SALMERON: UN PERSONATGE NONASPÍ

                                A   principis   de   1984,   un   grup   de   joves,   vam   començar   a   tirar endavant   la   revista   municipal   “Lo   Portal”.   A   més   de   parlar   de   l’actualitat del municipi, vam voler que també fos una revista cultural.                En   este   context,   vaig   començar   a   recopilar   cançonetes   locals, tant   de   jocs   de   xiquets,   com   de   fets   locals. Així   va   ser   com   l’any   1984,   la meua   tia Agustina   Bes   “la      Xalapa”   me   va   parlar   per   primera   volta   de   José Albiac Barberán, al que tots coneixien per Josepet “Salmerón”.                Ella   me   va   contar   que   en   les   primeres   dècades   del   segle   XX, composa   unes   quantes   cançons   que   parlen   d’alguns   fets   locals,   i   que   en   un temps   en   que   no   hi   havia   ni   tan   sols   ràdio,   la   gent   s’aprenia   la   lletra   i   se popularitzaven a nivell local.                Les   històries   de   Salmerón,   la   seua   situació   personal   i   lo   temps   en   que   va   viure,   he   de   dir que   sempre   m’han   fascinat.   I   ara,   en   esta   nova   etapa   en   que   intento   recuperar   històries,   de   les   que JM   Gravat   anomena   com   de   “la   nostra   gent”,   m’he   proposat   reconstruir   la   interessant   història   d’este nonaspí.                Los   pares   són   José Albiac   Roc   “Xupeno”      i   Rosa   Barberán   Giner,   casats   a   la   església   de   Sant Portomeu,   lo   9   d’octubre   de   1897.   Estos   tenen   sis   fills:   José   (1898)   i   que   mor   als   pocs   dies   de   nàixer, Joaquín (1899), José “Salmerón” (26-07-1902), Romaldos (1905), María (1907) i Julio (1911).                A   través   del   llibre   de   quintes   de   l’Ajuntament,   sabem   que   dels   nascuts   l’any   1902,   dotze són   analfabets   i   set   saben   llegir   i   escriure,   entre   ells   Josepet   “Salmerón”.   Per   tant,   podem   deduir que   al   complir   los   sis   anys,   comença   a   anar   als   estudis   que   estan   a   la   plaça   del   Portal.   De   primer   va amb   lo   mestre   D.   Enrique   Soria   i   després   continua   amb   D.   Román   García   Gárate,   amb   qui   acaba l’etapa escolar als dotze anys.                Per   entendre   lo   del   mot   de   “Salmerón”,   hem   de   deduir,   que   de ven   petit   seria   un   xiquet   de   caràcter   molt   viu,   espavilat   i   parlador.   Estes circumstancies   portarien   a   la   gent   a   comparar-lo   amb   Nicolás   Salmerón (1838-1908),   polític   amb   gran   capacitat   d’oratòria,   amb   qui   el   pare   de Josepet “Salmerón” simpatitzava al ser un republicà convençut.                 L’any   1903,   a   Madrid   s’havia   fundat   lo   partit   polític   "Unión Republicana",   per   Nicolás   Salmerón   i   Alejandro   Lerroux.   A   Nonasp   lo   nou partit   no   tardaria   en   arribar   i   segons   lo   diari   “El   Radical”   de   17/09/1932,   en un   article   titulat   “La   Casa   del   Pueblo   de   Nonaspe”,   diu:   “En   el   año   1904,   se fundó con un puñado de amigos el Comité de Unión Republicana…”               A   Nonasp,   penso,   que   l'implantació   del   partit   republicà   arriba   per   mig   del   nonaspí   Dionisio Millán,   important   empresari   del   carbó   a   Barcelona.   D’este   sabem   per   la   premsa   local   d’esta   ciutat, que   a   les   eleccions   a   Diputats   Provincials,   celebrades   lo   10   de   març   de   1907,   es   elegit   diputat provincial per "Unión Republicana", dins de la candidatura de Solidaritat Catalana.             L’any   1908   mor   Nicolás   Salmerón   i   l’any   1910   desapareix   la   "Unión   Republicana",   ocupant l’espai   polític   lo   Partit   Republicà   Radical,   fundat   l’any   1908   per Alejandro   Lerroux.   