© Associació Amics de Nonasp. 2017

Miquel Simó Solé (1a part)

Durant   lo   mes   d’agost   i   setembre   de   2017,   he   tingut   la sort    de    compartir    amb    Miquel    Simó,    la    meua    passió    per    la història    i    la    seua    passió    per    conèixer    la    història    de    la    seua família   i   en   concret   la   del   seu   iaio.   Miquel   és   net   de   Miquel   Simó Solé,   secretari   de   l’Ajuntament,   i   fill   de   Carlos   Simó,   auxiliar   de l’Ajuntament    durant    tota    la    seua    vida    laboral.    D'ell    recordo haver   sentit   contar,   que   coneixia   l’Ajuntament   millor   que   los diferents   secretaris   i   al   que   la   gent   depositava   la   seua   confiança a l’hora de fer qualsevol gestió.  Miquel   ha   posat   a   la   meua   disposició   un   bon   pessic   de documents   del   seu   iaio,      jo   li   he   passat   informacions   que   tenia. Les   hem   llegit,   després   ho   hem   parlat,   i   tots   dos,   mos   hem   pogut   fer   una   millor   de   idea   com   era   lo seu   iaio.   Sense   cap   dubte,   va   ser   una   persona   compromesa   amb   la   millora   de   la   gent   i   del   poble, influint   a   les   diferents   corporacions   municipals,   per   aconseguir   los   objectius   que   ell   considerava justos. Los     pares     són     Francisco     Simó     Viñas, natural   de   La   Portellada   (Teruel)   i   Juana   Soler Roca,      nascuda      a      Mequerensa,      però      de descendència    paterna    de    Nonasp    i    materna d’Almatret. Lo   matrimoni   no   sabem   on   es   va   casar,   ni les      diferents      poblacions      on      van      residir, segurament   per   qüestió   de   treball.   Lo   primer   fill del   matrimoni   és   Lorenza,   que   naix   a   Nonasp,   lo 24   de   juliol   de   1879,   al   carrer   de   la   Mare   de   Déu, on   estan   domiciliats   los   seus   pares.   Mort   al   poc temps,   al   nostre   poble,   un   26   d’octubre   1879. Los    demés    fills    naixen    a    Barcelona.    Lo    nostre protagonista   Miquel   Simó   Solé,   naix   l’any   1881;   després   naix   Francisco,   que   mort   lo   20   de   juliol   1885, a   la   edat   de   2   anys   a   Nonasp;   continua Antonio,   que   de   jove   se’n   va   a   Mèxic   i   allí   se   casa;   Clementina que   mort   de   part,   però   lo   seu   fill   aconsegueix   viure;      i   Mercedes   que   de   jove   se   posa   a   monja,   i   mort lo   5   de   juny   de   1921,   a   l'edat   de   24   anys,   a   la   ciutat de Guadalajara. Encara   que   no   sabem   a   l'escola   que   fa   los   seus estudis,   si   que   puc   afirmar   que   és   un   alumne   brillant, ja    que    a    l'    edat    de    15    anys,    se    li    concedeix    un diploma    per    haver    fet    un    curs    de    comptabilitat “Teneduria   de   Libros”,   al   col•legi   “Solà”,   al   barri barceloní    de    Les    Corts,    amb    la    qualificació    de “Sobresaliente”. Continua   estudiant   per   exercir   de   professor   de "primera   enseñanza",   i   una   volta   acabada   la   carrera, se    posa    a    treballar    a    una    escola,    al    carrer    Sant Gabriel,   al   barri   de   Gràcia,   on   exerceix   la   professió de docent. Va arribar a ocupar lo càrrec de director de l'escola.  Compagina   lo   treball   de   mestre,   amb   la   que   deu   de ser   la   seua   passió:   la   fotografia.   Obre   un   estudi   fotogràfic   i si    dedica    professionalment.    Això    m’ho    corrobora    Miquel (net),   que   m’ha   deixat   diferents   fotografies   familiars,      on   se por    llegir    “Fotografía    M.    SIMÓ    –    Ronda    San    Pablo,    11    Chaflán   Aldana,   11   –   Galería   en   planta   baja   –   Barcelona”.   A més    de    les    citades    fotografies,    buscant    per    internet    he trobat    altres    fotografies    de    M.    Simó,    on    retrata    homes, dones,   gent   jove,   xiquets   i   xiquetes   petits,   de   comunió, etc.   Totes   estes   fotografies   que   encara   se   conserven   avui   en dia,   mos   poden   donar   una   idea,   de   la   qualitat   que   com fotògraf va tenir. A   pesar   de   viure   a   Barcelona,   conserva   los   vincles familiars    i    emocionals    amb    Nonasp.    En    aquells    primers ferrocarrils   de   la   MZA,   que   faciliten   les   comunicacions   i   les relacions    entre    la    gent,    visita    Nonasp    de    tant    en    tant, posant-se   a   festejar   i   al   cap   d’un   temps,   lo   27   de   desembre de   1906,   se   casa   a   l'església   parroquial   de   Nonasp,   amb Maria Estañ Andreu, de 21 anys, natural i veïna de Nonasp. Lo   matrimoni   viu   a   Barcelona,   on   Miquel   continua   amb   lo   seu   treball   de   mestre   i   fotògraf.   