© Associació Amics de Nonasp. 2017

Les minetes

A    principis    del    anys    70,    quan    jo    era petit,   los   crios   passàvem   moltes   hores   pels   carrers   i sobre    tot    pels    voltants    del    poble.    Anàvem    pels freginals,    les    costes    (de    Matarranya),    des    d’on podíem   fer   cap   al   riu,   anar   a   collir   llidons   o   gínjols per   les   hortes,   voltar   les   “basures”,   passejar-nos   per lo   femer   de   Nyoto,   los   contraforts   del   Castell,   les minetes   que   hi   havia   i   jugar   a   qualsevol   cosa   que   la nostra imaginació mos dictes. Les   minetes   que   encara   quedaven,   eren refugis    que    s’havien    fet    durant    la    guerra,    per protegir    a    la    població    de    possibles    bombardejos    de    l’aviació.    Però    acabada    la    guerra    s’havien convertit   un   lloc   per   jugar   los   crios.   En   la   nostra   imaginació,   aquells   forats   obscurs   que   entraven   dins de   la   terra   eren   tot   un   misteri,   i   una   estranya   força   mos   animava   a   explorar-los,   i   entre   naltros   mos fèiem coratge, i al poc, mos fèiem por.  Recordo   que   en   una   ocasió   estava   al Portal,   seria   per   la   tarde,   després   d’eixir   d’estudi   i una   volta   berenat.   Mos   van   trobar   uns   quants   crios   de la   mateixa   edat,   però   un   de   més   gran   que   estava també   a   la   plaça   jugant   com   naltros,   va   cridar   una frase   feta   que   die:   “Xiquets   i   xiquetes   a   “chuchar”   a les    minetes”.    Esta    frase    era    un    altra    prova    del territoris   per   on   podia   transitar   la   imaginació   d’un crio en aquells temps. Recordant    en    J.M.    “Gravat”    aquells anys,   vam   coincidir   en   que   les   minetes   eren   on   molts nois    de    Nonasp    se    van    fumar    los    primers    cigarros.    Després    de    comprar    lo    paquet    de    tabac    a amagatons,   anaven   a   fumar   a   les   minetes,   i   com   no   podien   portar   lo   paquet   de   tabac   a   casa,   se’l deixaven   amagat   per   davall   d’alguna   pedra   o   roca,   hasta   l’un   demà   en   que   tornàvem,   per   continuar fumant i jugant a ser grans. Per   explicar   la   raó   de   excavar   estos   refugis,   nom   en   que   se   anomenaven   quan   se   van construir,   us   diré   que   tot   va   començar   la   nit   del   23   de febrer   de   1937,   quan   l’aviació   del   nacionals   després de   bombardejar   Flix,   seguint   la   via   del   tren,   arriba   a Nonasp    i    bombardeja    la    estació    del    ferrocarril.   A l’article    que    vaig    publicar    lo    12-10-2015    titulat “Bombardeig    a    l’estació    de    Nonasp”,    l’oncle   Tena explicava    que    ell    vivia    a    una    de    les    cases    de l’estació,    ja    que    lo    seu    pare    era    guardaagulles    i recordava   que   seria   de   dotze   a   una   de   la   nit,   quan los   avions   van   deixar   caure   al   menys   tres   bombes   al voltant    de    les    cases    de    l’estació.    Però    uns    dies després   de   la   publicació,   l’oncle   Tena   me   va   dir   que havia   parlat   en   lo   seu   germà   Josep,   tres   anys   mes gran   que   ell,   i   li   havia   dit   que   davant   les   cases, havien   caigut   dos   bombes,   que   van   aixecar   los   carrils i   los   van   doblegar,   fent   un   bon   clot;   una   tercera   bomba   va   caure   darrere   de   les   cases   de   l’estació, entre   estes   i   la   sèquia   de   Matarranya   i   la   quarta   al   mig   del   camí   que   va   al   Molí   de   l’Horta,   enfront   del camí   que   va   al   Plantíu.   Al   menys   van   caure   quatre   bombes,   fen   un   triangle   les   explosions   i   quedant l’edifici   de   les   cases   al   mig.   Per   sort   no   hi va haver cap desgracia. Per   continuar   la   historia,   he anat   a   parlar   en   Angeles   Marches   Llop, que   després   tenia   8   anys   i   recorda   aquella nit   i   com   va   reaccionar   la   gent   del   carrer del seus iaios: “Lo   iaio   “Marxes”   i   la   iaia Antònia,      vivien      al      cap      del      carrer Soldevila,   a   la   casa   del   racó,   tocant   en   la de la tia Roseta de Barberán. La   nit   que   l’aviació   dels   nacionals   va   tirar   les   bombes   a   la   Estació   del   ferrocarril,   de primer   la   gent   va   anar   corrent   a   les   costes   a   mirar   a   ver   que   havia   passat.   