© Associació Amics de Nonasp. 2018

FLORIDABLANCA nº1: UNA

PORTERIA NONASPINA DES DE FA

55 ANYS

Lo   passat   mes   de   març,   quan   la   tieta   (Estebenia   Tomàs   Moreno) va   fer   los   99   anys,   aprofitant   una   de   les   moltes   visites   que   li   faig   i   la boníssima   memòria   que   té,   vaig   decidir   demanar-li,   entre   altres   coses, que    me    contés    com    va    ser    la    seua    feina    a    la    porteria    del    carrer Floridablanca de Barcelona. Tot   va   començar   quan   ella,   lo   seu   home   (Mariano   Ràfales Adriola, “lo   Tamboner”)   i   la   seua   filla   Leonor,   a   principis   dels   anys   60   van   deixar lo   poble,   com   tanta   altra   gent,   i   van   anar   cap   a   Barcelona   buscant noves oportunitats de treball. Un   dia,   sa   cunyada   Rosa,   que   treballava   de   portera,   li   va   dir   que se’n    havia    enterat    que    la    porteria d’un    edifici    pròxim    s’havia    quedat buida,     i     pensava     que     li     podia interessar.    Estebenia    sense    pensar- s’ho   dos   voltes   va   anar   a   parlar   en l’administrador   de   la   finca   i   li   van   adjudicar.   Del   traspàs   va   pagar 70.000 pessetes i va començar a treballar al febrer de 1963. L’horari   de   treball   que   feia   era   de   8   del   matí   a   10   de   la   nit, però   me   conte   que   “jo   començava   una   hora   més   prompte   per tenir-ho   net   de   bon   dematí,   perquè   així   cap   veí   es   podia   queixar” Primer   de   tot   agranava   el   carrer   i   l’arruixava   amb   aigua,   després feia   l’entrada,   el   dia   que   tocava   fregava   els   vidres,   l’escala...   i per   la   nit   treia   la   brossa.      “Pujava   en   l’ascensor   cap   dalt   amb   un dipòsit   molt   gran.   Los   veïns   que   volien   deixaven   la   bossa   a   la   porta i jo l’agarrava. Això era un servei pel que me pagaven a part” Durant    el    transcurs    de    la    conversa    m’insisteix    en    la importància   de   “treballar   molt”,   és   a   dir,   no   rebutjar   cap   treball per   petit   que   sigui,   encara   que   implico   fer   hores   de   més,   perquè m’assegura     que     al     final     recompensa     haver-ho     fet,     o     dit directament    amb    les    seues    paraules:    “Treballant    se    fan    los quartos”. En   relació   a   això,   també   em   diu   que   a   mig   dia   anava   a   alguns pisos   a   fer   feina.   Hi   estava   una   hora   i   li   pagaven   6   pessetes.      Ho havia    de    fer    quan    estaven    a    casa    Leonor    o    Mariano    perquè    la porteria   no   es   podia   quedar   buida.   Per   la   tarda   tenia   una   hora   lliure, que   la   aprofitava   per   anar   a   comprar.   “De   tarda   no   tenia   tanta feina,   però   havia   d’estar   pendent   igualment   per   si   venia   lo   carter, algun   repartidor...”   Hi   havia   voltes   que   venien   a   fer   la   xerrada algunes dones grans de l’edifici, i ja passàvem la tarda. En   quant   al   perfil   de   la   gent   que   vivia   a   l’edifici,   me   diu   que eren   gent   treballadora   però   acomodada.   Era   una   porteria   de   lo   que se   coneix   com   “Primera   categoria”,   en   canvi   hi   havia   d’altres   que eren   de   segona   o   de   tercera.   Al   llibre   Les   porteries   a   Barcelona. Entre   l’espai   públic   i   l’espai   privat,   s’explica   que   es   diferenciaven en    que    a    les    de    primera,    la portera   havia   d’estar   tot   el   dia disponible    mentre    que    a    les altres   se’ls   permetia   l’absència     de   la   porteria   durant   la   jornada de treball que fore precisa. Estebenia   me   conte   que   hi   havia   gent   que   li   deia   que baixes   de   categoria,   perquè   no   estaria   tant   lligada,   però   ella   no va   voler   mai   perquè   estava   bé,   a   més   les   feines   de   la   neteja   eren les    mateixes    i    “amb    lo    pas    del    temps    me    va    anar    molt    econòmicament, especialment quan va arribar la democràcia” Me   diu   la   tieta   que   al   principi   no   tenia   cap   dia   lliure durant   la   setmana.   