© Associació Amics de Nonasp. 2017

El parlar de Nonasp

per Pere Navarro Gómez
1. Introducció històrica i geogràfica La   llengua   que   es   parla   a   Nonasp   s’emmarca   en   el   conjunt   de   parlars   situats   al   sud   de   la   Franja catalanòfona   d’Aragó,   això   és   el   de   les   comarques   del   Matarranya,   el   dels   quatre   pobles   catalanòfons   de la   comarca   Baix   Aragó-Casp   i   dels   set   pobles   catalanòfons   de   la   comarca   del   Baix   Aragó.    (1)   El   parlar   de Nonasp   també   comparteix   la   major   part   de   característiques   amb   els   pobles   de   la   veïna   comarca   de   la Terra   Alta,   i   també   de   les   comarques   de   la   Ribera   d’Ebre,   el   Baix   Ebre,   el   Montsià,   el   Maestrat   i   els Ports (les dos darreres ja al País Valencià). Tot   aquest   territori   forma   part   de   la   zona   que,   durant   l’Edat   Mitjana,   va   ser   conquistada   pels   cristians catalans   i   aragonesos   als   musulmans,   sota   les   ordres   primer   de   Ramon   Berenguer   IV   i   després   d’Alfons   I el   Cast.   Les   dates   de   les   successives   conquestes   oscil·len   entre   principis   del   segle   XII   –1148   (Tortosa), 1153   (Miravet   i   Siurana)–   fins   a   principis   del   XIII   –1232   (Morella),   1233   (Borriana,   amb   la   capitulació subsegüent dels castells d’Alcalà de Xivert, Peníscola, Polpís). Els   parlars   de   totes   aquestes   comarques   s’inclouen   dins   la   llengua   catalana,   ja   que   són      fruit   d’un repoblament    posterior    al    desenvolupament    d’aquesta    llengua,    portats    a    aquestes    terres    pels colonitzadors   cristians,   majoritàriament   catalans,   vinguts   del   nord   com   a   conseqüència   de   la   conquesta sobre   territori   sarraí,   que   procedien,   majoritàriament,   de   les   comarques   del   Pirineu   occidental:   la Ribagorça,   el   Pallars,   la   Noguera,   l’Alt   Urgell.   Són   molts   els   estudiosos   que   han   manifestat   que   tot aquest   territori   forma   part   d’una   zona   de   transició   entre   els   parlars   lleidatans   i   els   valencians.   Aquesta també és l’opinió de Joan Veny, l’autoritat màxima de la dialectologia catalana actual. Dins   el   conjunt   dels   territoris   per   on   es   parla   la   llengua   catalana,   el   parlar   de   Nonasp   es   troba   inclòs   en el    bloc    dels    dialectes    occidentals,    algunes    de    les    característiques    del    qual    vénen    explicitades    a continuació. 2. Descripció lingüística 2.1. Vocalisme tònic
La   vocal   /a/   es   conserva   sense   alteracions   en   la   majoria   de   contextos.   Aquesta   és   una   solució   comuna   a la   resta   de   parlars   catalans:   falç,   mare,    aranya ,   nas,   palla.    També   es   manté   la   /a/   en   verbs   com   jaure,   nàixer    i   traure ;   d’altres   parlars   catalans   tenen   formes   amb   /e/:   jeure ,   néixer ,   treure .   Però   el   parlar   de Nonasp   té   una   característica   particular:   quan   la   paraula   és   aguda   o   monosíl·laba,   la   /a/   es   pronuncia semblant   a   una   /o/   en   mots   com   cantar ,   demà ,   pa ;   també   els   parlars   de   Favara,   Arnes   (Terra   Alta)   i Paüls (Baix Ebre) coneixen el mateix fenomen. Els   parlars   del   bloc   occidental   de   la   llengua   catalana   articulen   amb   “e”   tancada   paraules   com   pera , paret ,   ceba ;   en   canvi,   els   parlars   del   bloc   oriental   les   pronuncien   amb   una   “e”   oberta   o   bé   amb   una   “e” que   anomenem   neutra   (a   les   Illes   Balears).   