Lo pont de tots.

              A   principis   de   1984,   un   grup   de   joves,   vam   començar   a   tirar endavant     la     revista     municipal     "Lo     Portal".     Un     dels     principals col•laboradors   va   ser   mon   cosí   Marcial   Roc,   que   en   aquells   temps sempre   estava   a   cavall   entre   Nonasp   i   Saragossa.   Ell   anava   preparant diferents    treballs,    que    s’anaven    publicant    cada    mes    en    funció    de l’espai disponible.                Però   com   sols   passar,   sempre   se   queda   alguna   cosa   per   fer,   i un   dels   articles   que   se   van   quedar   sense   publicar,   va   ser   una   petita entrevista   a   sa   iaia,   Maria   Navarro   Llop   “la   Justeta”(1905-1988),   on   li parlava    dels    records    que    tenia    de    quan    se    va    fer    lo    pont    del Matarranya   i   la   riuada   que   va   baixar   quatre   anys   més   tard,   i   que precisament ara, se compleixen los 100 anys.                Aquell   treball   portava   per   títol   “El   Puente   de   todos”   i començava   parlant   de   les   dificultats   de   la   gent   per   passar   lo   riu,   abans de   fer   lo   pont   a   principis   del   segle   XX:   “En   aquellos   tiempos   la   gente cruzaba   el   río   por   su   cauce.   Había   veces   que   venían   del   “mas”   y   se   tenían   que   refugiar   en   alguna masía cercana al pueblo (Volter, Valleta...) a causa de bajar el río crecido y no poder cruzarlo”.               Això   que   contava   sa   iaia   de   Marcial,   me   porta   al   cap   d'altres   testimonis   que   confirmen   les dificultats   de   passar   lo   riu   a   l’hivern.   Un   d’ells   lo   trobam   al   llibre   “Aragón,   Reyno   de   Christo,   y   dote de   Maria   Santísima”,   editat   l’any   1739,   on   lo   P.   Faci,   arreplega   lo   testimoni   de   mossèn   Gabriel   Altés de la aparició de la Mare de Déu de Dos Aigües a un pastoret a l’altre costat de riu Matarranya.                El   P.   Faci   diu   que   una   volta   trobada   la   imatge   pel   pastoret,   la   van   portar   a   la   església   i   va desaparèixer   per   tres   voltes.   Per   lo   que   li   van   demanar:   “escogiese   su   piedad   el   sitio   a   la   otra   parte de   la   ribera   del   río,   cercana   a   la   Villa,   para   que   los fieles   pudieran   sin   impedirlo   el   río   con   sus   frecuentes avenidas,   venerarla   cada   día.   Hecha   ésta   oración   tan sencilla,   se   ausentó   la   S.   Imagen   de   la   Cueva,   y   se apareció   entre   los   dos   ríos   debajo   de   la   Villa,   en   la misma punta que forman ambos al unirse”.                     Fins    que    se    va    construir    lo    pont    de Matarranya,   per   passar   lo   riu   hi   havia   unes   palanques (taulons    posats    damunt    d’uns    cavallets    de    fusta    i lligats   amb   cadenes)   que   servien   per   passar   lo   raig d’aigua.   Però,   quan   lo   riu   creixia,   l’aigua   tirava   los taulons    i    les    cadenes    evitaven    que    se’ls    emportes l’aigua.   Estos   s’havien   de   tornar   a      ficar   bé,   en   lo moment que baixava lo nivell de l’aigua.                És   per   això   que,   al   llibre   d’actes   de   l’Ajuntament,   trobem   a   la   sessió   de   17   de   gener   de 1904,   l’adjudicació   per   150   pessetes,   a   Miguel   Franc Turlán   de   posar   les   palanques   als   rius   Matarranya i   Algars   per   lo   pas   públic   de   les   mateixes,   en   tantes   ocasions   com   les   tirin   a   terra   les   crescudes   dels dos rius.                Queda   clar,   que   quan   lo   riu   Matarranya   baixava   crescut,   la   gent   tenia   molts   problemes.   