No   va   ser   fins   la   dècada   de   1970   que   es   van promulgar   les   ordenances   de   treball   que   varen   permetre   gaudir d’un   dia   de   descans   setmanal.   A   part   d’això,   a   l’agost,   si   volien anar    quinze    dies    a    Nonasp,    tenia    que    deixar    a    “algú    de confiança” a la porteria mentre ella no estava. Me    conte    mon    pare    (no    sense    nostàlgia)    que    quan tornaven    cap    a    Barcelona,    la    tieta    lo    prenia    a    passar    unes setmanes   amb   ells   a   la   porteria.   “Los   diumenges,   l’oncle   Mariano me   portava   al   castell   de   Montjuic,   al   parc   de   la   Ciutadella...   i entre   setmana   me’n   anava   jo   sol   a   “descobrir   Barcelona”   en   l’ajuda   d’un   mapa   que   em   vaig   comprar. També   recordo   al   senyor   Mallafré,   que   era   un   veí   de   l’escala,   i   li   donava   a   la   tia   Estebenia   uns quaderns    d’estiu    per    a    que    fesa    deures.    En    feia    un    rato    per    quedar    bé,    però    en    realitat    em ‘fastidiava’ perquè estava de vacances a Barcelona. De deures ja en feia al poble” L’any   1987,   Estebenia,   en   68   anys,   va   decidir   jubilar-se.     Ara   ve   lo   torn   de   Maria   Ràfales Tomàs (neboda   seva).   M’explica   que   quan   se’n   va   enterar   que   la   tieta   es jubilava   li   va   dir   que   si   podia,   volia   agarrar   ella   la   porteria,   i   així   va ser.   Abans   de   fer   el   canvi,   Maria   va   anar   uns   dies   en   Estebenia perquè li expliques com anava tot. Un   d’estos   dies,   va   trobar-se   a   baix   a   l’entrada   un   cartell   que deia   “No   volem   portera”.      Lo   motiu   al•legat   per   alguns   dels   inquilins era   que   pagaven   bastant   i   si   no   hi   havia,   llogaven   una   persona   per netejar   i   sortien   mes   barats.   Maria   diu:   “la   tieta   va   discutir   amb alguns      d’ells      en      la      meua defensa.   Era   molt   bona   portera, però   també   tenia   el   seu   geni.   Si havia    de    dir-li    algo    a    algú,    li deia”        a    pesar    d’això,    alguns veïns   la   van   recolzar,   i   amb   lo temps   quasi   tots   li   van   demanar perdó. Quan     Maria     va     començar,     l’horari     ja     era     diferent. Treballava   de   vuit   del   matí   fins   l’una   del   migdia   i   de   tres   de   la tarda   a   deu   de   la   nit.   A   més,   lo   diumenge   tenia   el   dia   lliure   i   un mes de vacances, que ella sempre agarrava a l’agost. Maria   diu   que   este   treball   no   se   limitava   en   netejar   o   estar pendent   de   la   porta,   si   als   veïns   los   passava   alguna   cosa   recorrien a    la    portera.    Recorda    que    una    volta    va    caure    una    noia    per l’escala,   un   altra   se   va   morir   una   dona...   i   va   tenir   que   assistir-los ella   i   trucar   a   una   ambulància.   En   realitat,   estar   a   una   porteria també   era   fer   una   mica   de   psicòloga,   perquè   la   gent   te   contava los   seus   problemes   amb   tota   la   confiança.   