El   parlar   de   Nonasp   coneix   també   l’articulació   de   la   “e” oberta   en   paraules   com   cel,   terra,   infern,   deu,   mel .   Aquestes   paraules   són   pronunciades   amb   el   diftong /iá/   a   les   localitats   d’Aiguaviva   de   Bergantes,   Bellmunt   de   Mesquí,   la   Canyada   de   Beric,   la   Codonyera, la   Ginebrosa,   la   Sorollera,   la   Torre   de   Vilella   i   Valljunquera)   i   a   tres   localitats   de   la   comarca   valenciana dels    Ports:    Cinctorres,    la    Mata    i    el    Portell    de    Morella,    on    diuen    tiarra,    infiarn ,    diau,     mial , respectivament. 2.2. Vocalisme àton Una   altra   característica   dels   parlars   del   bloc   occidental   és   la   del   manteniment   de   les   vocals   àtones,   és   a dir,   la   /a/,   la   /e/   i   la   /o/   s’escriuen   tal   com   es   pronuncien,   a   diferència   del   que   fan   els   parlars   del   bloc oriental   que   confonen   la   /a/   i   la   /e/,   i   la   /o/   és   pronunciada   [u]:   paret ,   mare ,   carro .   La   /e/   en   posició pretònica   inicial,   i   sobretot   en   els   segments   es –   i   en– ,   tendeix   a   obrir-se   en   [a]:   [a]scala,   [a]ncendre .   La /a/,   en   posició   àtona   final,   es   pronuncia   com   quan   es   troba   en   posició   tònica,   de   tal   manera   que   pot sonar   com   si   fos   una   /o/:   casa ,   cabra ,   taula   (cas[o],   cabr[o],   taul[o]).   Tècnicament,   aquest   so   és anomenat   medial   oberta   velaritzada,   i   es   pot   trobar   en   altres   localitats   com   Tivissa,   Miravet,   Garcia (Ribera d’Ebre), Arnes (Terra Alta), Faió, Favara (Baix Aragó-Casp) i Paüls (Baix Ebre). La   /e/   es   pot   tancar   en   [i]   quan   es   troba   en   contacte   amb   una   consonant   palatal   o   quan   va   seguida   de /i/   tònica,   és   a   dir,   com   a   conseqüència   d’una   assimilació   vocàlica:   siria,   quixal,   ginoll.   En   posició inicial, la /o/ és articulada [aw], com en tot el català nord-occidental: auliva, aulor, aurella. 2.3. Consonantisme A   diferència   del   que   acostumen   a   fer   els   parlars   del   català   nord-occidental,   a   Nonasp   es   manté   la líquida   lateral   agrupada   a   una   consonant   labial:   almosta,   albarda,   albercoc,    tal   com   es   pronuncia   també a   les   localitats   veïnes   de   Favara   i   Maella.   És   característica   dels   parlars   occidentals,   i   també   a   Nonasp, l’aparició de la nasal adventícia en mots com llangosto, mangrana . La   caiguda   de   la   //   intervocàlica   procedent   del   sufix   llatí   -ATA   –   en   formes   com   tancà    (tancada),   pelà   (pelada)–   ha   sigut   considerada   una   característica   pròpia   dels   parlars   valencians.   El   parlar   de   Nonasp coneix   aquest   fenomen,   que   també   s’observa   en   els   parlars   veïns   de   Favara   i   Maella;   en   canvi,   a   Faió   o   a Batea   ja   diuen   tancada    i   pelada .   Per   contra,   la   dental   del   sufix   llatí   –ATORE   es   conserva   sempre: llaurador,   mocador .   