© Associació Amics de Nonasp. 2017

Pedro i Daniel Maza.Carters de Nonasp

De   l’estiu   que   ho   tenia   pendent,   i   estos   Nadals   sense perea   me’n   vaig   anar      a   parlar   en   Daniel   una   tarde   que   vaig veure   que   estava   pel   poble,   i   li   vaig   demanar   que   me   parlés   del seu   pare,   del   qui   personalment   he   de   dir   que   guardo   molt   bon record,   i   del   treball   de   carter   que   tan   lo   seu   pare   com   ell   han fet   durant   bastants   anys   al      nostre   poble.   Este   es   lo   resultat d’una llarga conversa: Lo   seu   pare   va   nàixer   lo   4   de   febrer   de   1920   i   li   van posar   de   nom   Pedro,   encara   que   tothom   lo   cridava   “Rogelio”. Va   ser   lo   fill   numero   onze   del   matrimoni   format   per   Daniel Maza   Giner   i   María   Ràfales   Llop.   Als   dos   dies   de   nàixer   va   ser batejat a l’església de Nonasp per mossèn Lusiano Royo. A   quan   tenia   set   anys   va   vindre   a   Nonasp   lo   mestre   D. Enrique   Muñoz   i   sempre   va   anar   a   l’escola   en   ell,   quedant-li molt   bon   record   d’este   mestre,   del   que   sempre   deia   que   tot   lo que sabia ho havia després d’ell. Daniel     me     continua dient   que   lo   seu   pare   va   anar a   la   guerra   i   sempre   contava que   l’any   1938   va   creuar   l’Ebre   en   la   42   Divisió   republicana   per   lo barranc   de   l’Aiguamoll   de   Mequinensa,   en   l’objectiu   de   ocupar   los voltants   del   “cruse”   de   Gilabert   i   los   Alts   dels   Auts.   M’explica   que la   42   Divisió   va   ser   formada   al   març   de   1938   i   per   manar-la   van ficar   al   major   Manuel   Álvarez,   servint   a   les   seues   ordres   lo   seu pare   Pedro   Maza,   com   enllaç   de   la   Divisió,   durant   la   Batalla   de l’Ebre. Al    final    de    la    guerra,    va    ser    un    dels    molts    soldats republicans   que   va   tindre   que   creuar   la   frontera   francesa.   Al   país veí    va    estar    a    un    camp    de refugiats,   hasta   que   iniciada   la Segona      Guerra      Mundial,      les autoritats    franceses,    li    van    dir que   havia   de   triar   entre   anar   a un       camp       de       concentració alemany    o    tornar    a    Espanya. Rogelio   decideix   tornar   a   Espanya,   però   al   creuar   la   frontera   es detingut   i   com   presoner,   durant   bastant   temps   formarà   part   d’un Batallo   de   Treball   forçat,   en   lo   que   recorrerà   diferents   localitats espanyoles, hasta la posta en llibertat. Al   tornar   a   Nonasp,   busca   feina   i   en   troba   al   poble   veí:   Faió. Allí   treballa   a   la   “descarga”   del   carbó   a   l’estació   del   ferrocarril   que en   llaüts   per   l'Ebre   avall   porten   des   de   Mequinensa.   A   este   poble coneix   a   Dolors   Pons   Algueró,   en   la   que   es   va   casar   a   l’església   del poble vell de Faió,  lo 22 de juliol de 1944. Del   matrimoni   naix   a   Faió   lo   nostre   amic   Daniel,   a   la   casa del   seus   iaios   materns,   lo   5   d’octubre   de   1944.   Es   a   este   poble      on   passa   los   primers   anys   de   la   seva vida,   i   allí      aprèn   a   llegir.   De   aquells   anys   recorda   que   a   la   finestra   de   la   casa   del   seus   iaios   que donava   al   carrer   principal,   repassava   una   i   altra   volta   los   programes   de   mà   en   les   cares   del   famosos, que anunciaven les pel•lícules que s’havien de projectar al cine de la Societat.  Establerta   la   família   a   Nonasp,   als   sis   anys   va   a   “estudi”,   sent   lo   primer   mestre   que   te   D. Remigio,   home   de   mitjana   edat,   alt   i   fort;   en   ell   i   lo   llibre   de   lectura   “Rayas”   segueix   aprenent   a llegir.   Després   arriba   D. Antonio   que   es   de   Mallorca,   home   jove,   baix   de   estatura   i   una   mica   gros;   me diu,   que   en   este   mestre   a   mes   de   lletra,   si hagueren     tingut     interès,     haguessin     aprés nocions de cant, ja que voluntat no li faltava. Als   deu   anys,   va   deixar   la   classe   del petits    i    va    passar    a    la    dels    grans,    en    D. Ramón,   que   estava   casat   en   una   dona   que feia   de   mestressa   a   Favara.   