Este   canvi   també arriba   al   nostre   poble,   i   segons   Gabriel   Albiac,   lo   Centro   Republicà   Radical   de   Nonasp,   va   ser   lo primer de tot Aragó.                La   ràpida   arribada   del   nou   partit,   continuo   pensant   que   s’explica   per   la   influència   de Dionisio   Millán   al   nostre   poble,   ja   que   a   més   de   fer   millores   per   la   gent,   va   influir   en   la   implantació de   les   idees   republicanes.   Un   exemple   de   la   influència   política   d’este   personatge,   és   que   a   les eleccions   a   Diputats   a   Corts   del   9   d’abril   de   1916,   va   ser   candidat   radical   per   la   província   de Barcelona,    obtenint    19.008    vots    i    quedant    a    portes    de    ser    elegit.    Per    esta    circumscripció    van      obtindré   l’acta   de   diputats   los   candidats   radicals   Alejandro   Lerroux   en   19.658   vots   i   Hermenegildo Giner de los Ríos amb 19.894 vots.                Tornant   a   l’article   del   diari      “El   Radical”   de   17-09-1932,   continuo   llegint   que   a   Nonasp: “…en   1913,   empezaron   a   construir   la   Casa   del   Pueblo   Radical,   hermoso   edificio,   que   cuenta   en   la actualidad con 300 afiliados”.             En   lo   moment   de   la   construcció   de   la   Centro   Republicà Radical,   Josepet   “Salmerón”   té   onze   anys.     A   les   obres   hi   col•laboren més   d’un   centenar   de   nonaspins,   segons   se   pot   comprovar   a   la   llibreta on   estant   apuntats   tots   los   jornals.   En   esta   relació   trobem   al   pare   de     “Salmerón”,   que   hi   col•labora   amb   les   obres   rollant   guix   amb   lo cavall,   també   hi   ha   jornals   amb   carro   i   treballs   per   desemboscar bigues   al   terme   de   la   Pobla   de   Massaluca. A   més,   a   la   mateixa   relació de   jornals,   hi   consta   un   fill,   possiblement   seria   Joaquin   que   tindria catorze   anys,   per   fer   un   viatge   de   maons   amb   dos   animals   des   del   mas d’Altés de la Vall, i un altre dia per fer d’aiguader amb un cavall.                L’any   1916,   quan   “Salmerón”   encara   sol   té   tretze   anys,   un succés   tràgic   acabarà   amb   la   vida   de   son   pare.   En   una   entrevista   a Alícia Albiac,   me   relata   lo   desgraciat   accident   del   seu   iaio   José Albiac Roc:   “Lo   meu   iaio,   estava   al   mas   que   tenia   a   l’Asgramenàs,   al   terme de   Mequinensa.   Estant   allí   treballant   a   la   terra,   un   home   de   Favara que   li   dient   de   mot   l’oncle   Bufador,   li   va   dir:   -   Si   vols   agarrar   un conill, he vist com un s’ha clavat davall d’aquella roca.                Era   una   roca   molt   grossa,   i   lo   meu   iaio   en   una   aixada   que   portava   se   va   posar   a   escarbar per   fer   “puesto”   i   traure   lo   conill. Al   escarbar,   la   roca   va   moure   i   li   va   caure   a   damunt   xafant-lo,   però encara va quedar viu.                 Lo   seu   fill   Romaldos   (pare   d’Alicia),   que   tenia   onze   anys,   al   veure   que   se   feia   hora   de “cenar”   i   no   acudia   al   mas,   lo   va   anar   a   buscar   i   lo   cridava.   Lo   cas   és   que   com   mirava   de   veure’l,   va pujar damunt d’aquella roca, i va ser quan li va veure los peus.                Quan   lo   va   trobar   encara   estava   viu,   ja   que   l’aixada   que   portava,   va   falcar   la   roca   i   va evitar   que   lo   xafes   més.   