El   manteniment   de   la   /r/   –com   la   dels   mots   cantar ,   dormir ,   pastor,   llaurador, mocador –   també   ha   sigut   un   tret   considerat   específicament   valencià,   però   a   Nonasp   no   s’articula aquesta consonant, ni en cap dels parlars veïns. El   parlar   de   Nonasp   manté   les   consonants   sonores   en   paraules   com   casa ,   rosa ,   onze ,   dotze ,   tretze , catorze ,   quinze ,   setze    –igual   com   ho   fan   Faió   o   Batea–,   en   contra   del   que   fan   els   parlars   de   Favara   i Maella,   que   articulen   sordes   aquestes   consonants:   cassa,   rossa,   onse,   dotse,   tretse,   catorse,   quinse, setse .   També   són   articulades   sordes   a   Favara   i   Maella   les   consonants   palatals   de   txent ,   txove ,   fetxe ;   en canvi,   el   parlar   de   Nonasp   articula   sonora   aquesta   consonant:   gent ,   jove ,   fetge .   A   Nonasp   es   diu   majo(r)   –quan   a   Favara   és   matxo(r)    i   a   Maella   maio(r) –,   roja    –quan   a   Favara   és   rotxa    i   a   Maella   roa –   pijo(r) ,   mija   –quan a Favara i a Maella diuen pitxo(r)  i mitxa –, fregi(r)  –quan a Favara i a Maella diuen fretxi(r) . 2.4. Morfologia nominal El   parlar   de   Nonasp   manté   la   nasal   en   els   plurals   hòmens,   jóvens;   en   canvi,   l’ha   perdut   en   el   plural marges .   Aquest   tret   conservador   es   troba   a   pràcticament   tot   el   català   occidental   (llevat   del   ribagorçà), i   en   el   bloc   oriental   el   trobem   en   tarragoní,   eivissenc   i   alguerès.   Atesa   la   seua   extensió   geogràfica,   la llengua   normativa   ha   considerat   aquestes   variants   formes   adequades   per   ser   emprades   en   un   registre elaborat. Són   vives   encara   les   formes   antigues   dels   numerals   desset,   devuit,   denou .   L’ús   de   les   formes   plenes etimològiques   de   l’article   definit   masculí   lo ,   los    gaudeix   de   plena   vitalitat   a   Nonasp:   lo   pare ,   lo   cavall , lo   cotxe .    Les   formes   lo ,   los    encara   són   vives   per   tot   el   català   nord-occidental,   el   tarragoní,   el   capcinès (a la Catalunya del Nord) i a l’Alguer. Les   formes   del   demostratiu   de   proximitat   són,   generalment,   este,   esta,   estos,   estes .   Esporàdicament, se   senten   també   les   formes   reforçades   aqueste ,   aquesta ,   aquestos ,   aquestes .   Les   formes   este,   esta, estos, estes són les que fan servir els parlars ribagorçans, tortosins i valencians. La   primera   persona   del   plural   dels   pronoms   personals   en   funció   de   subjecte   presenta   la   variació següent:    naltres,   nantres ;   la   forma   del   pronom   personal   de   segona   persona   del   plural   és   valtres .   Els pronoms   personals   en   funció   d’objecte   conserven   les   formes   plenes   en   les   persones   primera,   segona   i tercera   del   singular   i   primera   del   plural:   me,   te,   se,   mos.    La   segona   persona   del   plural   presenta   la forma   reforçada   us    –com   a   Favara   i   Faió–;   en   canvi,   a   Maella,   a   pràcticament   tot   el   Matarranya   i   al centre i sud de la Terra Alta apareix la forma analògica tos. Les   formes   tòniques   dels   possessius   són   meu,   meua,   meus,   meues;   teu,   teua,   teus,   teues;   seu,   seua, seus,   seues.    Els   possessius   àtons   apareixen   només   en   singular:   mon,   ton,   son,   ma,   ta,   sa ;   per   al   plural   es fan   servir   les   formes   tòniques   l os   meus,   les   meues,   los   teus,   les   teues,   los   seus,   les   seues .   