   feina   a   una porteria   del   carrer   Consell   de   Cent,   i   Joan   al   “matadero”,   però   al cap   d’un   temps   va   tenir   que   plegar   al   posar-se   malalt   a   causa   del fred que provocava entrar a les càmeres frigorífiques.  Quan   va   estar   recuperat   de   la   malaltia,   va   enganxar   a treballar   a   un   magatzem,   i   Maria   seguia   a   la   porteria,   que   al mateix   temps   ere   on   vivien.   Al   pis   principal   hi   havia   un   menjador de   la   Secció   Femenina,   i   Maria   recollia   los   pots,   sacs,   i   brossa   en general   perquè   formava   part   de   la   seva   feina.   Tots   els   edificis   del voltant   tenien   porters   i   es   coneixien   entre   ells.   Un   dia,   un   d’ells   hi   va   anar   i   li   va   dir:   “Perquè   no me’n   guarda   (de   pots)?”,   li   va   explicar   que   tenia   una   finca   a   la   Costa   Brava   i   que   los   faria   sevir   per els cultius. A més li va dir que es retirava de la seva porteria, que estava al Passeig de Gràcia. Maria    m’explica    que    sense    pensar-s’ho    dos voltes   li   va   dir:   “Quant   vols   del   traspàs?”,   perquè   lo treball   de   Joan   al   magatzem   no   ere   segur   i   d’esta forma   podrien   estar   un   a   cada   porteria.   L’home   va consultar-ho   amb   los   amos   de   l’edifici   i   van   acceptar. Quan    van    fer    lo    traspàs,    li    van    oferir    a    Maria    la “llimplesa” de les oficines i de l’edifici. Al   tenir   aquesta   nova   feina,   va   decidir   deixar la   porteria   del   carrer   Consell   de   Cent   per   centrar-se en    aquesta    d’ara.    Diu    Maria    que    ere    una    feina delicada   netejar   tota   la   casa   perquè   al   ser   un   edifici d’estil    Modernista    estava    molt    ornamentat.    Per poder   situar-nos   i   entendre   de   que   mos   parle   Maria, cal   dir   que   la   porteria   que   ocupaven   ella   i   Joan   era   la   de   la   casa   Lleó   Morera,   obra   del   arquitecte Lluís   Domènech   i   Montaner,   situada   al   numero   35   del   Passeig   de   Gràcia,   i   una   de   les   cases   que   formen part de la actual Ruta del Modernisme de Barcelona. Per   acabar   de   completar   la   jornada   laboral, Maria    va    entrar    a    treballar    als    magatzems    de    la tenda   de   Loewe,   que   estava   situada   als   baixos   de   la casa.   La   seva   feina   consistia   en   desempaquetar   les caixes     de     les     comandes,     seleccionar     la     roba, distribuir-la...      Hi   va   estar   treballant   15   anys,   del 1972   al   1987,   i   se’n   riu   quan   pense   en   totes   les anècdotes que te per contar-me. Me   conte   que   com   tots   los   treballadors   tenien amistat,    quan    anava    algun    famós    a    comprar,    les dependentes   los   avisaven   pa   que   poguessin   aguaitar discretament.   Varies   voltes   hi   va   anar   Lina   Morgan,   i abans   de   anar-se’n   els   regalava   entrades   per   la   seva   funció   a   tots   els   treballadors,   recorde   Maria   que ere   una   persona   molt   agradable.   Una   altra   volta   també   hi   va   anar   la   dona   de   Franco,   altres   voltes   hi van anar futbolistes, però qui més hi anava a comprar era Dalí. La    seua    arribada    sempre    era    espectacular.    Un cotxe   enorme   parava   davant   de   la   porta   de   la   tenda   i baixava   ell   en   lo   bastó   i   en   la   capa,   acompanyat   per   una noia   altíssima   i   rosa,   enfundada   en   un   abric   de   pell.   Era guapíssima,   però   entre   los   treballadors   se   rumorejava que    en    realitat    era    un    noi.    Per    saber-ho    sempre    li miraven   les   mans,   però   naturalment,   se   van   quedar   amb el dubte. Per   casualitats   de   la   vida,   com   Dalí   últimament està   tant   d’actualitat,   una   de   les   nits   que   xarràvem,   li vaig    comentar    a    Maria    que    per    TV3    havia    vist    un documental   que   feien   de   Dalí   al   quan   parlaven   persones que   l’havien   conegut   molt   de   prop   i   una   de   elles   va   dir que   cap   allà   als   anys   70-80   sempre   l’acompanyava   una noia,    que    ere    exactament    com    la    que    va    descriure Maria,     i     era     transsexual.     Me     va     dir     Maria     que casualment,   aquella   mateixa   tarde   li   havie   explicat   lo mateix “Pachero”, per tant, misteri resolt. Seguint   en   la   historia,   m’explique   que   com   Dalí ere    client    habitual,    algunes    voltes    passava    per    la porteria   a   saludar   a   Joan.   “Un   dia   va   venir   a   casa   nostra perquè   lo   porter   d’abans   tenie   una   casa   d’antiguitats   i volie   saber   si   teníem   la   direcció,   ja   que   estave   interessat   en   comprar   unes   antigues   fonts   en   forma d’una espècie de nimfa que en temps passats havien adornat la façana, i també unes baranes”. De   quant   en   quant   a   la   tenda   feien   desfiles de   models   per   presentar   les   noves   col•leccions   i venien    a    desfilar    les    models    mes    importants    del moment.   “Los   treballadors   les   ajudàvem   a   canviar- se   perquè   s’havia   de   fer   molt   ràpid,   i   a   més   sempre mos   dient   que   portéssim   a   gent   de   confiança   per tenir   reforços”.   Tots   los   treballadors   teníen   lo   33% de     descompte     permanent,     inclús     durant     les rebaixes.     Per     tant,     “ere     a     esta     època     quan aprofitava   per   comprar-me   “bolsos”,   sabates,   algun fulard,   també   una   jaqueta   de   pell   me   vaig   comprar una    volta,    i    la    colònia,    que    m’agradava    molt”, m’explique Maria. A   finals   d’any,   cap   allà   lo   22   de   desembre,   “mos   feien   un   sopar   a   tots   los   treballadors.   Entre tots   los   de   Passeig   de   Gràcia   estàvem   uns   35   o   40,   perquè   les   altres   dos   tendes   que   hi   havia   a Barcelona   anaven   a   part.   Cada   any   lo   fèiem   a   un   hotel   “bo   i   luxós,   d’estos   de   cinc   estrelles”   –diu Maria-   i   en   acabat   sempre   portaven   algun   espectacle   o   feien   ball.   Un   any   per   variar   una   mica   van portar una “vaquilla” que los més valents se van atrevir a torejar-la. Després   de   15   anys   treballant   a   Loewe,   per   circumstancies   de   la   vida   va   decidir   plegar,   però guarda   molt   bon   record   de   tota   la   gent,   del   dia   a   dia,   i   d’esta   època   tan   diferent   i   divertida.   Lo següent   destí   va   ser   la   porteria   del   carrer   Floridablanca,   al   nº1,   a   la   que   la   tia   Estebenia   s’acabave   de jubilar.   Aquí,   Maria   hi   va   estar   hasta   l’any   1992,   que   se   va   jubilar   i   li   va   traspassar   a   Silvia   Aguilar, també de Nonasp. Finalment van tornar los dos al poble, on se van quedar a viure definitivament.

Per Estela Rius