A tot   això,   les   dificultats   se   multiplicaven   pels   llauradors,   ja   que   havien   de   passar   pel   raig   de   l’aigua amb   los   animals   carregats   amb   les   eines   per   fer   los   diferents   treballs   del   camp,   o   bé,   als   hiverns tirant de carros carregats d’olives.                Amb   la   construcció   dels   ponts   del   ferrocarril   (1891-1893),   quan   lo   riu   Matarranya   baixa crescut,   per   anar   a   les   finques   del   terme   de   Mequinensa   hi   ha gent   que   ho   fa   pel   pont   de   la   Montfalla,   pujant   per   la   Vall   del Camí   (antiu   Camí   de   Casp)   i   fent   cap   al   terme   de   Mequinensa, on   molta   gent   de   la   vila   de   Favara   i   del   poble   de   Nonasp,   de sempre han tingut les millors finques.                Una   de   les   històries   més   curioses   d’este   pont,   la   va protagonitzar   Maria   Salvador   Gràcia   (1897-1969),   “de   ca   Pim- Pom”   que   segons   la   seua   neta   Maria   Jala,   la   seua   iaia   de soltera   en   una   ocasió   que   passava   per   este   pont   per   anar   a   una finca   que   tenien   a   la   Montfalla,   potser   que   al   veure   vindre   un tren,   se   va   espantar   i   va   caure.   Però   va   resultar   que   com   en   aquells   temps,   les   dones   portaven faldetes   amples   que   arribaven   als   peus,   estes   se   van   obrir   a   mode   de   paracaigudes,   i   el   cas,   és   que   va caure dreta i no li va passar res.                 Continuant   amb   lo   testimoni   de   Maria   Navarro,   mos   diu   que   degut   a   les   grans   dificultats que hi havia per passar el riu, fan que la gent de Nonasp, vegi amb bons ulls una promesa electoral:                “A   principios   del   siglo   XX,   llega   a   Nonaspe   D.   Ángel   Ossorio,   político   de   derechas,   en   pleno apogeo   de   una   campaña   electoral   de   unas   elecciones   generales,   para   dar   un   mitin   en   el   “Sindicat”, que   en   aquellos   tiempos   se   encontraba   en   la   plaza   de   la   Iglesia,   esquina   a   la   calle   del   mismo   nombre. Les dice a los asistentes:                     -    Si    me    votáis    todos    a    mí,    y    salgo diputado, os haré un puente sobre el río Matarraña.”                Per   saber   qui   era   Ossorio   i   la   relació d’este   polític   en   Nonasp,   consulto   la   Wikipedia,      on llegeixo   que   forma   part   del   Partit   Conservador   hasta 1922   i   durant   la   seua   trajectòria   política   és   Diputat a Corts per Casp de 1903 a 1923.                     Més    concreció    trobo    al    B.O.P.    de Saragossa,   de   10   de   gener   de   1936,   on   lo   secretari de   la   Junta   provincial   de   Cens   Electoral,   certifica   los diputats    i    senadors    vius    per    esta    província    dels darrers   vint   anys.   “D.   Ángel   Ossorio   y   Gallardo,   Diputado   a   Cortes   por   el   distrito   de   Caspe,   elegido   el 26   de   abril   de   1903,   10   de   septiembre   de   1905,   21   de   abril   de   1907,   12   de   mayo   de   1910,   18   de   junio de   1914,   9   de   abril   de   1916,   24   de   febrero   de   1918,   5   de   junio   de   1919   y   proclamado   por   el   artículo de la ley Electoral el 12 de diciembre de 1920”.                Reprenent   lo   testimoni   de   María   Navarro,   li   explica   a   Marcial   que:   “Ganó   las   elecciones   y como   había   prometido   hizo   hacer   el   puente   y   a   las   chicas   del   Sindicat   les   regaló   unos   dijes   con   su fotografía”.                De   les   eleccions   que   mos   parla   la   tia   Maria   “la   Justeta”,   bé   cert   que   serien   les   de   l’any 1910,   ja   que   a   l’any   següent,   concretament   lo   14   d’agost   de   1911,   se   reuneix   l’Ajuntament,   presidit per   l’Alcalde   D.   