En   canvi,   a les   localitats   de   Favara   i   Maella,   es   fan   servir   les   formes   procedents   de   l’espanyol   mi ,   tu ,   su    ( pare , mare ). Podem    destacar    els    adverbis    de    temps    del    tipus    encabat,     prompte,    alego,    enguany,    despusahir, despusdemà . Quant a les conjuncions, a Nonasp es desconeix la forma doncs , al seu lloc es fa servir pos . 2.5. Morfologia verbal Són   d’ús   general   els   infinitius   plans   tindre    i   vindre ,   així   com   també   ho   són   formes   velaritzades   com haviguer     (haver),    poguer     (poder),    sabiguer     (saber),    volguer     (voler).    Es    conserven    els    participis etimològics   complit    o   amplit   (omplit).   A   Nonasp,   el   morfema   de   primera   persona   del   present   d’indicatiu és   /o/:   jo   canto,   jo   dono,   jo   parlo .   En   els   verbs   de   la   segona   i   de   la   tercera   conjugacions   apareixen formes amb increment velar en la primera persona del present d’indicatiu: jo corgo, jo me morgo . La   tercera   persona   del   present   d’indicatiu   dels   verbs   de   la   primera   conjugació   i   la   de   l’imperfet d’indicatiu   i   del   condicional   de   totes   tres   conjugacions   presenta   el   morfema   /e/:   ell   cante,   ell   cantave, ell   cantarie,   ell   volie,   ell   voldrie,   ell   dormie,   ell   dormirie .   La   variant   amb   /e/   s’estén   per   tota   la   Terra Alta,   el   Matarranya,   els   Ports,   el   Baix   Maestrat,   el   nord   de   la   Ribera   d’Ebre   –del   Pas   de   l’Ase   en   amunt–   i el   centre   i   nord   del   Priorat,   per   totes   les   comarques   lleidatanes,   i   arriba   fins   a   la   ciutat   de   Castelló   de la Plana. Els   morfemes   etimològics   –/am/   i   –/aw/   en   les   persones   4a   i   5a   del   present   d’indicatiu   dels   verbs   del   I grup   cantam ,   cantau –   es   mantenen   amb   forta   vitalitat   a   Nonasp,   tot   i   que   també   es   poden   sentir   les variants   amb   /e/:   cantem,   canteu .   Les   variants   amb   /a/   són   les   més   antigues,   les   del   català   medieval, que   encara   es   conserven   com   a   formes   exclusives   en   el   català   de   les   Illes   Balears   i   Pitiüses.   També   es remunten   a   la   llengua   catalana   antiga   les   formes   de   l’imperfet   d’indicatiu   dels   verbs   del   II   grup l’infinitiu   dels   quals   acaba   en   -ure    ( caure ,   creure ,   veure ):   caïa,   creïa,   veïa .   Aquesta   accentuació   és   la general en els parlars tortosins i valencians. En   el   present   de   subjuntiu,   apareix   el   morfema   /a/   en   la   primera   persona   de   les   tres   conjugacions:   que jo   dóna,   que   jo   puga,   que   jo   dorma,   que   jo   patisca .   Els   morfemes   de   2a,   3a   i   6a   persones   del   present   de subjuntiu   dels   verbs   dels   tres   grups   presenten   la   vocal   /o/:   que   tu   cantos,   que   ell   canto,   que   ells cànton ;   que   tu   cregos,   que   ell   crego,   que   ells   crégon;   que   tu   dormos,   que   ell   dormo,   que   ells   dòrmon . Puntualment, poden apareixen amb la vocal morfemàtica /e/. És   un   tret   genuí   dels   parlars   tortosins   la   confusió   de   les   persones   4a   i   5a   del   present   de   subjuntiu   amb les   de   l’imperfet   del   mateix   mode:   vol   que   cantéssem/volia   que   cantéssem;   vol   que   cantésseu/volia que   cantésseu ;   aquestes   són   les   formes   que   es   fan   servir   a   Nonasp.   