© Associació Amics de Nonasp. 2017

Miquel de Picardies i la tia Lecha

                        Als   anys   80,   ara   fa   30   anys,   ja   m’interessaven   les petites   històries   dels   nonaspins.   Sobretot,   les   que   tenien   alguna cançoneta   en   la   nostra   llengua,   ja   l’aprofitava   per   publicar-la   a   Lo Portal,   com   a   literatura   oral   de   Nonasp,   contribuint      d’esta   manera a la normalització de l’ús de la nostra llengua.                   De   l’any   1987,   tinc   los   primers   apunts   de   la   cançó dedicada   a   “Miquel   de   Picardies”.   Una   versió   incompleta   de   l’oncle Josepet   (José   Vidal),   amb   qui   per   les   nits,   mos   trobàvem   al   bar   “La Pantera    Rosa”,    propietat    de    la    seua    neta;    i    una    altra    versió incompleta   de   la   tia   Xalapa   (Agustina   Bes).   Ells   van   ser   los   primers de   parlar-me   de   José   Albiac   Barberán   “Salmerón”,   que   a   principis del   segle   XX,   va   fer   unes   quantes   cançons   que   relataven   alguns   fets locals,   i   que   en   un   temps   en   que   no   hi   havia   ni   tan   sols   ràdio,   la gent   s’aprenia   la   lletra   i   se   popularitzaven   a   nivell   local,   havent perdurat en la memòria de la gent més gran de la nostra Vila.                “Salmerón”   és   un   personatge   molt   interessant,   però   la seua    història    la    deixarem    per    un altra   ocasió   i   mos   centrarem   en   lo   protagonista   de   la   cançó:   Miguel Moreno Andreu “Miquel de Picardies”.                Lo   pares   són Antònio   Moreno   Folquer   i   Maria Andreu   Sierra, que   se   casen   a   Nonasp   lo   25   de   gener   de   1862,   a   l’edat   de   29   i   15   anys respectivament.   Com   és   costum   en   aquells   temps   tenen   molts   fills, però   sols   sobreviuen   tres:   Vicent   que   naix   lo   23   d’octubre   1879   i   se casa   a   Nonasp   amb   Francisca   Monte   Marco,   i   uns   anys   més   tard,   amb Juliana   Monte   Marco;   Cecilia   que   naix   lo   3   de   juny   1882   i   se   casa   a Nonasp   amb   León   Tomás   Orcal,   natural   de   Samper;   i   lo   protagonista de la cançó Miguel Moreno Andreu, que naix lo 14 de febrer de 1885.                L’origen   del   mot   de   “Picardies”   m’ho   expliquen   Pepita   i Lidia   Moreno   Monte,   en   una   conversa   que   vaig   tindre   amb   elles,   lo passat   mes   d’agost:   “Li   van   posar   al   iaio   (Antonio   Moreno   Folquer), que   vivia   al   carrer   de   la   Mare   de   Déu,   a   la   casa   que   avui   es   de   Cecília Gimeno   Tomàs.   I   va   ser   perquè      lo   iaio,   li   va   ficar   al   “sombrero”   un totxo,   i   se   va   posar   a   ballar   amb   ell.   I   un   que   passava   pel   carrer,   i   que ho   va   veure,   va   dir:   “Me   cagon   Déu,   mira   aquell,   que   “picardies”   que té! I ja li va quedar lo de “Picardies”.                Per   conèixer   la   història   de   Miquel   de   Picardies   i   Margarita Lecha,   vaig   anar   a   parlar   en Alícia Albiac,   ja   que   ella   i   lo   seu   home, quan   se   van   casar   lo   5   de   maig   de   1956,   se   van   posar   a   viure   amb Margarita   Lecha,   i   la   van   cuidar   hasta   que   va   morir   lo   27   de   febrer de   1961.   És   per   tant,   Alícia,   la   dipositaria   de   la   memòria   de   la   que ella   anomena   com   la   tia   Lecha,   dels   seus   records   i   de   les   fotografies que acompanyen este treball.                Miquel   de   Picardies   es   va   casar   lo   1   de   setembre   de   1906, a    l’edat    de    21    anys,    a    l’església    parroquial    de    Nonasp,    amb Margarita   Lecha   Roc,   de   19   anys,   nascuda   a   Nonasp   lo   5   de   març   de 1887.   Passat   un   temps   des   de   lo   casament,   se’n   van   a   l’Argentina,   a la ciutat de Buenos Aires, a treballar i fer fortuna.                A   Buenos   Aires,   la   tia   Lecha   troba   feina   a   la   casa   d’un matrimoni   d’Olot   que   no   tenen   fills.   Los   administra   les   propietats: Una    pastisseria    i    molts    habitatges,    que    lloguen    principalment    a emigrants espanyols, algun italià i portuguès.                La   tia   Lecha   sempre   deia   del   seu   home      “que   sol   valia   per tocar   l’acordió,   estar   de   juerga   i   anar   molt   per   los   cafès   tocant l’acordió”.   I   també   sol   valia   per   gastar-se   lo   que   ella   guanyava.   I   que va arribar un moment, que se’n va cansar d’ell i se’l va deixar.                Una   volta   separats,   la   tia   Lecha   viu   amb   lo   matrimoni   de Olot,   com   si   fos   una   més   de   la   família. A   Buenos Aires   sempre   contave que   hi   va   estar   12   anys,   i   va   decidir   tornar   a   Nonasp   per   cuidar   a   la seua   mare,   Maria   Roc   Roc,   que   s’havia   xafat   la   “cadera”   (maluc) d’una caiguda.                A   meitat   de   la   dècada   dels   anys   20,   amb   la   tia   Lecha   vivint a   Nonasp,   és   quan   Miquel   de   Picardies   torne   a   Nonasp   per   visitar   a   la família   i   potser   algo   més,   ja   que   durant   l’   estància   a   la   Vila   busca   la reconciliació   amb   la   tia   Lecha,   i   per   aconseguir-ho,   la   va   a   rondar   a casa   seua,   i   amb   l’acordió   que   s’ha   portat   de   l’Argentina   li   canta   una cançó   que   a   la   lletra   diu   “Margarita,   Margarita...”   Però   ella   ja   no   vol saber res d’ell.                L’estança   a   Nonasp   de   Miquel   de   Picardies   és   tot   un esdeveniment     que     no     va     passar desapercebut    per    “Salmerón”,    que sempre   està   atent   per   fer   una   cançoneta   relatant   allò   que   se’n   eixís de   lo   quotidià.   De   Miquel   de   Picardies   mos   diu   que   és   un   apassionat de   tocar   l’acordió,   que   fan   bones   gresques   amb   la   família,   menjant   i ballant,   que   és   un   home   generós   i   la   seua   estança   a   Nonasp   és anterior a la proclamació de la República.                En   conversa   amb   Cecília   Gimeno   Tomás,   me   diu   que   la seua   iaia   Cecília   Moreno   Andreu,   sempre   li   contava   que   la   travessia en   “barco”   durava   un   mes   i   Miquel   de   Picardies,   durant   la   estança   a Nonasp,   va   estar   a   casa   seua,   que   era   la   casa   familiar,   i   li   va   agrair generosament   amb   “perres”.   També Alícia Albiac,   recorda   de   haver- li   sentit   dir   a   la   tia   Lecha   que   Miquel   de   Picardies   durant   lo   temps d’estança   a   Nonasp,   per   guanyar-se   alguns   diners,   va   deixar   diners   a tornar   amb   interessos.   Acabada   la   estança   a   Nonasp,   Miquel   de Picardies va tornar a l’Argentina, on diuen que va morir.                La   tia   Lecha   va   seguir   cuidant   a   la   seua   mare   Maria   Roc Roc,   hasta   que   se   va   morir   lo   10   de   gener   de   1931.   Després   se’n   va anar   a   viure   a   Barcelona,   a   la   casa   de   son   germà   Agustín,   que   estava   casat   amb   Felisa   Ortega.   A Barcelona   hi   està   los   anys   de   la   República   i   la   guerra,   hasta   que   va   tindre   una   embòlia   i   va   decidir tornar a Nonasp.                D’ella   me   diu   Alícia   Albiac:   “Que   era   una   dona   molt   moderna,   independent   i   de   caràcter fort.   Físicament   era   alta   i   molt   corpulenta.   Quan   li   va   agarrar   l’embòlia   ella   deia   que   pesava   120 quilos.   Que   una   volta   lo   doctor   D. Alberto   Rupérez   la   va   pesar   i   encara   en   feia   uns   110   quilos,   perquè clar, donaven lo medicament pel pes de la persona”.