Jo   recordo   que   junt   en altres   crios   i   molta   gent   gran   des   de   lo   mirador   de   la   “Muela”   miràvem   a   ver   si   se   veia   algo,   però   clar, al   quedar   la   Estació   lluny   i   ser   de   nit   no   se   veia res. La   primera   reacció   de   la   gent   va ser   anar   a   mirar,   però   quan   se’n   va   adonar   lo que   havia   passat   van   agarrar   por,   i   al   poc   de estar    mirant    a    la    “Muela”    que    passava    van començar   a   vindre   les   mares   dels   crios   que   allí estàvem   i   en   un   pessic   mos   van   prendre   corren   i a    los    d’aquell    corro    mos    vam    amagar    a    la bodega de pedra volta de ca los iaios. Allí   hi   vam   fer   cap   tots   los   veïns: de   ca   la   tia   Felipa   Taberner,   los   de   ca   la   tia Roseta   de   Barberán,   la   tia   Roseta   de   Simón,   de ca   la   tia   Rosalina   la   del   Barberillo,   los   de   la   tia Comare,   de   ca   la   tia   Josepa   la   del   oncle   Esquilador,   l’oncle   Pinya   i   la   seua   dona,   Sofia   la   de   Rogeta   en tots   los   crios   (lo   seu   home   estava   a   la   guerra),   de   ca   Colàstico,   es   dir,   tots   los   de   la   part   alta   del carrer   Soldevila.   La   bodega   encara   que   era   gran,   estava   tota   plena,   ja   que   a   totes   les   cases   hi   havia molts crios. A   la   bodega   hi   vam   passar   la   nit   i   lo   matí   del   dia   següen.   A   l’hora   de   dinar   cada   u   se’n va   anar   a   casa   seua,   però   després   van   tornar   tots   a   la   bodega   i   vam   estar   allí   amagats   hasta   que   se   va fer   hora   de   “cenar”,   que   ja   se’n   van   anar   tots   cap   a   casa.   Però   recordo   que   la   iaia   los   va   dir   als   veïns, que   si   veient   moviment   que   tornessin,   que   la   porta   de   casa   aquella   nit   no   la   tancava   en   clau,   sol   hi passaria la balda”. A    més    del    testimoni    de    la    tia Àngeles,   vull   afegir   lo   testimoni   del   meu   pare (e.p.d.),   que   després   tenia   cinc   anys,   i   vivia   a   la part   baixa   del   carrer   Soldevila,   a   la   casa   que   fa cantonada   en   lo   carrer   Pomar.   Ell   sempre   me contava    que    los    veïns    d’aquell    corro    se    van amagar a la bodega de pedra volta de ca Nyoto. Després      del      bombardeig,      les autoritats   locals,   van   ordenar   la   construcció   de “Refugis”   (lo   nom   de   “minetes”   es   posterior   a   la guerra).    De    estos    refugis    se    van    construir quatre, que los nomenaré en lo nom del actual propietari de cada terreny a on se van construir: 1º   -   Refugi   construït   a   la   costa   de   Matarranya,   dins   de   lo   que   són   los   terrenys   de   “Villa Pepita”. Les dos boques van ser tapades en blocs de ciment als anys 80. 2º   -   Refugi   construït   a   lo   que   es   lo   assecador   d’herbes   de   Hilario.   Les   dos   boques continuen obertes. 3º   -   Refugi   construït   a   on   esta   avui   lo   matadero   municipal.   Potser   van   desaparèixer   en la   construcció   del   matadero   o   del   dipòsit   de   les   aigües   del   poble.   Va   ser   construït   per   refugiar   los xiquets   d’estudi.      Podeu   veure   l’emplaçament   a   un   dibuix   fet   per   José   Ràfales   Zurita   “Casquets” (e.p.d.). 4º   -   Refugi   construït   a   la   costa,   una   de   les   boques   esta   derruïda   i   l’altra   queda   dins   de la   casa   del   Miguel   Rams   Suñer   “Collet”   (e.p.d.)   La   boca   que   actualment   esta   dins   d’esta   casa,   era   lo “canyo   de   Roc”,   del   que   recordo   que   hi   havia   a   la   entrada   lo   marc   d’una   porta,   per   on   se   entrava   a   la mineta.   Després   de   caminar   uns   quants   metres,   s’arribava   a   una   espècie   sala   rodona. Això   era   l’antic canyo,   però   per   transformar-lo   en   refugi,   a   la   sala   li   van   excavar   a   ma   dreta   un   túnel   que   li   donava una altra eixida a la costa. Continuant   la   conversa   en   la   tia   Àngeles,   recorda   que   Donya   Nati,   que   era   la   seua mestressa   a   la   escola,   les   tenia   avisades,   que   si   passava   algo,   totes   havien   de   anar   corrent   a   refugiar- se,      però   no   recorda   que   mai   se   donés   este   cas.   En   lo   seu   home,   l’oncle   Pere,   que   se   suma   a   la conversa,   coincideixen   que   les   de   “Villa   Pepita”   i   les   de   “Hilario”   eren   les   mes   grans. També   recorden que   totes   les   minetes   tenien   dos   boques   i   que   dins   d’elles   hi   havia   petits   “burladeros”.      A   mes   de estes   quatre,   se   van   començar   a   construir   una   davall   la   era   d’Altés,   que   donava   a   la   Plana,   però   no   la van   acabar.   També   a   la   costa   de   Matarranya,   baixant   per   un   camí   que   se   deia   “la   Costa   Espanyola”, aprofitant   una   gran   roca   se   va   excavar   fent   una   petita   cova,   però   a   diferencia   de   les   altres   sol   tenia una boca.                                                                                                                                             

Per Mario Rius