En   relació   a   l’imperfet   de   subjuntiu, el   parlar   de   Nonasp   presenta   les   variants   que   procedeixen   del   plusquamperfet   de   subjuntiu   llatí:   que   tu   cantesses ,   que   ells   cantessen ,   com   passa   en   la   majoria   de   parlars   de   la   veïna   Terra   Alta;   en   canvi,   al Matarranya   i   a   les   localitats   de   Favara   i   Caseres   fan   servir   les   formes   que   tu   cantares,   que   ells   cantaren , i a les de Maella i Arnes que tu canteres, que ells canteren . La   segona   persona   del   present   d’indicatiu   del   verb   ser    presenta   la   variant   sós    –amb   vocal   analògica   a   la primera   persona   sóc .   Nonasp   és   l’única   població   que   fa   servir   aquesta   forma;   a   la   Terra   Alta   i   a   Faió s’usa   tu   ets ,   i   al   Matarranya,   Favara   i   Maella   tu   eres .   El   participi   del   mateix   verb   és   sét ,   com   a   Favara   i com en altres parlars lleidatans i gironins. Tal   com   s’esdevé   en   tot   el   bloc   occidental   dels   parlars   catalans,   a   Nonasp   els   verbs   incoatius,   presenten l’infix   llatí   -ĪSC-:   jo   patisco ,   tu   patixes,   ell   patix,   ells   patixen .   Es   generen,   per   analogia,   formes incoatives   en   verbs   del   III   grup:   bollisco ,   collisco,   cosisco,   fregisco,   llegisco ;   a   voltes,   en   el   parlar   de Nonasp    conviuen    formes    fonètiques    i    formes    analògiques    del    mateix    verb:    dormo/dormisco , sinto/sentisco, morgo/morisco . 2.6. Lèxic 2.6.1. Lèxic occidental Algunes   de   les   solucions   lèxiques   de   Nonasp   s’estenen   per   tot   el   bloc   occidental   del   català:   afonar   (enfonsar),   agarrar    (agafar),   arena    (sorra),   bes    (petó),   cerç    (tramuntana),   corder    (be,   xai),   dimats   (dimarts),   emprar    (manllevar),   espenta    (empenta),   estalzí    (sutge),   gronsa    (tolva),   hedra    (heura),   junc   (jonc),   panís    (moresc,   blat   de   moro),   perdigana    (perdiu   jove),   romer    (romaní),   roig    (vermell),   tavà   (tàvec), timó  (farigola), xic  (noi), xiquet  (nen). 2.6.2. Lèxic nord-occidental i valencià El   caràcter   de   transició   que   ofereix   aquesta   zona   permet   trobar   mots   o   variants   formals   compartits   amb els   parlars   nord-occidentals:   arna   (buc,   rusc),   batxiller   (xafarder),   moixó   (ocell),   revolví   (remolí), tomata    (tomaca),   trebol    (trespol);   i   també   de   compartits   amb   el   valencià:   avena   (civada),   bajoca   (mongeta tendra), carrasca  (alzina), cepell (bruc), faena (feina), fesol (mongeta seca), rabosa (guineu). 2.6.3. Lèxic tortosí A   nivell   lèxic,   trobem   una   sèrie   de   formes   genuïnes   d’aquest   territori,   tot   i   que   no   totes   presenten   la mateixa   extensió:   acaçar    (perseguir),   arpeta    (giradora;   espècie   de   cullera   planera   amb   mànec   llarg,   que serveix   per   regirar   les   patates   o   altres   menjars   mentre   les   couen   dins   la   paella),   blan    (tou),   blanquejar   (emblanquinar),   bordís    (brot   que   neix   en   la   soca   o   rabassa   d’un   arbre),   botana    (fuada),   carcàs   (gargall), cofí    (esportí),   escarabitxa    (panerola,   cuca   molla),   gotellera    (gotera),   mordasses    (estenalles),   mustela   (sangtraït),   obreta    (fireta),   papaterra    (cuc   de   terra),   redable    (tiràs   de   l’era),   rodadits    (cercadits, panadís),   roll    (batedor   de   l’era),   sansa    (pinyolada),   serracaps    (estrenyecaps),   tacons    (budells   de   xot   o porc   fets   a   trossos,   guisats   amb   espècies),   tonga    (munt   llarguer   que   es   forma   enmig   de   l’era   recollint-hi tota la batuda abans de separar el gra de la palla), vespra  (vigília), xaic  (vocatiu per cridar algú). 