© Associació Amics de Nonasp. 2017

Les noies del «Plantel»

Tots    coneixem    o    ham    sentit    parlar    de    la    Oficina Comarcal   Agro-Ambiental   de   Casp,   que   es   la   que   s'encarrega   dels assumptes   de   l’agricultura   i   la   ramaderia.   Pos   be,   als   anys   70   del segle   passat,   estes   oficines   se   coneixien   en   lo   nom   de   “Extensió Agrària”   i   depenien   del   Ministeri   d’Agricultura.   Va   ser   a   traves d’estes    oficines,    que    se    va    fer    un    esforç    per    dinamitzar    a    la joventut   rural.   Se   van   ajuntar   als   jovents   en   uns   grups   que   se deien   “Plantel   de   Extensió Agrària”   i   podien   ser   de   nois   o   de   noies, però sempre sense barrejar. A   Nonasp   l’any   1973   se   va   crear   lo   “Plantel”   i   va   ser     format   per   35   noies. Al   programa   de   Festes   de   1974,   se   donaven   a conèixer   i   explicaven   que   una   noia   de   Casp,   que   li   dient   Mariví   (Mª Victoria   Vigo   Salamero),   Agent   d’Economia   Domèstica,   los   havia fet    unes    xerrades    de    decoració    i    de    primers    auxilis.    També destacaven   la   participació   en   la   plantació   de   arbres   i   rosers   al parc infantil de la carretera. A   nivell   comarcal   havien   concursat   en   la   fase   de “Habilidades   y   Realizaciones”,   presentant   un   estudi   de   Nonasp   i aconseguint   lo   tercer   premi.   Però   lo   important   va   ser   la   participació   al   concurs   en   la   fase   “Artistica” a   on   se   van   presentar   en   “Baile   a   través   de   los   tiempos”,   aconseguint   lo   primer   premi   comarcal, després    son    campiones    provincials    i    quartes    al concurs regional. Del   “Plantel”   recordo   que   ja   fa   uns quants   anys,   hi   havia   sentit   parlar   a   Pilarín   Tomàs Ràfales    “Garxa”,    i    tenia    lo    record    de    que    per damunt   de   tot   s’ho   havien   passat   molt   bé.   Con que,   este   estiu   passat,   vaig   quedar   amb   ella   un   dia per    la    tarde,    i    li    vaig    demanar    que    recordes aquelles vivències. Això es lo que me va contar: “De   Casp   venia   una   noia   que   li   dient Mariví   i   que   treballava   a   la   oficina   de   Extensió Agrària.   Mos   va   començar   a   fer   reunions   per   les noies   joves   del   poble   als   “estudis”   vells,   al   carrer Maella.   De   primer   vam   començar   a   fer   activitats manuals   i   les   fèiem   al   tard.   De   les   noies   més   joves   hi   estave Aurea,   i   devíem   de   tindre   entre   15   a   23 anys aproximadament. Vam deure de començar cap a l’any 73 i va durar tres o quatre anys.      MADRID A   més   de   les   activitats,   cada   any fèiem   una   excursió.   La   primera   que   recordo   vam      anar a    Madrid,   Aranjuez,    Toledo,    Segòvia,    “Valle    de    los Caidos”,   lo   palau   de   “Riofrio”   i   la   “Granja   de   San Idelfonso”.   Quan   ja   tornàvem   cap   a   casa,   mos   vam parar    al    “Monasterio    de    Piedra”.    Vam    anar    en    un autocar   de   Guiral   de   Casp.      L’autocar   anava   ple,   i érem   noies   de   Casp,   Maella   i   Nonasp.   D’aquí   del   poble, Déu   n'hi   do,   les   que   hi   anàvem,   una   vintena   si   que   hi devíem d’anar.      MALLORCA    Un    altre    any    vam    anar    a Mallorca,   al   mes   de   maig.   També   hi   vam   anar   amb noies   de   Maella   i   Casp,   de   Nonasp   seriem   una   vintena.      Vam   anar   totes   amb   un   sol   autocar   de   Guiral, que   mos   va   portar   hasta   lo   port   de   València.   Allí   vam   agarrar   lo   “barco”   i   vam   fer   lo   trajecte   per   la nit. A cada quatre noies mos van donar un camarot per poder dormir. Recordo   que   totes   les   noies   se   van   gitar,   i   a   mi   Mariví,   no   se   perquè,   me   va   dir:   “Tu   que tienes   poco   sueño,   cuando   veas   que   se   hace   de   día,   me   avisas,   que   es   muy   bonito   ver   amanecer   en   el mar”.   Però   jo   en   vaig   fer   una   de   molt   grossa,   quan   vaig   veure   que   se   feia   de   dia,   allí   al   “pasillo”   de les   habitacions   que   dormíem,   hi   havia   dos   “chalecos”   salvavides   penjats,   con   que   me’n   vaig   posar   un, i   a   la   habitació   que   estava   a   la   vora   de   la   meua,   que   hi   dormien   quatre   noies   del   poble   (no   recordo qui   eren),   començo   a   picar   i   en   la   veu   mes   dobla   que   vaig   poder   fer,   los   cridava:   “Que   s’afone   lo “barco, que s’afone lo “barco”! Mig   dormin   que   estaven,   van   obrir la    porta    i    al    veurem    a    mi    en    lo    “chaleco” salvavides   i   que   apretava   a   córrer   com   si   ho   fera per   salvar-me,   se   van   “asustar”   molt.   La   Mariví quan   ho   va   saber,   me   va   dir:   “Si   estuviéramos   en la   península   te   mandaba   a   casa”.   