Altres   voltes   també   va   presenciar   situacions   conflictives que   van   acabar   en   judici,   però   diu   que   “si   te   portes   b`amb   la   gent,   quan   tu   necessites   alguna   cosa també t’aiden. Ere una porteria molt familiar, sol hi havia deu pisos i tots mos coneixíem”. L’any   1992,   per   motius   familiars,   va   tenir   que   deixar   la   porteria per   anar-se’n   a   Nonasp.   Em   diu   que   li   hagués   agradat   quedar-se   fins l’edat   de   la   jubilació   perquè   estava   molt   bé,   però   les   coses   van   ser   així. Com   a   anècdota,   em   conta   que   quan   Estebenia   li   va   passar   la   porteria, com   li   ere   neboda,   no   va   voler   que   li   dones   res   pel   traspàs,   així   que   van quedar   que   lo   dia   que   deixes   la   porteria,   amb   els   diners   que   li   donessin, anirien els tres (Estebenia, Maria i Joan) a fer un creuer, i així va ser. La   següent   portera   va   ser   Sílvia Aguilar   Gargallo.      Fa   un   temps   li   vaig comentar   que   volia   fer   esta   història   i   li vaig       preguntar       si       li       agradaria participar.   Tota   contenta   me      va   dir que   si,   que   li   feia   molta   il•lusió   perquè d’aquesta   manera   quedaria   constància d’este   treball,   i   los   seus   descendents coneixerien una part de la seua història. La   tarda   que   vam   quedar   vaig   anar   cap   a   la   porteria   i   Sílvia em   va   ensenyar   tots   els   racons:   des   del   pis   de   la   porteria   fins   a   la terrassa.   He   de   dir   que   em   va   fer   especial   il•lusió   poder   veure-la perquè   des   de   ben   petita,   ma   iaia   Alícia   i   mon   pare,   me’n   havien parlat.   Tal   com   ho   anàvem   veient,   Sílvia   anava   recordant   tot   lo   que ha viscut allí, i d’anècdotes no en falten: “Portava   una   setmana   aquí   i   lo   carter   va   portar   un   paquet,   i me   diu:   Que   hi   és   la   seva   mare?.   Jo   li   dic:   no,   està   al   poble.   Me   diu: És   que   he   d’entregar   este   paquet   a   la   portera,   i   li   dic:   És   que   soc   jo. Vostè és? Se va quedar sorprès” Lo   perfil   tradicional   de   portera   és   d’una   dona   de   50   anys   cap   davant,   i   Sílvia   quan   va començar   a   treballar   en   tenia   27.   Me   conte   que   va   anar   a   una   boda   i   se   va   trobar   amb   Joan   (lo   fill   de Maria)   i   li   va   preguntar   pels   pares:   “Me   va   dir   que   sa   mare   volia   deixar   la   porteria.   Jo   me   vaig   quedar ‘parà’   i   ell   me   va   dir   si   m’agradaria   agafar-la.   Li   vaig   dir   que   si   perquè   Manolo   ja   treballava   aquí   a Barcelona i jo estava amb lo meu fill al  poble” “Aquell   any   vaig   anar   a   l’   Expo   de   Sevilla   i   estant   allí,   al   pavelló   del   Marroc,   vaig   llançar   una moneda   a   la   font   dels   desitjos   i   vaig   demanar   que   m’adjudiquessin la   porteria   a   mi.   Al   poc   me   va   telefonar   la   meua   mare   dient-me que havia parlat amb Maria i ere casi segur que me la donaven” Al   mes   de   setembre,   quan   Maria   va   acabar   les   vacances, Sílvia   va   fer   la   primera   entrevista   amb   l’administrador   i   quan   la   va veure   li   va   dir   a   Maria:   “Vols   dir   que   podrà?”   Referint-se   també   a que   era   molt   jove   i   a   més,   tenia   a   un   fill   molt   petit   al   seu   càrrec. Per   tant,   quan   lo   dia   1   d’octubre   de   1992   va   començar   a   treballar, un   dels   reptes   que   se   va   plantejar   va   ser   demostrar   que   si   que   era capaç de portar correctament la porteria. Me   conte   Sílvia   que   al   principi   va   ser   dur   perquè   trobava   a faltar   Nonasp.   La   majoria   de   veïns   se   li   van   portar   molt   bé,   però   va haver   d’altres   que   no.   “Hi   havia   una   dona   que   tots   los   matins baixava   per   l’escala   passant   un   mocador   per   la   barana   per   mirar   si estava   neta   o   no.   Una   altra   vegada uns    quants    veïns    van    enviar    una carta    anònima    a    l’administrador per   fer-me   fora,   m’arrancaven   els cartells d’avis, i així...” Quan   va   arribar   a   la   porteria,   los   veïns   encara   eren   la   “gent de   tota   la   vida”   que   ja   estaven   quan   Estebenia   i   Maria,   però   cap   allà l’any   2000   se   va   produir   un   canvi   generacional.   En   este   moment   va ser   lo   boom   dels   estudiants   d’Erasmus.   Diu   Sílvia   que   va   acabar   fins més   amunt   de   la   coroneta:   “Una   nit   vam   contar   hasta   40   persones que   van   pujar   cap   dalt   a   un   pis.   Tots   los   caps   de   setmana   teníem   los Mossos d’Esquadra aquí ¡Se muntaven unes ‘juergues’!” “L’any    d’abans    d’això hi     havia     dos     nois     danesos (molt   educats)   i   me   van   dir   si los   podria   deixar   la   clau   del terrat   perquè   volien   estendre   la   roba,   però   quan   van   marxar aquesta   clau   no   me   la   van   tornar   i   a   l’any   següent   se   la   van apropiar   los   francesos.   Al   mes   d’agost   van   pujar   hamaques, matalassos...   i   tot   lo   que   trobaven   pels   contenidors   i   dormien al   terrat,   però   no   sol   los   del   pis,   ¡van   portar   a   mitja   França   a dormir!” “Quan   vaig   tornar   de   les   vacances   vaig   pujar   a   dalt amb   uns   quants   veïns   i   mos   vam   trobar   amb   la   sorpresa.   Després   la   feina   per   traure-ho   i   netejar-ho tot   va   ser   meva.   Una   altra   volta,   uns   inquilins   van   rellogar   un   pis   i   van   muntar   un   narco-pis   ¡Quina nit,   també!   Ja   tornava   a   estar   la   policia   aquí.   Jo   pensava:   “ja   mos   deuen   de   tindre   a   la   llista   negra” Respecte   a   tot   això,   em   diu   que   la   seua   obligació   com   a   portera   era   la   d’informar   a   l’administrador davant de qualsevol irregularitat, perquè si no la podrien culpar per encobriment. Diu   Sílvia   que   actualment   tot   està   tranquil.   Hi   viuen   matrimonis   joves,   estrangers   del   nord d’Europa   i   algun   estudiant,   però   la   convivència   és   molt bona.   L’horari   que   fa   és   de   les   vuit   del   mati   fins   l’una del   mig   dia   i   després   de   les   cinc   de   la   tarda   fins   les   vuit.     Les   feines   de   neteja   segueixen   sent   les   mateixes,   però Sílvia   és   una   persona   molt   activa   i   li   agrada   tenir   totes les   hores   ocupades,   per   lo   que   ha   restaurat   la   carcassa de   l’ascensor,   les   baranes,   i   ara   està   fent   los   ‘aros’   de les finestres. ¡Ho està deixant tot com a nou! Ja   s’ha   fet   tard   i   la   conversa   es   va   acabant. Abans de   marxar   de   la   porteria,   Sílvia   me   diu   que   aquest   ofici està   en   perill   d’extinció.   A   ella   li   queden   uns   deu   anys per   jubilar-se   però   està   convençuda   que   quan   arribo   este dia   ja   no   hi   haurà   cap   successora.   Actualment   queden unes   cent   porteries,   especialment   per   la   zona   de   Sant Antoni   i   per   l’esquerra   de   l’Eixample,   però   los queden los dies contats. Los   temps   canvien   i   amb   ells   los   oficis.   Lo   model   de   la   casa   de   veïns   amb   porteria   va   ser adoptat   a   principis   del   segle   XX,   fruit   del   pla   de   remodelació   de   l’Eixample   d’Ildefons   Cerdà,   i   amb ell   va   nàixer   l’ofici   de   portera.   Avui   dia   totes   les   cases   tenen   porter   automàtic,   per   lo   que   la   funció tradicional de la portera perd, en certa manera, lo sentit.

Per Estela Rius