A l’any   escàs,   arriba   lo   primer   fill,   i   Maria   lo   ve   a   tindre   a   Nonasp,   a   la   casa   dels   seus   pares.   Lo   28 d’octubre   de   1907,   naix   una   xiqueta   que   li   posen de    nom    Maria,    igual    que    la    seua    mare.    Esta primera   filla   té   poca   salut   i   mort   a   Barcelona   als pocs   mesos.   Al   següent   any,   1908,   naix   Miquel,   a la casa familiar de Barcelona. A   principis   de   l’any   1912,   estant   d’alcalde de   l’Ajuntament   de   Nonasp   D.   Narciso   Castañer, se   convoca   un   concurs   per   la   provisió   de   la   plaça de   secretari,   per   un   sou   anual   de   996   pessetes, 280    de    sobresou    i    150    per    la    avaluació    de    la riquesa   territorial.   Se   presenten   sis   candidats,   i d'ells,   per   unanimitat   se   nombra   a   Miquel   Simó Solé, en la sessió de 11 de febrer de 1912. Com      a      secretari      de      l’Ajuntament, possiblement   la   principal   preocupació   és   la   situació   econòmica   en   que   se   trobar   la   institució   local,   de la   que   diu:      “Además   (de   los   impagados)   la   Hacienda   nos   tiene   embargado   el   66   por   ciento   de   todos los   ingresos,   el   Contingente   provincial   el   25.   ¿Cómo   puede   subsistir   el   Ayuntamiento   con   el   9   por ciento   restante?   De   ninguna   manera.   Uno   de   los   males   peores   que   tropezamos,   que   esos   tantos   por cientos   embargados,   es   la   sequía   y   la   falta   de   cosechas   que   se   notan   de   una   porción   de   años   a   esta parte,   que   al   pobre   labrador,   día   tras   día,   entierra   sus   esfuerzos,   sus   sudores   y   sus   pobrezas   y   todos los    años    son    iguales,    para    él    sus    esperanzas    siempre    le    salen defraudadas sino pagaría…” La   delicada   situació   econòmica,   fa   que   se   busquin   altres maneres    més    justes    d’aplicar    los    impostos    locals    i    sanejar    les arques    municipals.    S’estudia    un    sistema    que    està    donant    bons resultats   a   pobles   com   Faió,   La   Pobla   de   Massaluca,   Almatret,   etc. Convençuts   que   a   Nonasp   també   pot   donar   bons      resultats,   lo   8   de setembre   de   1913,   se   constitueix   per   271   propietaris   la   Societat   de Impostos     Voluntaris,     nombrant     president     a     Matías     Latogeta Lacostena i secretari a Miguel Simó Solé. S'acorda   que   la   Societat   actuarà   en   principi   cinc   anys,   i l’impost    consistirà    en    el    4%    dels    fruits    que    se    recol•lecten, efectuant   el   pagament   en   especies:   blat,   ordi,   “centeno",   panís, civada,   ametlles,   olives,   fesols,   etc.   En   quan   al   vi   se   pagarà   en metàl•lic,   0,75   pessetes   per   cada   carga   de   verema   i   les   patates   se pagarà en metàl•lic lo 4% de seu valor. Al   cap   d’un   any,   se   celebra   Junta   General   i   M.   Simó   llegeix un   informe   en   el   que   explica   les   bondats   del   nou   sistema   de   cobrar   los   impostos,   que   lo   considera més   just   i   equitatiu,   ja   que   s’aplica   segons   la   riquesa   de   cada   llaurador:   “La   Sociedad   de   Impuestos Voluntarios   ha   funcionado   para   que   el   Ayuntamiento   no   sufriera   la   bancarrota   que   era   de   esperar   el día   menos   pensado   (…)   Lícito   era   pues,   que   llegará   el   día   de   que   cada   vecino   contribuyese   a   las cargas   públicas   del   Municipio,   con   arreglo   a   su   posición,   a   sus   riquezas   y   viviendas   respectivas, porque   tampoco   era   lícito   que   pagase   el   uno   por   el   otro   (…)   Que   al   buen   pagador   porque   se   retrasase de   una   o   más   anualidades,   viniere   un   recaudador   y   cobrare   unos   tantos   por   cientos   algo   crecidos   de apremios,   quedando   siempre   las   mismas   cuotas;   mientras   que   a   otros   no   se   les   dijera   nada.   Pues bien,   como   eso   se   ha   concluido   ya,   se   subsanaran   en   lo   sucesivo   tales   deficiencias   y   se   pondrá   a   cada vecino   a   su   altura   correspondiente   y   contribuirán todos a medida de sus respectivas riquezas”. A   principis   de   1913,   los   socis   del   Centro Republicà   Lerrouxista   que   hasta   aquell   moment tenen   un   local   llogat   al   carrer   Nou,   construeixen amb   l’esforç   de   tots   los   socis   un   nou   local   al carrer   Maella,   i   que   una   volta   acabat   se   coneixerà com   “Casa   del   Pueblo”. A   un   text   de   M.   