Jo   cada   volta que m’acordo encara me’n en ric. A    Mallorca    hi    vam    estar    quatre dies,   estàvem   al   barri   de   Can   Pastilla   (l’Arenal). Vam   visitar   les   Coves   del   Drac;   amb   un   barquet vam   anar   de   Pollença   a   Formentor;   vam   anar   a Manacor    a    veure    les    perles,    la    Catedral    de Mallorca i més coses. Una   nit   vam   anar   a   una   discoteca,   ja   que   no   hi   havíem   estat   mai   a   cap.   Vam   pagar 3.000   pessetes   cada   una   i   tan   prompte   estàvem   dins   com   fora,   de   tanta   “oscurina”   i   soroll   que   hi havia.                  JACA   També   vam   anar   en   un   autocar   de   Guiral   i   vam   estar   una   setmana   per   Sant Antoni. A esta   excursió   vam   arreplegar   tres   nois   de   Pina   i   un   d’ells   que   li   dient Angel,   se   va   casar   en   Mercedes “la   Cana”.   Vam   visitar   Sabiñánigo   i   vam   anar   a   esquiar   a   Candanchú   i   Formigal.   També   vam   anar   a patinar   a   la   pista   de   gel   de   Jaca   i   allí   hi   van   hi   haver   bones   esbatussades. Anàvem   totes   agarrades   per la barana.                CONCURS   DE   BALL   De   primer   se   va fer   a   Casp   un   concurs   comarcal   i   cada   poble va   presentar   lo   que   va   voler.   Estàvem   quatre o   cinc   pobles   de   los   que   després   formaven   la comarca de Casp. Naltros   vam   preparar   lo   “Baile a   través   de   los   tiempos”.   Ho   vam   preparar   a dalt   del   Sindicat,   al   saló   de   ball.   Vam   fer vindre    a    l’oncle    German    (lo    barber)    que estava     casat     en     la     tia     “Coca”,     l’oncle “Molinero”    que    vivia    a    la    plaça    de    Santa Llúcia    i    a    l’oncle    “Cano”,    son    pare    de Mercedes,   que   sabien   ballar   molt   lo   tango. Ells   mos   van   ensenyar   a   ballar   lo   tango.   Los demés balls los vam preparar naltros. Rosa   Mari   “la   Maneta”   era   la   presentadora.   Vam   fer   en   paper   un   mapa   en   les   nacions d’on   eren   los   balls   que   havíem   de   ballar.   A   cada   ball   que   fèiem   eixia   la   “Maneta”   i   feia   una   mica d’explicació d’on era lo ball. Lo   "pasdoble"   “Mi   Jaca”   lo   vam   ballar   dos   parelles,   una era   Rosa   Maria   Rams   i   Angelines   “la   Danga”   i   altra   parella   ere   Rosita “la   Hilaria”   i   jo   (Pilarín   “la   Garxa”). Altres   noies   van   ballar   lo Tango,   lo Vals, lo Can-can, lo Xarleston, lo Rock i lo Pop. Lo   darrer   ball   va   ser   lo   Can-Can   i   per   acabar-lo,   les   noies que   ballaven   se   posaven   de   cul   al   públic   i   tres   s’ajocaven   i   s’aixecaven les    faldetes    ensenyant    lo    cul    i    la    sorpresa    era    que    a    la    calça    hi portaven cada una la lletra de la paraula “FIN”. En   les   diferents   actuacions   que   vam   fer   me   vaig   posar dos   vestits,   al   poble   i   a   Movera   me’l   va   deixar   Paquita   “la   Fumarra”, que   era   de   quan   se   va   casar   i   a   Casp   era   un   vestit   en   “lentejueles”   de Pilar   “la   Rosenda”.   La   meua   parella,   que   feia   d’home,   portava   un   traje de l’oncle Manuel “lo Gravat”. Primer   vam   concursar   a   Casp   en   los   pobles   de   la   comarca i   allí   vam   guanyar.   Després   vam   anar   al   concurs   provincial   i   també   vam guanyar   i   per   tant   vam   anar   a   la   final   que   era   regional   i   se   va   celebrar   a   Movera,   quedant   les   quartes. Tots los nois de Nonasp que estaven fen la mili a Saragossa mos van vindre a veure. Quan    mos    van    dir    de    participar,    mos insistir   en   que   no   podia   haver   cap   professional,   gent coneguda   o   participar-hi   en   un   grup   de   jota,   ja   que   si no,   tots   haguessin   anant   a   cantar   i   ballar   jotes.   Mos van   explicar   que   podíem   fer   teatre,   ball   o   lo   que   fos. Però    a    la    final    regional,    se    va    presentar    lo    Pastor d’Andorra,   que   ja   era   famós,   i   clar,   va   guanyar.   Lo públic   hi   va   protestar   molt,   cridant   “tongo”,   perquè van   guanyar   en   contra   de   les   bases   del   concurs. Acabat lo   concurs   una   de   les   noies   de   Nonasp,   va   donar   la casualitat     que     va     passar     per     davant     del     Pastor d’Andorra    i    de    la    indignació    que    portava    li    va    dir: “Usted ya es un viejo para participar aquí”. Com   a   premi   de   quedar   los   quarts,   mos   van   pagar   un   viatge   a   Salou   d'un   dia.   En   aquell temps   mos   ho   vam   passar   molt   bé,   ja   que   encara   no   se   viatjava   gaire.   La   gent   no   tenia   cotxes   i   si marxaves    del    poble,    era    per    anar    en    lo    tren    a    casa    d’alguna    tia,    que    a    lo    millor    tenies    per Barcelona”.

Per Mario Rius