Miguel   Vilella   Roc,   i   s’informa   de   la   carta   que   ha   arribat   del   Ministre   de   Foment   D. Rafael   Gasset,   per   informar   de   lo   fàcil   que   seria   demanar   la   construcció   d’un   camí   per   anar   del   poble a l'estació de ferrocarril.                A   la   mateixa   sessió   de   l’Ajuntament,   se informa   d’una   altra   carta   del   Diputat   a   Corts   pel Districte   de   Casp   D.   Angel   Ossorio,   que   se   ofereix per   donar   suport   a   la   sol•licitud   de   construcció   de un camí veïnal.                   A   continuació   lo   Secretari   municipal   D. Luis    Bernús    Casanova,    llegeix    lo    Reglament    de Camins      Veïnals:      “y      enterados      los      señores concurrentes   de   las   ventajas   que   encierra   para   los Ayuntamientos   pobres   como   este   y   considerando   que la   única   vía   de   comunicación   que   existe   en   esta localidad   es   la   vía   férrea   de   los   directos   y   muchas veces   estamos   incomunicados   por   las   crecidas   del río,   causando   graves   daños   no   solo   a   los   viajeros   que afluyen   sino   al   comercio   en   general   por   no   poder transportar   la   mercancía   a   su   debido   tiempo…”.   L’Ajuntament   acorda   per   unanimitat,   demanar   al   Sr. Ministre   de   Foment,   subvenció   de   l’Estat   per   la   construcció   del   camí,   que   serà   de   1.500   metres   de llarg i lo pont al riu Matarranya, que te una amplada de 127 metres.                   La   tramitació   va   ràpida,   i   lo   21   d’octubre   de   1911,   a   la   "Gaceta   de   Madrid",   se   publica   una Real   Ordre   d’adjudicació   de   camins   veïnals,      on   apareix   “De   Nonaspe   a   su   estación,   con   Puente   sobre el   Matarraña   –   Subvención   hecha   la   baja:   65.000   pesetas   –   Año   1911:   2.000   pesetas   –   Año   1912: 21.666,66 pesetas – Año 1913: 20.666,66 pesetas – Año 1914: 20.666,66 pesetas”.                Unes   setmanes   més   tard,   la   "Gaceta   de   Madrid",   de   14   de   gener   de   1912,   publica   la declaració d'utilitat publica del camí veïnal “Nonaspe a su Estación, con Puente sobre el Matarraña”.               A   finals   de   1912,   l’Ajuntament   comença   les   gestions   per   expropiar   los   terrenys   afectats   per la   construcció   de   nou   camí   veïnal,   que   després   de   tractar-se   en   diferents   ocasions,   l’Ajuntament   que ara   presideix   D.   Narciso   Castañer   Gasca,      acorda   a   la   sessió   de   8   de   juny   de   1913,   que   se   pago   als propietaris afectats les següents quantitats:              “1º   -   A   Francisco   Masip   100   pesetas   por   el   terreno   ocupado   y   un   murete   que   se   ha   de construir, para la construcción de las tierras del terraplén.                2º   -   A   Rafael   Llop   Torner   250   pesetas   por   la   expropiación   del   terreno   y   piedra   extraída   de él.      3º - A Bartolomé Andreu Zurita por la expropiación del terreno 225 pesetas.             4º   -   A   Eusebio   Llop   Andrés   por   lo   que   se   le   expropió   primeramente   y   todavía   hoy   según   el ingeniero se le ha de expropiar asciende a 475 pesetas.      5º - A Manuel Giner Andreu por terrenos expropiados 425 pesetas.             6º   -   A   Marcelino   Suñer   para   la   construcción   de   un   muro   en   compensación   con   el   que   se   ha inutilizado 100 pesetas.      7º - A Antonia Silué “Llamberteta” 10 pesetas.      8º - A Miguel Andreu también por terreno expropiado 5 pesetas.      9º - A Miguel Franc Giner por el mismo concepto 3 pesetas.      