© Associació Amics de Nonasp. 2018

De l›Ebre al Valle de los Caídos

               Los   darrers   mesos   s’ha   parlat   molt   pels   mitjans   de   comunicació   de   la   exhumació   de   les restes   de   Franco   del   “Valle   de   los   Caídos”.      La   polèmica   creada   m’ha   portat   a   conèixer   la   història   de dos   nonaspins:   Pere   Suñer   Suñer   i   Manolo   Vicente   Sanz,   que   al   maig-juny   de   1971   van   participar   en   lo trasllat de cadàvers de la Batalla de l’Ebre al “Valle de los Caídos”.                Este   monument   fet   per   règim   franquista   se   va inaugurar   lo   1   d’abril   de   1959   i   alberga   civils   i   militars   morts durant    la    Guerra    Civil,    a    més    de    les    restes    de    Franco. Tarragona   és   la   segona   província   d’Espanya   amb   més   cossos traslladats al “Valle de los Caídos”.                  Segons   la   historiadora   Queralt   Solé,   al   seu   llibre “Els   morts   clandestins.   Les   fosses   comuns   de   la   Guerra   Civil   a Catalunya   1936-1939”,      de   la   província   de   Tarragona   se   van traslladar   cadàvers   de   fosses   comuns   en   sis   ocasions:   28   de març   de   1959,   25   de   maig   de   1962,   17   de   maig   de   1963,   9   de maig   de   1964,   27   de   maig   de   1968   i   25   de   maig   de   1971.     Tots los   cadàvers   eren   procedents   de   la   Batalla   de   l’Ebre,   ja   que   tots   los   morts   franquistes   van   ser traslladats   a   fosses   habilitades   als   cementiris   de   la   reraguarda,   com   Gandesa,   Bot,   Batea   i   Horta   de Sant Joan.                Sabedor   de   la   història,   este   mes   d’agost   he   anat   a   veure   a   l’oncle   Pere,   i   com   sempre,   ha posat   tots   los   seus   records   a   la   meua   disposició.   Abans   de   continuar,   vull   deixar   clar   que   li   donaré   lo tractament   d’   “oncle   Pere”,   que   és   com   a   mi   me   van   ensenyar   de   petit   que   havia   de   cridar   a   la   gent més   gran   que   jo.   “De   vostè”   i   “oncle”   davant   del   nom.   Està clar,    que    este    tractament    se    està    perdent,    i    jo    he    de reconèixer   que   sol   lo   dono   a   homes   de   més   de   vuitanta anys,   per   lo   que   este   treball,   a   més   de   la   història   que   mos conta   l’oncle   Pere,   vull   que   serveixo   per   deixar   constància del   canvi   que   se   ha   produït   en   lo   tractament   de   la   gent jove al dirigir-se a la gent gran.                L’oncle   Pere   comença   dient-me   que   al   mes   gener de   1971,      hi   va   haver   unes   fortes   gelades   que   van   afectar de   manera   molt   important   als   olivers.   Estos,   a   mes   de   les finques   de   secà,   ocupaven   una   part   molt   important   dels bancals d’horta, tant al Matarranya com a l’Algars.                Los   germans   Andreu   i   Baptiste,   que   tenien   una   fusteria   a   Batea,   coneguda   com   “los Asconers”,   (anys   més   tard   ficarien   la   tenda   de   Mobles   Adeba)   aquell   hivern   a   més   de   dedicar-se   al treball   de   la   fusteria,   se   van   dedicar   a   comprar   la   llenya   dels   olivers   gelats   de   Nonasp   i   Favara.   Ells anaven   a   les   finques   i   després   de   parlar   amb   l’amo,   li   dient:   Te   dono   tant!   I   si   s’arribava   a   un   acord, ells   se’n   cuidaven   de   tot.   Portaven   sis   o   set   homes,   arrencaven   los   olivers,   feien   la   llenya   i   cremaven la brosta.                