Enseguida   li   va   dir   al   seu   fill   que   s’estava   morint   i   que   anés   a   buscar   ajuda. Allí   i   van   fer   cap   l’oncle   Bufador   i   tres   o   quatre   homes   que   hi   havia   per   aquells   masos,   i   en   perpals van moure la roca i lo van poder traure.                Lo   van   portar   cap   a   casa   dins   d’un   carro   en   dos   matalassos   i   tan   prompte   com   van   arribar   al poble   van   avisar   al   doctor   D.   Gerardo   Alpuente,   que   no   va   poder   fer   res   per   ell.   Va   morir   a   les   nou   i mitja del matí, del dia 16 de març de 1916”.                No   puc   precisar   en   que   moment   “Salmerón”   comença   a   escriure,   però   segur   que   seria   de ben   jove.   La   formula   empleada      per   fer   les   cançons,   avui   en   dia   encara   està   vigent   en   alguns programes   d’entreteniment   de   les   televisions.   Ell   composava   la   lletra   amb   la   que   relatava   algun   fet local   i   la   cantava   donant-li   lo   ritme   d’alguna   cançó   coneguda de la època.               Als   17   anys,   “Salmerón”   composa   la   primera   cançó de   que   tenim   noticia,   en   ella      parla   d'una   gran   riuada   que   va baixar   al   Matarranya   lo   6   d’octubre   de   1919,   de   l’admiració de    la    gent    de    Nonasp    al    veure    com    resisteix    lo    recent construït        pont        de        Matarranya        (1913-1915)        ( http://www.amicsdenonasp.org/cat/pont.htm   )   i   fa   burla   de que   a   Favara   la   riuada   s’havia   emportat   les   palanques,   ja   que lo   pont   al   riu   Matarranya   se   va   construir   uns   anys   més   tard (1923-1925).                Esta   cançó,   la   vaig   arreplegar   l’any   1984,   i   va   ser publicada    a    Lo    Portal    nº    9,    del    mes    d’octubre    de    1984. L’informant   va   ser Agustina   Bes   Ràfales   “Xalapa”   (1912-1995).     Ella   me   va   contar   que   una   volta   feta   la   cançó,   “Salmerón”   i los   seus   amics,   van   anar   a   buscar   algunes   carbasses   que   havia deixat   la   riuada,   per   buidar-les   i   donar-les   forma   de   calavera. Al   tard,   “Salmeron”   i   los   amics,   van   posar   veles   a   dins   de   les carbasses   (encara   no   hi   havia   llum   elèctrica   a   Nonasp)      i   van fer un cercle al mig del Portal, per cantar a continuació la “Cançó de la riuada”.                   Al   llibre   “Fabara   –   Memorias   incompletas”   de   Víctor   Cervera,   editat   pel   Grupo   Cultural Caspolino   l’any   1986,   l’autor   arreplega   una   versió   molt   pareguda,   es   a   dir,   adaptada   al   poble   veí. Hem   de   tenir   en   compte   que   la   transmissió   d’estes   cançons   era   oral,   per   tant,   se   podia   canviar   la lletra al passar de boca a boca, o adaptar-la a les necessitats d'alabar o criticar de cada u.             De   la   versió   de   Víctor   Cervera   destaco   dos   estrofes:   “El   Puente   de   Nonaspe,   el   que   más cojones   tiene,   que   por   mucha   agua   que   baje,   ni   la   mar   que   se   lo   lleve.   Las   palancas   de   Fabara,   sabe Dios   donde   estarán,   la   culpa   la   tiene   el   alcalde,   por   no   mandarlas   sacar”.   Conte   Cervera,   que   la cançó   la   cantava   una   xica,   i   tant   malament   li   va   saber   a   l’alcalde   de   Favara,   que   la   va   tindre arrestada durant dos o tres dies a les escaleretes d'entrada a Ca la Vila.                La   segona   cançó   que   us   vull   parlar   és   la   de   “Miquel   de   Picardíes”,   que   la   podem   situar entre 1920-1923, és dir entre los 18 i 21 anys de “Salmeron”.                Miquel   de   Picardies   se   va   casar   en   Margarita   Lecha   l’any   1906   a   Nonasp   i   al   poc   emigren   a l’Argentina.   