2.6.4. Arcaismes Com   acostuma   a   passar   en   les   àrees   laterals,   aïllades   i   tardanes,   els   parlars   d’aquest   territori   conserven un   conjunt   de   solucions   lingüístiques,   algunes   de   les   quals   considerades   arcaismes.   Bona   part   d’aquestes formes   són   compartides   amb   el   valencià   i/o   amb   el   balear:   agranar    (escombrar),   aidar    (ajudar),   raïl   (rel),   banyar    (mullar),   bres    (bressol),   calces    (mitges),   estall   (a   preu   fet),   eixir    (sortir),   fenoll    (fonoll), granera    (escombra),   llavar    (rentar),   mardà   (mascle   de   l’ovella),   pigota    (varicel·la),   redó   (rodó),   torcar   ( netejar   fregant   amb   un   drap   o   un   paper,   sobretot   per   llevar   d’una   superfície   alguna   matèria   sòlida ), visc (vesc), voler  (estimar). 2.6.5. Mots propis de Nonasp Hi   ha   mots   recollits   a   Nonasp   (i   en   algunes   altres   localitats)   que   no   han   estat   enregistrats   en   cap   recull lexicogràfic   o   no   ho   han   estat   amb   el   mateix   significat,   és   el   cas   de   baldrufa    (baldufa,   baralluga), escarxinar     (esquitxar),    espona     (ribàs),    granot     (granota),    mestressa     (mestra),    muriec/muriet     (rata penada), patamoll  (aiguamoll), sanseverd  (juliverd), tetar  (mamar), vicari  (capellà). 2.6.6. Paral·lelismes amb l’aragonès i l’espanyol (2) Podem   trobar   en   el   parlar   de   Nonasp,   així   com   en   tota   l’àrea   del   tortosí,   paral·lelismes   lèxics   amb l’aragonès.   Això   no   significa   que   siguin   d’origen   aragonès,   sinó   que   l’aragonès   comparteix   amb   el   català d’aquesta   zona    Com   és   ben   sabut,   tant   l’aragonès   com   el   català   i   l’espanyol   són   llengües   germanes   ja que   procedeixen   de   la   llengua   llatina.   D’aquí   que   el   percentatge   de   mots   compartits   sigui   molt   alt,   com per   exemple   fuella,   fumo,   güello    (aragonès);   fulla,   fum,   ull    (català);   hoja,   humo,   ojo    (espanyol), respectivament.    mots   com   ara   abadejo   (bacallà),    gitâ’s   (posar-se   al   llit) ,   aladre    (arada) ,   birla    (bitlla) , braguer    (conjunt   de   les   mamelles   de   la   vaca   o   la   cabra),    catxap    (conill   jove),   corbetora    (tapadora   d’una olla   o   d’una   cassola) ,   afiçó   (fibló   de   l’abella) ,   estiràs   (vehicle   rudimentari   sense   rodes,   destinat   al transport   de   pedres   o   d’herba),   mangrana    (magrana) ,   mantornar    (donar   la   segona   llaurada   a   la   terra), melic     (llombrígol),    meliguera     (panxa    grossa,    sobretot    la    dels    hòmens) ,    navalla    (ganivet    de    fulla giratòria),   panís    (blat   de   moro,   moresc) ,    perdigana   (perdiu   jove) ,    quera    (corcó),   rabosa   (guineu), revolví    (remolí),   tronc   de   Nadal   (tió),   xiquet   (nen).   