Per Mario Rius

Avui a vingut Miquel, i ha vingut de l’Argentina, ha portat un acordió, pa fer ballar la família. Ara aquí balla Vicent (germà), ara aquí balla Cecília (germana), tocarem l’acordió, pa que ballo la família. També ballava León, (cunyat) també ballava son pare, i diu que ballava l’ agüeleta de  (¿?) Al fru-fru tots anem seguin ballant al fru-fru també ballarem jo i tu. Per ser un home generós, los ha fet una alifara. i en acabar de menjar, ja tocaven la guitarra. Anaven seguin així, per la Vila anar cantant, lo Clemente i la Nadala, los dos van acabar ballant.
I després al Sindicat, tot era cantar i ballar, i aquell de la coroneta, los volia fer callar. I Sebastià l’Angerviú, los va dir seguiu cantant, i tota la família, la gresca va tirar avant. Que Déu li dono salut, al Miguel de Picardies, i tota la família, li donin los bons dies. Ja pensàvem que era mort, lo bon jove del Miquel, i ara mos s’ha presentat, perquè ha vingut del  (¿?). Qui es pugues tornar jove, i al Miquel acompanyar, per anar a l’Argentina, que és país republicà. Marxem, marxem xiquets, marxem d’esta nació, que manen los escarabats, que no tenen religió.
CANÇO DE MIQUEL DE PICARDIES Autor: José Albiac Barberán “Salmerón”