10º - A Bartolomé Fuertes por lo que se le ha de expropiar y según peritos 50 pesetas.          11º   -   Manuel   Altés   se   le   abonará   en   su   día   lo   que   los   peritos   evalúen   de   lo   que   se   le expropie”.                Les   obres   per   la   construcció   del   nou   camí   i   pont, potser   comencen   a   la   primavera   de   1913,   ja   que   l’Ajuntament en   sessió   de   6   de   maig,   informa   que   el   municipi   ha   de   pagar com   a   subvenció   5.667,89   pessetes,   en   el   temps   en   que   es facin   les   obres.   I   l’un   de   juny,   se   informa   del   compromís d'ajudar   al   contractista   D.   Juan   Valiente,   mentre   durin   les obres   amb   mil   jornals   de   bracers,   ja   que   sense   aquesta   ajuda no hagués hagut postor en la subhasta.                Un   fet   interessant,   me   porta   a   consultar   a   la Hemeroteca   Digital   de   BNE,   la   “Estadística   de   las   Huelgas”   de l’any   1913. Allí   trobo   que   el   dia   5   de   juny   de   1913,   a   Nonasp   i va   haver   una   “huelga”   dels   treballadors   de   les   obres   del   camí i   pont.   D’un   total   25   i   participen   23   a   les   reclamacions   d'augment   de salari   i   reducció   de   jornada.      Diu   que   se   va   resoldre   lo   mateix   dia, amb gestions directes entre patró i obrers.                 Continuo   investigant,   i   tinc   sort,   lo   diari   "La   Vanguardia", en   l'edició   de   07   juny   de   1913   diu:   “En   Nonaspe,   los   obreros   que trabajan    a    las    órdenes    del    contratista    del    Puente    sobre    el    río Matarraña,   se   han   declarado   en   huelga,   pidiendo   trabajar   solamente once   horas   diarias.   El   pueblo   pide   justicia   en   favor   de   los   obreros,   por opinar   que   la   razón   los   asiste”.   Al   dia   següent,   lo   mateix   diari   diu: “Se   ha   solucionado   la   huelga   de   los   obreros   de   Nonaspe,   accediendo el contratista a la jornada de once horas”.                Solucionada   la   reclamació   dels   treballadors,   l’Ajuntament, en   sessió   de   8   juny   de   1913,   informa   de:   “lo   muy   adelantadas   que están   las   obras   del   camino   vecinal   a   la   Estación   y   próxima   a   dar comienzo   la   cimentación   de   las   pilas   y   estribos   del   puente   era   la   hora de   pensar   en   los   medios   más   adecuados   para   llegar   a   arbitrar   las   3.000      pesetas   que   en   el   año   actual por   compromiso   contraído   con   el   Estado,   se   han   de   satisfacer   al   contratista   de   las   mencionadas obras…”                 Les    obres    avancen    i    a    finals    de    l'any    1913,    l’Ajuntament    prepara    un    repartiment extraordinari,   per   pagar   al   Contractista   de   les   obres   del   pont.   Però   se   veu   que   s’ho   rumia   molt,   ja que   en   sessió   de   12   d’abril   de   1914,   se   informa   que   s’ha   sol•licitat   al   Governador,   incloure   al   Reparto de les obres del camí i pont als terratinents dels termes de Faió i Mequinensa veïns de Nonasp.                Lo   20   d’agost   de   1915,   l’Ajuntament   reunit   en   sessió,   acorda   pressionar   als   veïns   que   no han   fet   los   jornals   a   les   obres:   “porque   se   han   agotado   todos   los   medios   amistosos   para   los   vecinos, que     aún     tienen     que     cumplir     los     jornales impuestos   con   motivo   de   las   obras   del   puente   y camino   vecinal   a   la   estación,   y   a   duro   trance algunos   no   quieren   satisfacerlos   ni   hacerlos   por su cuenta…”                La   tia   Maria   “Justeta”,   li   continua explicant   a   Marcial:   “El   puente   se   construyó   con piedra   arenisca,   piedras   que   fueron   hechas   en las   pedreras   que   había   en   el   pueblo.   