Hi   ha   mots   que   presenten   un   contínuum   lingüístic amb   l’aragonès   i   l’espanyol,   com   ara:   espill    (mirall),    gorrino    (porc),   mançana    (poma) ,   tercejar    (llaurar per tercera vegada) ,    tronçador  (xerrac de dos mans) i xoto (boc). 2.6.7. Aragonesismes Com   a   conseqüència   del   veïnatge   amb   l’Aragó   i   de   la   repoblació   medieval   (i   posterior)   per   part   de contingent   aragonès,   es   localitzen   una   sèrie   d’aragonesismes   en   el   nivell   lèxic   que   afecten   diversos camps   semàntics.   En   relació   al   camp   i   als   cultius,   trobem    carrasca    (alzina) ,   estral   (destral) ,   gallo    (grill de   taronja) ,   totxo    (bastó),   xito    (ull   del   cep) .   En   el   camp   semàntic   del   món   animal   n’hi   ha   enregistrats també   alguns:   caparra   (paparra) ,   cardalina    (cadernera) ,   fardatxo   (llangardaix) ,   onso    (ós).   En   el   camp semàntic   de   l’ésser   humà   i   activitats   relacionades,   els   aragonesismes   que   s’han   recollit   són    coixo    (coix), curro    (manco) ,     mentira     (mentida) ,    mentirós    (mentider) ,    pito    (eixerit),    semellar    (semblar),    tetar   (mamar) ,   sompo   (feixuc,   lent   de   moviments) .   Aquests   aragonesismes   es   poden   trobar   escampats   per totes les terres tortosines i valencianes. 2.6.8. Interferències de l’espanyol Per   raons   de   veïnatge   geogràfic   amb   la   zona   castellanoparlant   de   l’Aragó,   per   influència   de   l’escola, dels   mitjans   de   comunicació   i   de   l’Església,   s’ha   enregistrat   una   sèrie   d’interferències   lèxiques   de l’espanyol    que    afecten    qualsevol    camp    semàntic.    Així,    tenim     bragues     (calces) ,    colxó    (matalap), comulgar    (combregar),    qüerno     (banya),    entonces     (llavors),    jusgar    (jutjar) ,    jusgat    (jutjat) ,    [x]ués (jutge) ,    làbios    (llavis) ,    maripossa     (paloma,    palometa),     messilla     (tauleta    de    nit),        Ninyo    [x]essús (Jesuset),   Notxe   Buena   (nit   de   Nadal) ,   Notxe   Vie[x]a   o   Fi   d’Any   (Cap   d’Any) ,   obispo    (bisbe),    silla (cadira), sombrero (barret), verdat  (veritat).
2.6.9. Mots d’origen àrab La   presència   al   llarg   d’algunes   centúries   de   població   islàmica   en   aquesta   zona   no   s’acaba   amb   la conquesta   cristiana   d’aquest   territori,   sinó   que,   malgrat   l’expulsió   oficial   al   1610,   molts   musulmans   no van   partir,   sinó   que   hi   van   romandre   o   bé   practicant   la   religió   musulmana   o   bé   com   a   conversos.   Això   ha permès que s’hi hagen mantingut mots d’origen àrab com abellota, cofí, gadufo, tafarra, séquia. 2.6.10. Mots d’origen mossàrab Els   cristians   que   van   viure   sota   la   dominació   musulmana   van   desenvolupar,   a   partir   del   llatí,   una   llengua romànica,   el   mossàrab,   que   en   les   nostres   terres   presentava   uns   trets   prou   diferenciats   de   la   llengua catalana   duta   pels   nous   colonitzadors.   La   població   mossàrab   encara   hi   residia   quan   els   cristians   catalans van   prendre   possessió   de   l’actual   zona   sud   de   la   Franja   d’Aragó.   D’origen   mossàrab   són   mots   com clotxa , columell,   gaiata , melatxa  i turcatxo . 9.7. Conclusions El   parlar   de   Nonasp   forma   part   del   català   nord-occidental,   més   concretament   del   conjunt   de   parlars tortosins,   força   heterogenis,   que   fan   de   zona   de   transició   cap   al   valencià.   