Simó   diu: “Pero   sabed   y   entended   que   fui   yo   uno   de   los puntales   para   subirla,   en   metálico   y   en   sacrificios personales,   que   no   se   olvidan   jamás,   y   en   prueba de    ello,    como    agradecimiento,    conservo    como reliquia   en   mi   poder   un   oficio   en   el   que   se   me participó    el    nombramiento    de    socio    protector, cuyo     acuerdo     fue     tomado     en     fecha     28     de septiembre del año 1913”.   Lo   20   d’octubre   de   1914,   naix   lo   tercer   fill   del   matrimoni,   al   que   li   posen   per   nom   Carlos- Agapito-Máximo   Simó   Estañ.   Als   quatre   dies   de   haver   nascut,   es   batejat   a   l'Església   parroquial   de Nonasp   per   mossèn   Luciano   Royo,   que   havia   arribat   a   Nonasp,   lo   29   de   setembre   de   aquell   mateix any. Durant   lo   bienni   1919-20,   se   construeixen   les   escoles   del   carrer   Maella,   sent   Alcalde,   Mariano Ràfales   Llop   “Sinyoreta”.   Durant   este   període   la   Societat   d’Impostos   Voluntaris   paga   factures   per valor   de   2.791,50   pessetes. A   la   Junta   General   de   la   societat   de 27   de   març   de   1921,   se   informa   dels   pagaments   efectuats,   i davant   la   queixa   d'un   dels   socis,   lo   secretari   M.   Simó   diu:   “La Sociedad   de   Impuestos,   no   es   más   que   una   mera   recaudadora de   los   fondos   del   Ayuntamiento,   para   que   los   distribuía   en   la forma   que   mejor   crea   conveniente   (...)   El   Ayuntamiento   tiene en   proyecto   instruir   un   expediente,   para   pedir   una   subvención al   Ministerio   de   Instrucción   Pública,   con   que   poder   pagar   lo mucho   que   se   debe   todavía   y   poderlas   terminar   de   una   vez, para   que   no   sean   por   más   tiempo   nuestra   afrenta,   por   la   falta de   dinero   y   en   perdón   sea   dicho   por   falta   de   voluntad   de   los vecinos,   que   quisiéramos   nos   educaran   nuestros   hijos,   y   que   tengan   buenos   modales   con   toda   clase de   higiene   sin   costarnos   un   maravedís”.      La   influencia   M.   Simó   i   la   vocació   de   mestre,   va   ser   decisiva per   la   construcció   d’unes   noves   escoles,   per   millorar   les   condicions   dels   xiquets   i   xiquetes   i   reduir l’analfabetisme.     Al   cens   electoral   de   1916,   de   454   (homes)   veïns   censats,   159   diuen   que   saben   llegir, i 295 afirmen que no en saben.   Lo   22   de   juliol   de   1921,   se   produeix   una   gravíssima   derrota   militar   del   exercit   espanyol,   prop de    la    localitat    marroquí    d’Annual,    davant    los    soldats    rifenys.    Este    episodi    és    conegut    com    lo “Desastre   d’Annual”.      Quan   les   noticies   arriben   a   Nonasp,   la   gent   se mobilitza   per   ajudar   als   10   soldats   que   estan   lluitant   a   l’Africa.   Los grups   teatrals   del   Centro   Republicà   i   del   Sindicat Agrícola,   se   uneixen per   fer   una   “vetllada   literària   musical”,   sent   l’encarregat   de   dirigir- la    Miquel    Simó.    L’escenari    se    instal•la    a    l’actual    carrer    dels “Ensanches”,        acudint    a    la    representació    molta    gent    del    poble, donant   los   diners   arreplegats   per   los   10   soldats   nonaspins   que   estan lluitant a l’Africa.  L’any   1923,   Miquel,   lo   segon   fill   del   matrimoni,   que   té   l'edat de   15   anys,   està   residint   a   Saragossa,   on   fa   los   seus   estudis.   A   finals d’any   i   de   manera   urgent   són   avisats   los   pares,   ja   que   se   troba malalt.   La   seua   mare   se   desplaça   urgentment   a   Saragossa,   on   se   li mort   lo   fill   de   febres,   lo   5   de   desembre   de   1923.   La   mare   revestint-se de   coratge,   embolica   lo   fill   mort   en   una   manta,   i   amb   lo   tren   lo   porta a   enterrar   a   Nonasp.   Lo   seu   pare   M.   Simó   diu:   “Una   desgracia   de familia,   vino   la   muerte   arrebatar   a   mi   hijo,   en   sus   plenos   estudios   y juventud   en   el   año   1923;   truncando   por   completo   mi   tranquilidad   y   la ilusión   forjada   en   los   hijos,   como   deber   y   obligación   de   todo   buen padre, retirarme en casa, sin frecuentar ningún café por el luto…”                                                                                                                          - Continuarà -

Per Mario Rius