Los   divendres   a quan   acabava   de   fer   “l’estudi”,   se’n   anava   a peu   cap   a   Favara,   per   passar-hi   lo   cap   de setmana,   ocasió   que   aprofitaven   alguns   del seus    alumnes    per    acompanyar-lo    hasta    lo corral   de   Vallera,   fent   rodar   la   rodanxa   per aquell   camí   de   terra   i   pedres.   Al   tornar   los xiquets   cap   al   poble,   era   parada   obligada   lo Muladar,        on    si    tenien    sort,    podien    veure algun   “buitre”   menjant-se   algun   animal   mort,   i   cosa   de   crios,   aprofitaven   a   bombardejar-los   en pedres.      Lo   darrer   mestre   va   ser   D. Alfredo   Llop   Bielsa,   que   va   arribar   al   setembre   de   1956   i   en   ell   ja va acabar los anys d’ “estudi”. Acabat   “l’estudi”   se   posa   a   treballar   de   manobra   de paleta    en    Joaquin    Ràfales    Salvador    “l’oncle    Sort”    en    qui recorda   que   hi   treballaven   uns   quants   xavals.   Als   anys   1965- 66   va   fer   lo   servei   militar   al   Sàhara,   a   la   ciutat   de   El   Aaiun   i va   estar   mes   d’un   any   treballant   de   paleta   en   la   construcció de   les   instal•lacions   militars   del   que   seria   lo   BIR   (Batalló d’Instrucció   de   Reclutes).   Acabada   la   mili,   se   posa   a   fer   de paleta junt en Luis Zapater. Tornant   a   parlar   del   seu   pare,   me   conta   que   ell   enca era   un   crio,   i   per   guanyar-se   la   garrofa,   se’n   va   anar   tot   un any   a   treballar   a   França.   També   va   fer   de   “partidor”   a   la sèquia   de   Matarranya,   los   anys   1952   i   1953.      Però   lo   treball que   tots   recordam   que   exercia   va   arribar   l’any   1964,   en   que   se   presenta   a   la   convocatòria   de l’Ajuntament   per   cobrir   la   plaça   de   Sereno   i   Encarregat   del   Fossar,   sent-li   adjudicada   la   plaça   i   fent lo nombrament a la Sessió del 10 d’octubre de 1964. En   quan   a   la   carteria,   ja   feia   uns   quants   anys   que   l’ocupava   l’oncle   Salvador   Puértolas,   però una   malaltia   lo   va   apartar   del   càrrec   a   primers   de   l’any   1965.   Des   de   l’Ajuntament,   per   no   deixar   lo servei    de    Correus    desatès,    van    parlar    en    Pedro Maza,     que     com     hem     dit     feia     de     Vigilant     i Encarregat    del    Fossar,    per    si    volia    ocupar-se provisionalment   de   repartir   les   cartes,   a   lo   que   ell després   de   donar   la   conformitat   va   començar   a   fer de   carter   a   partir   de   1   de   febrer   de   1965.   Esta provisionalitat   va   durar   hasta   lo   31   de   desembre   de 1971,   en   que   després   de   fer   unes   oposicions,   va   ser lo   seu   fill   Daniel   Maza   Pons,   qui   se   va   fer   càrrec com   a   titular   de   la   Carteria,   lo   dia   1   de   gener   de 1972,   en   sis   hores   de   treball   diàries,   i   per   tant, abandonant l’ofici de paleta. Daniel   m’explica   que   los   primers   anys   havia d’anar   dos   voltes   al   dia   a   la   Estació   de   ferrocarril, a     esperar     lo     tren-correu,     per     entregar     la correspondència   que   eixia   del   poble   i   arreplegar   la   que   arribava.   La   primera   era   pel   matí,   al   tren   de les   dotze   i   mitja      procedent   de   Madrid;   i   una   altra   volta   per   la   tarde   al   tren   de   Barcelona,   que arribava entre les cinc i les sis. Lo   trens   a   voltes,   arribaven   en   mig   hora   i   hasta   un   hora   de   retràs,   i   si   era   hivern   i   feia   molt fred,    entrava    al    despatx    del    Jefe    de    la    Estació,        on    se calentava    a    la    estufa.    