Aquí   és   on   l’oncle   Pere   diu   que   los   va conèixer,   ja   que   lo   van   llogar   per   traure   la   llenya   dels bancals    en    un    camió    que    tenia.    La    llenya    que    se considerava   dolenta   la   portava   a   Batea,   descarregant-la a   una   era   de   trillar,   destinada   a   ser   venuda   per   cremar al   foc.   En   canvi,   la   llenya   més   bona   la   portava   a   Sant Carles   de   la   Ràpita,   on   era   embarcada   per   portar-la   a Mallorca, per fer amb ella artesania de fusta d’oliver.                Me   diu   que   este   camió   ja   era   lo   segon   que tenia.   Lo   primer   que   va   tindre   lo   va   comprar   l’any 1962,   quan   tenia   36   anys.   Era   un   SAVA   i   li   va   costar 270.000   pessetes.   Lo   va   tindre   sol   quatre   anys,   ja   que encara    que    li    va    anar    molt    bé,    com    no    hi    havia carreteres   en   aquell   temps,   sempre   havia   d’anar   pels camins   i   se   li   partia   molt   lo   xassís.   Així   que   se’n   va   anar   a   la   PEGASO   i   allí   li   van   oferir   50.000 pessetes,   però   li   va   parèixer   poc,   i      se’n   va   anar   a   la   SAVA   i   allí   li   van   donar   70.000   pessetes.   Va comprar   un   nou   camió   SAVA   de   7   tones   per   700.000   pessetes,   però   reconeix   que   se   va   ficar   de   potes   a la galleda, perquè li va eixir dolent, ja que li petaven les camises i sempre havia de estar al taller.                També   m’explica   que   amb   ell   treballava   Manolo   Vicente   Sanz   (lo   Pinxo). Abans   de   Manolo, ja   havia   treballat   són   germà   José   Luis,   des   de   l’eixida   d’estudi   als   catorze   anys   hasta   que   se’n   va anar   a   fer   la   mili.   Va   ser   al   marxar   son   germà   a   la   mili   quan   Manolo   “lo   Pinxo”,   que   tenia   sol   15   anys, se   va   presentar   a   ca   l’oncle   Pere   i   li   va   dir   que   volia   anar   a   treballar   amb   ell,   perquè   volia   aprendre l’ofici   de   conduir   lo   camió.   L’oncle   Pere   li   va   contestar   que   no   li   podia   pagar   un   jornal,   perquè   lo camió   no   donava   per   tant,   a   lo   que   ell   va   contestar   que   no   li   importava. Així   va   ser   com   va   començar a   treballar   amb   ell,   hasta   que   se’n   va   anar   a   la   mili.   Me   diu   que   durant   este   temps   sempre   li   va   mirar de pagar lo que va poder.                   En   este   context   va   ser   quan   los germans    Andreu    i    Baptiste    se    van    fer càrrec   de   la   feina   de   preparar   lo   trasllat dels    cadàvers    d’una    fossa    comú    que    hi havia   al   cementiri   de   Batea   al   “Valle   de   los Caidos”.   Se   van   quedar   la   feina   perquè   al ser   fusters,   se’n   van   encarregar   de   fer   les caixes    per    fer    lo    trasllat    dels    cadàvers. Però   també   van   tenir   que   buscar   camions per   portar-les   al   “Valle   de   los   Caidos”,   i així   va   ser   com   li   van   proposar   a   l’oncle Pere   de   anar-hi.   Ell   en   principi   los   va   dir que   no,   ja   que   sol   feia   viatges   curts,   com Lleida   o   Reus.   Però   com   los   germans   no   van callar, finalment va acceptar.                