És   aquesta   confluència   de característiques les que atorguen a aquest conjunt de parlars la seua personalitat particular. Amb el català nord-occidental, el parlar de Nonasp comparteix els següents fenòmens: Articulació diftongada de la /o/ àtona inicial en mots com auliva, aurella, auvella Manteniment de la dental del sufix llatí -ATORE: llaurado(r), mocado(r) No articulació, majoritàriament, de la /r/ final de mot com dona(r), dormi(r), pasto(r) Plena vitalitat de l’ús de la forma plena l’article definit masculí lo, los Demostratiu de proximitat amb la partícula de reforçament: aqueste, aquesta Morfema   de   1a   persona   del   singular   del   present   d’indicatiu   en   /o/:   canto,   dono,   parlo ,   corgo, morgo , fregisco, llegisco Morfema   de   3a   persona   del   singular   del   present   i   de   l’imperfet   d’indicatiu,   i   del   condicional   en -/e/: cante, cantave, cantarie Morfemes    de    l’imperfet    de    subjuntiu    procedents    del    plusquamperfet    de    subjuntiu    llatí: cantesses, puguesses, dormisquesses Lèxic: arna , batxiller , moixó , revolví , tomata , trebol Amb el català valencià, el parlar de Nonasp comparteix aquestes altres característiques: Caiguda de la dental sonora en els sufixos llatins -ATA: pelà, tancà Demostratiu de proximitat sense la partícula de reforçament: este, esta Participi de verbs com complir, oferir, omplir : complit, oferit, omplit Imperfet d’indicatiu de verbs com caure, creure, traure : caïa, creïa, traïa Lèxic: carrasca , cepell , faena , fesol,   rabosa També   trobem   a   Nonasp   unes   solucions   lingüístiques   arcaïtzants   que   es   remunten   a   la   llengua   catalana antiga,   tal   com   acostuma   a   passar   en   aquells   parlars   que   es   troben   ubicats   en   àrees   laterals,   aïllades   i tardanes:   pulça,   patisco,   desset,   devuit,   denou,   donam,   donau,   aidar,   bres,   calces,   eixir,   llavar,   pigota, raïl . Dr. Pere Navarro Gómez Dep. Filologia Catalana de la URV 1.-  La comarca del Matarranya és la més meridional de les que configuren la franja catalanòfona d’Aragó. El 4 de novembre de 1993, el govern d’aquesta comunitat autònoma aprovava la llei 10/1993 de Comarcalització d’Aragó, la qual es desenvolupà tres anys més tard a partir d’una altra llei, la 8/1996 de Delimitació comarcal d’Aragó, que dividia el Matarranya en tres zones: 1) Matarranya: llei 7/2002 , de 5 d’abril de 2002: Arenys   de   Lledó,   Beseit,   Calaceit,   Fórnols,   la   Freixneda,   Fontdespatla,   Lledó,   Massalió,   Mont-roig,   Pena-roja de   Tastavins,   la   Portellada,   Queretes,   Ràfels,   Torredarques,   la   Torre   del   Comte,   la   Vall   del   Tormo,   Vall-de- roures, Valljunquera. 2) Baix Aragó: llei 10/2002 , de 3 de maig de 2002: Aiguaviva   de   Bergantes,   Bellmunt   de   Mesquí,   la   Canyada   de   Beric,   la   Codonyera,   la   Ginebrosa,   la   Sorollera,   la Torre de Vilella, i d’altres localitats de parla castellanoaragonesa. 3) Baix Aragó-Casp: llei 12/2003 , de 24 de març de 2003: Faió, Favara, Maella, Nonasp, i d’altres localitats de parla castellanoaragonesa.
© Associació Amics de Nonasp. 2017
2.-   Com   és   ben   sabut,   tant   l’aragonès   com   el   català   i   l’espanyol   són   llengües   germanes   ja   que   procedeixen   de   la   llengua llatina.   D’aquí   que   el   percentatge   de   mots   compartits   sigui   molt   alt,   com   per   exemple   fuella,   fumo,   güello    (aragonès);   fulla, fum, ull  (català); hoja, humo, ojo  (espanyol), respectivament.