Després   de   conviure   un   temps,   Margarita   deixa   al   seu   home   i   se   posa   a   treballar   al   servei d’una   família   d’Olot.      Als   dotze   anys   a   l’Argentina,   decideix   torna   a   Nonasp   per   cuidar   a   la   seua mare.                 Miquel   de   Picardies   se   queda   a   l’Argentina,   i   en   un   moment   donat,   decideix   viatjar   a Nonasp,   en   un   intent   de   reconciliar-se   amb   Margarita   Lecha.   Este   fet   no      passa   desapercebut   per “Salmerón”,    que    sempre    està    atent    per    traure    punta    d’allò    que    se’n    eixís    de    lo    quotidià.    ( http://amicsdenonasp.org/temes1/picardies.htm )                Josepet   “Salmerón”,   com   ja   he   dit   va   nàixer   l’any   1902,   per   tant,   va   ser   Quinto   de   1923, formant   part   d’un   grup   de   dinou   nois. Al   Llibre   de   Quintes   de   l’Ajuntament,   podem   veure   que   va   ser tallat   lo   19   d’abril   de   1923,   resultant   tenir   un   perímetre   de   cos   de   84   centímetres   i   una   altura   de 1,530   metres,   per   lo   que   l’Ajuntament   lo   dona   com   exceptuat   temporalment,   ja   que   l’altura   mínima era de 1,540 metres.                Los   que   no   donaven   la   talla   mínima,   però   passaven   de   1,500   metres   eren   donats   d’alta   a   la reserva,   tenint   que   presentar-se   durant   quatre   anys   a   revisions   i   en   cas   que   haguessin   crescut arribant   a   l’altura   mínima   s’havien   d’incorporar   a   l’exercit;   però   si   al   quart   any   no   la   tenien,   se’ls donava la llicencia absoluta.                 Observant   en   deteniment   lo   Llibre   de   Quintes,   trobem   anotat   que   estes   revisions   anuals   les hi   passa   la   “Comissió   Mixta   de   Girona”,   ja   que   Josepet   “Salmerón”   decideix   marxar   de   Nonasp,   per guanyar-se   la   vida   i   fa   cap   a   Port-Bou. Així   ho   testifica   un   certificat   que   m’ha   deixat Toni   Cantó,   en   el que   diu:   “Jo,   J.   Delfon,   domiciliat   a   Cerbère   (França),   declaro   llogar   en   qualitat   de   jornaler   a   José Albiac, domiciliat a Port Bou. Cerbère a 28 gener 1925”.             Un   altre   certificat   de   bona   conducta,   expedit   per   l’Ajuntament   de   Port   Bou,   lo   15   d’octubre de   1925,   mos   fa   saber   que   continua   estant   domiciliat   a   n’esta   població,   vivint   a   les   afores   i   treballa de jornaler.              De   l'estada   a   Port   Bou,   sol   sabem   que   treballava   a   les   obres   del   ferrocarril,   i   consultant   la Wikipedia   he   trobat   que   l’any   1929   se   van   acabar   les   obres   de   l’actual   edifici   de   viatgers   i   la marquesina que cobreix les vies.             La   informació   concorda   amb   lo   testimoni   d'Alícia   Albiac,   que   m’explica:   “Treballava   a   la construcció   d’una   via   del   ferrocarril   a   Port-Bou   i   portava   una   colla   de   homes   al   seu   càrrec.   Quan tenia   27   anys   (1929),   estant   treballant   a   estes   obres,   tiraven   explosius   per   fer   desmunts   i   se   va   donar lo cas, que un va explotar en retard, matant a un dels homes que portava al seu càrrec.                 Com   ell   era   l’encarregat,   lo   va   afectar   molt.   Li   va   agarrar   com   un   xoc,   en   un   tremoló   de cap a peus i encara que lo van portar a visitar al doctor a Port Bou,  este no va poder fer res.                Josepet   “Salmerón”,   va   tornar   al   poble,   a   viure   a   ca   sa   mare,   al   cap   del   carrer   Sòl   de   vila. Lo   tremoló   de   cames,   braços   i   cap,   ja   li   va   quedar   per   sempre   i   no   va   poder   treballar   mai   mes.   La seua mare, Roseta de Barberán, era la que lo cuidava”.               