La   feina   de   desenterrar   als   cadàvers   i   posar-los   a   les   caixes   va   durar   uns   quants   dies. Recorda   que   en   una   ocasió   va   anar   al   cementiri   per   veure   com   anaven   los   treballs   i   va   poder   veure com   en   un   tractor   que   portava   un   aladre   gros,   feien   un   solc   (era   una   terra   molt   panal)   i   quan   veien   lo cadàver   amb   molt   de   compte,   amb   aixades   los   acabaven   de   desenterrar,   continuant   successivament fent   solcs   i   traient   cadàvers.   També   recorda   que   al   costat   de   cada   cadàver   hi   havia   una   ampolla   de vidre amb la identificació a dins.                Lo   testimoni   de   l’oncle   Pere   coincideix   en   lo   que   diu   la   historiadora   Queralt   Solé   al   seu llibre   quan   explica:   “Que   al   1937   Franco   ja   va   publicar   una   ordre   detallant   com   s’havien   d’enterrar los   soldats.   Especificava   que   los   havien   d’enterrar   en   una   rasa   i   deixar   mig   metre   entre   cos   i   cos.   Al costat del cadàver s’havia de col•locar una ampolla de vidre amb la identificació”.                L’oncle   Pere   me   continua   explicant   que   los   cadàvers   los   posaven   dins   de   les   caixes   que havien   fet   los   germans Andreu   i   Baptiste.   Me   diu,   que   va   sentir   dir   que   a   cada   caixa   hi   anaven   dotze cadàvers.   Les   caixes   recorda   que   eren   de   color   fusta,   bastant   grans   i   a   cada   costat   portaven   una barra de fusta de punta a punta, per ser agarrades per quatre persones.                Lo   passat   24   d’agost   de   2018,   al   Diari   de   Tarragona   se   va   publicar   per   Raúl   Cosano   un article   titulat:   “Tarragona,   la   segunda   provincia   con   más   muertos   en   el   Valle   de   los   Caídos”.   Al   citat article,   encara   que   no   posa   la   data,   s’afirma   que   de   Batea   se   van   traslladar   835   cadàvers.   Si   donem per   bo,   lo   que   mos   diu   l’oncle   Pere,   que   a   cada   caixa   hi   anaven   dotze   cadàvers,   podem   arribar   a   la conclusió que se van omplir 70 caixes.                Per   fer   lo   trasllat   del   cadàvers,   va   preparar   la   cabina   del   camió   per   anar-hi   quatre persones,   encara   que   sol   s’hi   podia   anar   tres.   Per   aconseguir-ho   va   ficar   una   fusta   damunt   lo   motor, ja   que   este   estava   al   mig   de   la   cabina. A   més   del   seu   camió,   va   anar   un   altre   de   Batea,   que   era   d’un que li deien “Masico” i tenia un PEGASO de les mateixes tones que lo seu.                   Quan   va   arribar   lo   dia   senyalat,   de   bon   matí   va   anar   a   carregar,   primer   al   cementiri   vell,   a on   li   van   carregar   unes   8   o   10   caixes.   Després   va   anar   al   cementiri   nou   i   allí   van   acabar   de   carregar los   dos   camions. A   la   caixa   del   camió,   que   tenia   una   altura   de   3,5   mestres,   en   altura   hi   van   caber   tres caixes,   ja   que   igual   tenien   un   metro   d’alta   cada   una.   Una   volta   carregat   lo   camió   van   posar   lo “toldo”, per no portar la carga al ras.                L’oncle   Pere   me   diu   que   al   seu   camió   hi   va   anar   ell,   que   era   lo   xofer,   Manolo   “lo   Pinxo”   que tenia   15   anys,   l’algutzir   de   l’Ajuntament   de   Batea   i   un   altre   home   de   Batea. A   l’altre   camió   anaven   lo xofer,   lo   germans   Andreu   i   Baptiste,   i   un   que   li   dient   “Garreta”,   que   era   d’una   funerària   de   Reus   i portava tots los papers, amb la relació de tots los cadàvers que hi anaven a cada caixa.                   