Sobre   el año   1915   se   acabó   de   construir.   Justo   pasaba   un carro,   y   si   venía   otro   en   dirección   contraria   se tenía    que    esperar.    Las    barandillas    eran    de hormigón.”                La   tia   Maria,   segueix   amb   lo   seu   relat: “A   los   cuatro   años   de   acabarse   el   puente,   el   6   de   octubre   de   1919,   a   las   tres   de   la   tarde,   bajó semejante   riada   que   el   agua   saltaba   por   encima   del   puente,   pero   resistió   con   firmeza   el   embate   de las aguas.”                D’aquesta   famosa   riuada,   un   nonaspí   que   li   deien   José Albiac   Barberán   “Salmerón”   (1898- 1950),   va   fer   una   cançoneta,   i   jo   la   vaig   arreplegar   l’any   1984,   tal   i   com   me   la   va   contar Agustina   Bes Ràfales “la tia Xalapa” (1912-1995), es va publicà a "Lo Portal" nº 9, del mes d’octubre de 1984.                A   l’article   s’explicava   que   “Salmeron”,   després   de   veure   la   gran   riuada,   va   fer   la   cançó parlant   de   l’admiració   de   la   gent   de   Nonasp   al   veure   com   resisteix   lo   pont   de   Matarranya,   i   fent   burla de   que   a   Favara   la   riuada   s’havia   emportat   les   palanques,   ja   que   lo   pont   al   riu   Matarranya   se   va construir uns anys més tard (1923-1925).                La   tia Agustina,   me   va   contar   que   una   volta   feta   la   cançó,   “Salmerón”   i   los   seus   amics,   van anar   a   buscar   algunes   carbasses   que   havia   deixat   la   riuada   per   les   vores   del   riu,   per   buidar-les   i donar-les   forma   de   calavera. Al   tard,   “Salmeron”   i   los   amics,   van   posar   veles   a   dins   de   les   carbasses   i van fer un cercle al mig del Portal, per cantar a continuació la “Canço de la riuada”.       “El día 6 de octubre (1919)      bajó una grande riada      en el pueblo de Nonaspe      al río de Matarraña.      Toda la gente temblaba      desde el cabo de la Cuesta      de ver cómo iban bajando      calabazas y maderas.           Las palancas de Fabara      sabe Dios dónde estarán,      en el pueblo de Fayón      allí las encontrarán.      Las barandillas del puente      hacían lo que podían      de resistir aquel peso      de aquella grande badía.      Es el puente de Nonaspe      el que más salero tiene,      que por mucha agua que baje      ni la mar que se lo lleve.      Toda la gente del pueblo      ya se fueron a la Ermita,      para rezarle una Salve      a la Virgen nonaspina.”                L’article   de   Marcial,   acabava   en   una   reflexió   a   la   que   havia   arribat   després   de   escoltar   a   sa iaia,   la   tia   Maria   “Justeta”,   que   a   més   d’explicar-li   com   havia   set   lo   de   fer   lo   pont,   li   havia   parlat   de la   impossibilitat   de   passar   lo   riu   quan   este   baixava   crescut,   i   per   tant,   de   la   importància   que   en   lo seu dia va tindre per Nonasp, la  construcció. Així acabava l’article:                   “Esta   es   la   historia   de   un   regalo   que   hizo   D.   Ángel   Ossorio   a   la   villa   de   Nonaspe.   Un   regalo que   sirvió,   y   sirve,   de   nexo   de   unión   entre   nuestro   pueblo   con   los   distintos   pueblos   y   ciudades   que hay por la geografía española y que significó un paso adelante en el desarrollo de la villa”.

Per Mario Rius

© Amics de Nonasp. 2019
Palanques al riu Matarranya. Anys 1900/1910 Construcciů del pont de Matarranya. Any 1913 Pont del Matarranya Riuada al Matarranya Pont del Matarranya L'oncle Eusebio i lo seu net Marcial als abeuradors Rosa Rafales Salvador (iaia Rosabel). Passant riu Algars per les Planes Maria Navarro Llop