Ara   “Salmerón”   dedica   tot   lo   seu   temps   a   veure   passar   la   vida   de   la   gent   i   composa   algunes cançons de les que la memòria col•lectiva dels nonaspins han guardat lo record.                Una   d’elles   dedicada   al   Pantà   de   Pena,   que   després   de   molts   anys   de   promeses,   per   fi,   se va   inaugurar   lo   21   de   juny   de   1930.   En   la   lletra   de   la   cançó   parla   de   la   il•lusió   i   esperances   que   té   la gent   de   Nonasp   en   les   seus   aigües   per   regar   les   hortes.   La   informant   va   ser Agustina   Bes   “Xalapa”   i   la     cançó la vaig publicar a Lo Portal nº 3, del mes abril de 1984.                Un   altra   cançó   que   mai   s’ha   publicat,   va   ser   la   del   “Comadrón”   i   en   este   cas   lo   informant va   ser   José   Albiac   Andreu   “Xupeno”.   La   persona   encarregada   d’assistir   a   les   dones   quan   anaven   de part   sempre   havia   set   una      dona   del   poble,   però   a   finals   de   1929,   va   arribar   un   practicant   que   li   dient Ángel   Sarasa   (1929-1933),   i   l’Ajuntament   li   va   donar   també   la   feina   de   “comadron”   i   que   si   hem   de fer cas a la cançó, no va deure de caure gaire bé entre la població:                “En   el   pueblo   de   Nonaspe,   ha   venido   un   comadrón,   las   mujeres   no   lo   quieren,   porque   está hecho   un   borrachón.   Cuatro   duros   por   un   parto,   ahora   nos   hace   pagar,   y   de   arrancar   una   muela,   el precio   ha   de   rebajar.   Mira   el   hombre,   el   hombre   valiente,   como   se   aprovecha   con   el   aguardiente, mira el hombre, el hombre como es, que siempre le pega su mujer a él”.                Un   altra   cançoneta   de   “Salmerón”   i   lo   context   en   que   va   ser   feta,   la   va   arreplegar   mon   cosí Marcial   als   anys   80,   de   sa   iaia   Maria   Navarro   “Justeta”:   “Al   costat   de   la   porta   de   la   capella   de   Sant Sebastià,   al   Portal,   hi   havia   un   piló   molt   gran. Tots   los   dies,   mati   i   tarde,   estaven   assentats   al   piló   dos veïns   del   poble:   Esteban   i   Romaldos.   D’este   fet,   se’n   va   acatar   “Salmeron”   i   los   va   traure   aquesta cançó:   Si   el   pilón   de   San   Sebastián,   fuera   de   tocino   magro,   ya   se   lo   habrían   comido,   entre   Esteban   y Romaldos.”                Continuant   amb   lo   testimoni   d'Alícia   Albiac,   me   diu:   “Los   anys   de   la   II   República,   va   ser quan   va   escriure   més   poesies,   romanços   i   sainets,   que   en   moltes   ocasions   se   representaven   al   Centro Republicà.   També   recordo   de   sentir-li   contar   a   la   iaia   Roseta,   que   una   volta   se   van   disfressar      per   lo Carnestoltes, ja que eren los dos molt comediants.                Continua   dient-me Alícia:   “Quan   la   iaia   Roseta,   per   la   edat,   ja   no   podia   cuidar   del   seu   fill Josepet   “Salmerón”,   la   filla   de   la   iaia   i   germana   de   Josepet,   que   li   dient   Maria,   se’ls   va   emportar   a Barcelona.                Acabarem   l’història   de   “Salmerón”   amb   col•laboració   del   Toni   Cantó,   que   m’ha   facilitat una   còpia   de   la   partida   de   defunció   i   l’aclariment   d'algunes   de   les   dades:   Jose   Albiac   Barberán, consta   domiciliat   al   carrer   Wellington   nº   48,   que   era   l’adreça   de   l’antic Asil   del   Parc   de   Barcelona.   Va morir lo 14 de gener de 1946, en 43 anys i va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.

Per Mario Rius

© Amics de Nonasp. 2020
Josepet Salmeron Roseta de BarberŠn Al mig Josepet Salmeron Carrer SÚl de vila