Una   volta   carregats   los   camions,   cap   allà   les   11   de   matí   van   eixir   de   Batea   en   direcció   a Bujaraloz,   per   agarrar   la   N-II   i   al   mateix   temps   dinar   al   restaurant   El   Español. Acabats   de   menjar   vam reprendre   la   ruta   hasta   lo   Parador   103,   situat   al   km.   103   de   la   N-II,   a   la   província   de   Guadalajara,   a on van “cenar”.                   Del   viatge   per   la   N-II,   l’oncle   Pere   m’explica   que   los   motoristes   de   la   Guardia   Civil,   durant alguns   trams   de   carretera   anaven   davant   o   darrere   dels   camions,   com   si   los   escoltessen,   i   me   diu: “Perquè ja sabien lo que portàvem”.                     Acabats   de   “cenar”   al   Parador   103,   van   tornar   a   fer   camí   i   a   les   cinc   de   matí   ja   estaven   al “Valle   de   los   Caídos”.   Només   arribar   van   tocar   a   la   porta   i   un   sentinella   los   va   dir   que   hasta   les   vuit no   s’obria. Aquí   l’oncle   Pere   se’n   riu,   i   me   diu:   “Així   que   mos   vam   quedar   a   la   cabina   del   camió,   tots arrupits perquè feia un fred que pelava, ja que estava nevant, i això que era lo 6 de juny”.               A   les   vuit   van   obrir   les   portes   i   ja   van   poder   entrar   en   los   camions.   Sols   baixar      del   camió,     l’Andreu   lo   primer   que   va   fer   va   ser   traure   la   càmera   per   retratar   los   camions   i   tindre   un   record.   Però los guardes al veure’l fent fotos, li van prendre la càmera i li van dir que no se’n podia fer.                Los   camions   los   van   entrar   per   la   porta   principal   a   la   plaça   i   van   arribar   hasta   unes   escales que   hi   ha   abans   d’entrar   a   l’edifici.   Van   encular   los   camions   i   les   porteres   de   darrere   les   van   deixar caure damunt les escales, per poder descarregar les caixes a peu pla.                Les   caixes   les   van   tindre   que   descarregar   totes   ells,      entrar-les   per   la   porta   principal   i després   portar-les   hasta   la   tercera   cripta,   a   ma   dreta.   Aquí   ja   van   ser   los   empleats   del   “Valle   de   los Caidos”  los que se van encarregar de posar les caixes a la cripta.                L’oncle   Pere   torna   a   riure   i   me   diu:   “Després   de   conduir   tantes   hores   i   descarregar   les caixes, vaig acabar en un bon mal de braços, que quan ho penso, encara me pareix que me fan mal.”                     Acabada   la   feina,   a   un   quiosc   que   hi   havia,   los   van   donar   un   bon   esmorzar:   Ous   estrellats (fregits)   amb   llonganissa;   a   l’Andreu   li   van   tornar   la   càmera   i   acabada   la   feina   van   emprendre   lo viatge  de tornada.                  A   Madrid   van   voler   parar,   per   anar   a   veure   la   Porta   del   Sol,   tots   menys   l’oncle   Pere   que   se va   quedar   dormint   a   la   cabina   del   camió.   Lo   dinar   lo   van   fer   pel   camí   i   a   “cenar”   ja   estaven   tots   a casa,   encara   que   l’oncle   Pere   va   tindre   que   passar   per   Batea   a   deixar   als   dos   bateans   que   anaven   al seu camió.                Esta   historia   m’ha   portat   a   reflexionar   de   notícies   que   podem   veure   o   escoltar   als   mitjans de   comunicació   que   mos   pareixen   molt   llunyanes,   però   quan   mirem   al   nostre   voltant   i   escoltem   a   la nostra   gent,   podem   trobar   estes   magnifiques   històries,   que   mos   demostren   com   se   sol   dir,   que   encara que mos parego que lo mon és molt gran, en realitat és molt petit.

Per Mario Rius