Los    primers    anys,    este    tren    enca portava   la   màquina   de   vapor,   a   la   que   li   seguia   lo   vagó   de correus,   lo   del   Jefe   del   tren   i   mitja   dotzena   mes   de   viatgers. A    l’arribar    lo    tren    a    la    Estació,    com    parava    poc    temps, s’havia   de   pujar   apresa   al   vago   de   correus,   deixar   lo   sac   de les   cartes   que   la   gent   del   poble   enviava   fora   i   arreplegar   un sac o dos que arribaven per ser repartides. En   quan   a   son   pare,   en   lo   temps   també   deixarà   de   fer de   Sereno   ja   que   l’Ajuntament   suprimeix   la   plaça,   a   canvi passarà   a   fer   “d’Alguacil”,   a   mes   de   ocupar-se   del   Fossar, hasta   l’any   1985,   en   que   al   complir   los   65   anys   se   jubila.     Pedro   Maza   Ràfales,   va   estar   en   naltros   hasta   lo   29   de   setembre   de   1997,   en   que   després   d’una   llarga enfermetat mos va deixar. De   l’oncle   Rogelio   me   venen   al   cap   alguns   records:   D’ell   la   gent   deia   que   era   un   home   molt “servicial”,   ja   que   sempre   estava   a   punt   pa   tot,   fora   l’hora   que   fora.   En   una   ocasió,   recordo   que   se va   embossa   lo   tub   de   les   cloaques,   i   ell   va   entrar   dins   la   tenalla   que   hi   havia   al   carrer,   i   en   unes canyes   de   bambú,   posant-les   dins   dels   tubs   va   solucionar   lo   problema,   això   si,   ell   va   eixir   tot   brut   de la   tenalla.   Un   altre   exemple,   era   quan   algú   se   posava   malalt o   se   moria   per   la   nit,   ell   era   lo   primer   en   arribar,   i   com   a   la major   part   de   les   cases   no   tenien   telèfon,   ell   sempre   estava apunt   per   anar   a   buscar   lo   doctor,   lo   mossèn   o   lo   que   fes falta.    Com    encarregat    de    fossar,    va    ser    lo    primer    de “llimplar-lo”   de   herbes   per   Tots   Sants,   en   la   aixà   rascava   tot lo   fossar,   estan   la   gent   molt   contenta,   per   lo   que   lo   dia   de Tots Sants, li agraïen donant-li una propina. Tornant   a   Daniel,   m’explica   que   l’any   1992,   Correus comunica   a   Renfe   que   deixarà   de   fer   lo   transport   de   la correspondència   en   tot   lo   país.   A   partir   d’este   moment   la correspondència    arriba    per    carretera    en    un    furgó    de Correus,   que   fa   lo   recorregut   de   Saragossa   a   Mora   d’Ebre   i   viceversa.   La   posta   en   marxa   de   esta   nova distribució   de   la   correspondència,   en   pobles   com   Nonasp,   va   permetre   dedicar   un   hora   mes,   per atendre   la   oficina   i   el   repartiment   de   cartes   i   demes   objectes   que   se   fan   arribar   al   destinatari.   Esta hora era el tems oficial destinat a baixar i pujar dos voltes a l’Estació. Al      cap      d’uns      anys,      Correus      organitza      los repartiments    per    províncies,    adjudicant    a    una    empresa privada    lo    transport    de    la    correspondència,    fent    un recorregut   d’anar   i   tornar   de   Saragossa   a   Mequinensa.   Al cap    d’uns    anys    més    i    després    de    moltes    reclamacions Daniel   aconsegueix   tenir   un   contracte   laboral   a   jornada completa:   “Con   fecha   del   día   16   de   mayo   de   2001,   el titular   de   la   Oficina   Auxiliar   de   Correos   de   Nonaspe,   con una   jornada   de   6   horas   diarias   pasa   (…)   a   jornada   completa y   36   kilómetros   de   recorrido   diario   en   vehículo   automóvil. El   servicio   será   subir   a   Fabara   a   recoger   el   correo   por   la mañana,   atender   a   los   vecinos   en   la   oficina   i   embarriar   i repartir   el   correo   diariamente   y   al   acabar   subir   otra   vez   a Fabara para hacer entrega de la correspondencia nacida en Nonaspe.” Al   complir   los   65   anys,   lo   dia   5   d’octubre   de   l’any   2009,   passa   a   la   condició   de   jubilat. Al   poc temps,   lo   1   de   gener   de   2010,   mor   Dolores,   la   mare   de   Daniel   i   des   de   després,   viu   entre   Samper   de Calanda i Nonasp, en la seua companya l’Anna.                                                                                                                                             

Per Mario Rius